Deu seqüències amb el lligam de la mort omnipresent i d'una voluntat d'impactar per la via dura amb
l'emotivitat de l'espectador. Els Sèmola munten deu
"kermeses" basades sobretot en utilitzar els símbols que ja
tenim classificats en la ment i en l'emotivitat i plantar-nos-els
als nassos en un context canviat. Com per exemple posar núvies
en una vetlla d'un difunt, un part amb un taüt de nen al
costat, un accident mortal, un cabaret lamentable, una núvia
tancada en un recipient que s'omple inexorablement d'aigua,
una tortura en directe, una cercavila fúnebre... Aquests
moments es recolzen en una important escenografia, i en una
música a tot drap, amb un ritme que passa varies vegades del frenesí
a l'angoixa.
Aquesta escenografia està pensada per ser
colpidora, com un retaule de l'era industrial on alhora es
reprodueixen diverses accions. La il.luminació i el vestuari són
dos altres elements que pretenien fer entrar al públic en aquesta
hipnosi lúgubre.
La
interpretació queda bruta, vull dir que, els passatges amb coreografia tenen gràcia, en canvi els
altres moments, els actors feien accions que no portaven enlloc o
gestos de forma trepitjada. Era buscat això ? No ho sé, però
no era gaire estètic i tacaven les escenes que per si
soles ja eren molt plàstiques.
La dramatúrgia potser la podem interpretar com un
cicle vital pessimista amb una invitació final a
l'esperança.
És
justament aquesta hipnosi col.lectiva el que buscava Esperanto, donar deu bufetades a la cara de l'espectador, de forma expeditiva furgar dins els sentiments
del públic. Juguen amb sentiments com la ràbia, la por, el
sadisme, el rebuig...per tirar-nos a la cara els petits
traumes que tenim amagats.
Però potser volien collar massa de prop a l'espectador i aquest es sortia d'aquesta espiral. No sé si
es pot parlar de fracàs quan l'espectador es veu obligat a
posar-se un escut per defensar-se del que hi ha dalt de
l'escenari, o també es dona tot el contrari, que la gent es
pregunta: Què m'estan dient?. En la representació es va sentir un
espectador cridant que s'acabés la tortura de la noia de
dins el tanc d'aigua, o també gent rient en escenes que no
pretenien fer cap gràcia.
És
evident la intenció provocadora dels Sèmola, cosa que aconsegueixen indubtablement. Arriben als
seus objectius, l'espectador surt de l'espectacle amb tota la
sensibilitat remoguda, i de cap manera indiferent, però
dubto que faci una reflexió completa sobre el que ha vist i hi
ha el perill que sols es quedi en una catarsi d'una hora de
duració.
Els Sèmola Teatre tenen vint anys, i van nàixer com una companyia molt propera al circ. Van sorgir
junt amb grups com la Fura dels Baus, amb la pretensió de fer un
nou teatre poètic i plàstic. Tot i l'evolució lògica en tot grup, encara conserven aquesta vena circense. L'espectacle
és com un circ futurista on en lloc d'ensenyar-nos
"monstres" típics com la dona barbuda o els nans, ens mostren monstres
reals, els que tots tenim amagats, persones normals i
quotidianes que poden fer coses horribles.
L'espectacle és un "més difícil encara", els diferents nivells de l'escenografia les podríem prendre
com les diferents pistes del circ on cada artista vol
destacar, aquí en crueltat o patetisme, per sobre dels
altres.
En
quan al tema, quin més immortal que la mort?. I aquí no està gens amagada, ens la trobem en tota
la seva desagradable forma, sense cap subtilitat i
amb la crueltat endèmica que comporta.
Potser quan surts de la sala penses: "Per fi ja s'ha acabat", però és just això el que pretén
aquesta gent, no fer comedietes de rialla fàcil perquè tothom les
vagi a veure.
Algú ha de fer de dolent, i això és signe de
normalitat teatral, i la normalitat és la cosa que més
necessita aquest país. Hi ha d'haver espai per qualsevol tipus
d'espectacle, i que un espectacle així el programin al TNC és
saludable. No tot ha de ser agradable i distès.
Vaig trobar a faltar la música en directe, tal com van fer al Nacional, perquè se les van deixar?
Només ho saben lls, però potser vam veure un espectacle
coix sense saber-ho.
També trobo un abús dels mitjans tècnics, es veien històries que devien costar molt tècnicament
i econòmicament de fer i que no tenien justificació, o que no
et suggerien absolutament res, també n'hi havien de
colpidores, però tot era extraordinariament complexe, quan el que
més impressionava eren els personatges per ells mateixos.
ESPERANTO
per SÈMOLA TEATRE
Teatre Metropol, Tarragona, Dijous 3 de desembre de 1998.
Fitxa tècnica
Companyia Sèmola teatre
Muntatge Joan Grau
Direcció Joan Grau i Ramon Simó
Actors Nuri Cabezas
Rosa Maria Galbany
Egbert de Jong
Carles Pujols
Montse Rodríguez
Joan Roura
Josepa Solà
Escenografia Joan Grau i Josepa Solà
Il.luminació Joan Grau
Vestuari Taller Sèmola Teatre
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada