Don Juan o el festí de pedra

Pels volts de Tots Sants, a Reus, com a molts d’altres pobles i ciutats, les dues companyies de teatre amateur amb més solera de la Ciutat porten als escenaris dos variacions del mite de Dom Joan: a l’Orfeó Reusenc escenifiquen la versió castissa de Zorrilla, i al Teatre Bravium la versió satírica de Llamp-Brochs, que és la més celebrada pel públic i per la qual és més difícil trobar entrades. 

Gairebé un mes més tard d’aquesta tanda d’actuacions, va venir als escenaris reusencs el Don Juan de Molière, espectacle co-produït pel Grec i Focus. Aquest muntatge, com tots els de Focus, comptava amb un repartiment estel·lar, un director de prestigi i tots els mitjans necessaris per dur a terme aquesta empresa de forma brillant, però malgrat tot això, no hi ha comparança possible amb les dues companyies d’afeccionats, l’explicació és molt clara: la gent del Bravium i de l’Orfeó sempre es prenen el seu treball molt seriosament, fan teatre per gust i escatimen hores al descans i a la família per tirar endavant les obres de teatre que preparen, tot i saber que només les representaran un parell de cops i sols els vindran a veure amics i coneguts; en canvi els professionals del Don Juan de Molière van tancar la gira a Reus com si aquestes dues últimes actuacions fossin l’última estació del via-crucis dels bolos per províncies, saben molt bé que pel sol fet de ser “els actors de la tele” la gent ja els aplaudirà, com realment va passar. Qui realment s’emportà la palma de tots els despropòsits fou en Lluís Homar que amb una interpretació completament deixada provocà l’estupor del públic. Que dos dies abans havia estat un dels protagonistes principals en l’obra de Carles Santos que inaugurà el nou Teatre Lliure al Palau de l’Agricultura no és cap excusa per a tot un professional, i un dels més experimentats, i ell més que ningú hauria de saber que no hi ha públic de primera i públic de segona, tots hem passat per caixa abans d’entrar al teatre i per tant tots mereixem el mateix esforç, encara que uns visquem “a comarques” tal com diuen ells. 

La interpretació de Lluís Homar era un pèndul vacil·lant entre la seriositat i l’auto-paròdia, en determinats moments més que en Dom Joan, semblava l’Escurçó Negre. La desgana de l’Homar encara quedava més evidenciada per l’energia i el treball d’un Jordi Boixaderas que en el paper d’Sganarelle duia a les seves espatlles el pes de la representació, la interpretació de Boixaderas va ser excel·lent, com ja ens té acostumats, però semblava monumental al costat del pusil·lànime Dom Joan que li donava la rèplica. El multiforme Jordi Martínez era l’altre pilar que sustentava la representabilitat d’aquest Dom Joan, amb l’afegit que el Martínez representava dos papers, ja que feia de substitut d’un altre actor i no desentonava en aquesta feina temporal. La resta del repartiment va funcionar a mig gas, amb l’única il·lusió de fer-se bromes entre ells, per la rància tradició teatral de molestar el treball dels companys l’última representació. Menció a part mereix una actriu secundària que interpretava el paper de Maturina, aquesta noia hauria d’anar a cursets de dicció ja que gastava un accent xava que feria les orelles. Hauria estat tant benevolent el director amb una actriu que parlés en tarragoní, tortosí o qualsevol dialecte no estrictament sud-oriental central? Suposem que no, que deu pensar que fora de Barcelona encara vivim a les cavernes perquè aquesta va ser la forma com va caracteritzar al uns vilatans que apareixen a l’obra. 

D’acord que Molière busca la comicitat en aquests personatges, donant-los un toc d’infantilisme, però sembla que el Sr. Ariel García Valdés va llegir aquests personatges com a cavernícoles infrahumans. De fet l’obra en si estava mal plantejada de bon principi, el director va aconseguir despullar l’obra de tot el seu mordent, fent deambular els actors per una escenografia que era tan mediocre com la resta de posada en escena. La voluntat d’eliminar perruques i mirinyacs d’un Molière és lloable, reposar un clàssic no ha de voler dir fer arqueologia, sinó donar una capa de vernís a una obra d’art per què llueixi més, i és que la magnífica feina de Carmen i Josep Maria Vidal en l’adaptació del text podia haver donat la brillantor justa a Don Juan, però García Valdés en l’afany d’arranar la rància pàtina que arrossega a casa nostra el mite de Dom Joan, i de convertir-lo en un estereotip actual, ha arrencat de l’obra el caràcter de farsa que sempre tenen els textos de Molière i l’ha convertit en una paròdia d’ell mateix.

            És una llàstima el fracàs d’aquesta adaptació del Don Juan o el festí de pedra de Molière. Aquesta obra, tot i la seva qualitat, no gaudeix de gaire popularitat en el nostre país, i crec que d’ara endavant encara menys. La recalcitrant repetició de “Zorrillas” i “Don Cuans” carrinclons ha fet un mal a un mite que és més que mai vigent. L’home (o la dona, és clar) obsessionat en eximir-se de l’angoixa de la mort mitjançant la pulsió de perpetuar l’espècie. 

Direcció: Ariel García Valdés

Actors i actrius: Lluís Homar, Jordi Boixaderas, Cristina Genebat, Manu Fullola, Jordi Martínez, Josep Costa, Elena Fortuny, Marta Gil, Roger Julià, Esteve Labari, Manel Solàs i Enric Arquibau.

Escenografia i vestuari: Jean Pierre Vergier

Teatre Fortuny, 23 i 24 de novembre de 2001, Reus.