La setmana passada havia tornat a rellegir una de les primeres obres de Pere Anguera, El Centre de Lectura de Reus, una institució ciutadana, editat fa trenta-dos anys. Una dia li vaig comentar que caldria reeditar aquesta llibre, i ell, donada la impossibilitat editorial de fer-ho, me’n va regalar un dels que guardava i a més dedicat per ell mateix. Més que una anècdota, aquest record és una mostra de com era el grandiós intel·lectual que avui ens ha deixat.
No sempre vaig compartir les seves opinions i decisions, sobretot en la seva època davant del Centre de Lectura, ara vist en perspectiva tot plegat eren minúcies sense importància. Tot i així sempre ha estat una de les meves fonts recurrents, i sempre amb la certesa que allò que escrivia Pere Anguera no calia contrastar-ho perquè era cert.Pere Anguera va tenir la lucidesa de convertir en ciència i cultura de primer ordre temes que per la resta ens podien semblar anecdòtics. Un exemple és el seu estudi sobre els balls parlats, que va transformar una romanalla liquidada en un gènere d’interès, treball i recuperació.
I altra vegada aquesta cruel malaltia que llaura vides que encara podien donar molts anys de fruits.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada