En un poble rural del Principat, en una terrassa amb vistes a un de tants paisatges reivindicats i manifestats per tal que no sigui devorat per progrés d’uns pocs, si t’hi quedes a sopar per vi t’etziben un Rioja, i per licoret t’escupen al got un Pacharan. La desolació és màxima. Faig bestiejar al cambrer buscant una ratafia, que es foti, sé que no en tenen, mai no en tenen. El país no ens l’hem cregut mai. Al nostre país, i quan dic país parlo sobretot del Camp, és redundant dir que havíem fet una indústria exportadora de l’aiguardent, i que ens l’hem deixada prendre i ara no en queda res de res. Segur?
Certament que els caps de setmana a les discoteques tot quisqui s’engoleix infectes licors que cal barrejar amb begudes ensucrades per poder-los tirar avall. Beure com a mitjà, i no com a finalitat. Ni als paquis, ni a les gasolineres, ni als súpers no hi ha ni rastre de producció nacional. Estem acabats licorerament parlant. Sí? A la manca d’interès pels propis destil·lats que vam patir durant el franquisme, el règim del 78 amb Felipe González i la seva patuleia al capdavant ens van clavar una legislació tributària sobre els destil·lats que si no eres uns d’aquestes gran marques ja podies plegar. Costos fixes per igual, tant hi fa si ets petit o gran. Socialisme i igualtat en diuen.
Això va exterminar gairebé del tot la indústria de l’alcohol. Del tot? Doncs no. Hi ha tres o quatre cases de ratafia al nord, que han aconseguit el miracle de sobreviure i sembla que ara comencen a vendre ampolles per milers. Tenim el fenomen del licor d’Arròs de l’Ebre, que només és el brot que surt d’unes fondes arrels. Al Camp hi ha vida sota les pedres. Però cal aixecar-les, perquè els productes no els trobarem si no els busquem. A Figuerola destil·len sota la marca Elvi i han fet coses prou interessants. Un parell de tallerets fan licors de forma legal a Valls i l’Aleixar. Cada octubre podem anar a Prat de Comte a fer tastos a la Fira de l’Aiguardent.
Però sobretot continua havent-hi vida encara més endins: destil·ladors artesanals (per no dir il·legals) a gairebé poble i ciutat. Per no donar pistes diré que en algun lloc proper a Cardó fan una ratafia prou acceptable, que en un poble de la plana del Baix Camp una família no ha deixat mai de fer aiguardent; que en un magatzem de trastos d’una de les capitals, a la rebotiga s’hi destil·len i elaboren uns aiguardents i uns licors d’herbes deliciosos; a les muntanyes de Prades hi fan un licor de farigola bastant bo, i vora la serra de Cavalls hi ha un gurú de la destil·lació que tothom que hi tingui un mínim interès ha de visitar. Per cert, no en conec cap d’aquests, senyor agent.
En definitiva, que si poséssim la lupa podríem trobar més d’un i més de dos terrats on hi ha licors macerant quaranta dies a sol i serena. La cultura costa més d’arrencar que una paparra, o costa més de marxar que una ressaca de licor de garrafa. Ja veurem si aquest país nou tan meravellós que està venint tindrà la sensibilitat d’alliberar les restriccions de la seva pròpia cultura. Sóc realista: amb els anys que hem perdut, el propi desinterès, i la matusseria que amaguem amb l’estètica, mai no arribarem a segons quins nivells. Malgrat això, amb ben poc es poden superar la majoria de marques comercials que corren pel món. Almenys quan en un bar acabessin el Jägermeister, podrien encolomar als jovent la ratafia de la casa i ni ho notarien.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada