Els ametllers que fa dos mesos florien entre els freds ja tenen
ametllons. Com cada any semblava que una glaçada mataria la collita de l’any.
Com cada any semblava que havien florit massa aviat. Havien tret flor amb una
gosadia que expliquen molt bé els versos de Joan Maragall que fa poc ha musicat
el grup de pop Mishima: «Semblaven esfereïts / de sen r-se tan florits / tots
sols entre les boirines.»
D’any en any tots ens sorprenem de com han florit d’aviat aquesta
temporada. Els ametllers floreixen a primers d’any i ens sorprenem, cada any
ens sorprenem. Ens sorprenem de la valen a d’uns arbres la naturalesa dels
quals els porta a ser primerencs. Cert que hi ha anys que el fred els deixa
sense fruit. I què? L’any següent hi tornen. I l’altre. I l’altre.
I ens tornem a sorprendre sense recordar la nostra sorpresa dels anys anteriors.
No ens sorprenem de la nostra poca
memòria. Molts
dels nostres poetes, Maragall, Verdaguer, Viladot, Villangómez... han cantat de
manera recurrent la valen a d’aquest arbre, potser és que no han pogut glossar
gaire la dels homes i les dones del seu poble. Un poble que fa setanta anys que
es deixa guiar per la por, que s’embranca a buscar sempre el mal menor i no allò que li
podria semblar més just.
Per això un poble que ha fet de
la por la seva forma de vida se sorprèn recalcitrantment de la valen a
espontània d’un arbre.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada