Rastres Argelers

La platja d’Argelers no té res diferent de qualsevol altra platja de la Costa Vermella: hi ha l’Albera al sud i una llenca ampla de sorra per estirar-s’hi i fer un bany. Almenys a la superfície res explica l’horror que hi ha sota la sorra. Quan l’oblit és el discurs oficial , el teatre és una arma potent de denúncia, de record, de persistència de la memòria. Rastres Argelers és això, una eina de càrrec que l’excel·lent actriu Aina Huguet ha tirat endavant fent la dramatúrgia, la direcció i també fent d’actriu al costat de Bàrbara Roig.

Tenim històries molt grosses per explicar, però en teatre és més important com les expliques que no pas la història en si. Rastres Argelers és un muntatge molt generós, que dona veu als que la van perdre. Les dues actrius es deixen la pell a l’escenari nedant per sobre el relat tempestuós. Com que el muntatge és sincer, permet a les actius, a les dues grans actius, entomar les emocions crues i traspassar-nos-les amb matisos i precisió, ni poc ni massa, el punt just.

El que va passar a Argelers i Sant Cebrià va ser un drama, i explicar la història d’un drama real és difícil perquè et pot fer caure en el llenguatge lineal i absurd de la Història. Sobre l’escenari cal evitar això: les costures de la Història són bastes que només els dramaturgs més fins saben dissimular. La diferència entre una narració i un espectacle és la teatralitat d’aquest últim, això és una arquitectura invisible que només existeix quan no es veu. Com que fer parlar els altres és difícil, hi ha la tendència actual a parlar d’un mateix per així no perdre la coherència.

Tanmateix, en un moment que als grans teatres programen als egos que només es miren el melic, la sala Trono de Tarragona té l’atreviment de portar aquest muntatge senzill però honest, que és vehicle de la història dels oblidats.

Paga la pena moure’s pel teatres que tenim a prop i no conformar-se amb escollir, o no, la programació que la nostra sala de capçalera ens proposa.