Fins on arriba la política i on comença el teatre? Aquesta és la reflexió d’Àlex Rigola en aquest Nixon contra Frost, en aquest, Lluís Marco contra Joan Carreras. Polítoca i espectacle dialoguen en aquesta densa obra. I es per treure’s el barret pel resultat final.
Nixon-Frost és un text que explica com David Frost, un presentador de concursos estàndard, es va obsessionar en entrevistar Richard Nixon, per tal de jutjar-lo mediàticament i fer la feina que els tribunals no havien fet.
Rigola obliga al Marco i Carreras a fer alhora d’actors de teatre i de televisió, i se’n surten sobradament. Dues interpretacions sòbries i magistrals inserides en una escenografia catòdica i que sembla treta d’una de les pintures de David Hockney, aquell de les piscines.
Ni periodisme ni política queden gaire ben parades en aquesta obra, les dues fan trampes, s’odien, s’embruteixen i alhora es parasiten. El periodisme fica el dit i furga lúbricament en el gran forat de la democràcia que és la corrupció, i evidentment del forat només en treu brutícia i no res més. Frost aconsegueix que Nixon reconegui la seva culpabilitat, però queda clar que tot i ser culpable ho tornaria a fer, i si no ja hi haurà algú altre que ho farà al seu lloc. ”Un president no compleix la llei, un president és la llei” crec que diu en un moment. Frase que esparvera més perquè no és posada a la boca d’un sanguinari líder de dictadura bananera, sinó a la del representant de la democràcia més important que coneixem. La reflexió de tot plegat és desoladora.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada