Sota l’excusa de parlar del patiment de les dones a la guerra, La Ilíada de Baricco resulta ser un grup de dones que ens explica i mig representa el que fan els homes a la guerra de Troia. Les cinc actrius batallen perquè tot no se’n vagi a orris, però l’espectacle es fa llarg i confús perquè intercanvien personatges que expliquen històris i per tant l’espectador es fa un embolic que resol perquè ja sap què va passar a la guerra de Troia, però això no és això.
Potser a la Biblioteca de Catalunya l’espectacle funcionava per la proximitat, però dalt d’un escenari malauradament no. Una llàstima, tinc la sensació que va passar el mateix que quan gires una truita amb patata se’t desfà: per molt bons ingredients, tècnica i experiència que tinguis, si un dia quan gires la truita la cosa se t’esguerra, doncs s’esguerra. És el que fa gran el teatre, que cada dia és diferent tot i cada dia te la jugues, i que un dia que ho tens tot preparat la truita se te’n pot anar a terra i et quedis sense sopar, però no passa res perquè sempre hi ha altres vespres per sopar
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada