Dues
vegades no havia pogut pujar a dos cims d’Euzkal-Herria. Els cims bascos no
destaquen per la seva al tud, però sí per les dificultats orogràfiques i
climatològiques. El primer al que vam haver de renunciar va ser el més dur,
l’Alkurruntz (934) a la Vall del Baztan, la boira ens va fer tornar enrere quan
ja teníem el cim a tocar dels dits. Al segon, l’Urkulu (1.419) a la selva d’Ira
només vam baixar del cotxe i ens en vam anar cap a Iruña a fer uns vins perquè
la boira no ens deixava veure ni el nas, i mira que el tinc gros. El Gorbeia
també va intentar derrotar-nos amb vent i neu, però a la tercera va a la
vençuda.
segueix...
Des
del poblet d’Areatza amb cotxe agafem una pista que ens porta fins a
Pagomakurre. Val a dir que els Parcs Naturals d’Euzkal-Herria tot el que tenen
de bonics, ho tenen de mal indicats.
Del final de l’aparcament a mà dreta surt una pista
asfaltada que ens fa guanyar metres suaument durant una bona estona, mitja hora
o tres quarts. Arribem als plans d’Arraba, a mà dreta trobem una estela
mortuòria i a l’esquerra un pal indicador, hem d’agafar el camí esquerra que va
entre dues fileres d’arbres que ens durà al Gorbeia encara que el pal no ho
indiqui. Arribem a un turó i comença el pas d’Aldape, no és complicat però està
completament enfangat, des del cingle pengen caramells de gel que ens cauen al
cap al nostre pas. Un pic l’hem fet arribem a una altre turonet des del qual
veiem el rocós Aldamin a l’esquerra, el Gorbeia a la dreta i una fageda notable
a la fondalada i el refugi d’Egiriñao. Passem la fageda i comencem a
enfilar-nos primer per un corriol sobre l’herba que ens porta a la tartera dels
dos cims. Pugem fort saltant de pedra en pedra una bona estona. El camí es
complica perquè hem d’anar combinat pedra, fang i neu. Una bona estona després
arribem al coll que hi ha entre l’Aldamin i el Gorbeia on hi fa unes ratxes de
vent que ren enrere. A mà dreta se suposa que hi ha el cim del Gorbeia però una
lleugera boira i la neu el confonen. Comencem a enfilar-nos per la pendent del
Gorbeia, la neu, la inclinació i el vent ens fan avançar com a tortugues durant
més de mitja hora, al final arribem a veure la creu del Gorbeia, una mena de
Torre Eiffel tota glaçada. Fotos de rigor. Xerrem amb uns altres excursionistes bascos
i comencem la baixada, molt pitjor que la pujada per les relliscades que fem a
la neu i les clapes d’herba glaçada. Arribem al coll que no ens sentim les mans,
ja que no havíem agafat guants i no havíem previst aquell fred siberià. Baixem
pel coll corrent d’eufòria i refem tot el camí fins a Pagomakurre, on
descobrirem com en són de dolents els entrepans que fan els bascos sense el pa
sucat ni amb tomaca ni amb oli. En total gairebé quatre horetes.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada