Les llibreries estan tancades, però encara es venen llibres en grans superfícies o en quioscos. Tornant de comprar el pa al carrer Ample, vaig entrellucar que a l'aparador del quiosc hi havia un llom carabassa i primet, i sí, vaig poder comprar Cavalcarem tota la nit de la Carlota Gurt. A casa el vaig posar al forn un quart d'hora a 70 graus, no sé per on es diu que així es mata el virus si s'ha enganxat al paper, jo ja no em crec res, però l'escepticisme no el deixo passar a deixadesa.
Aquest Cavalcarem és un llibre irregular, i això està bé en un llibre de contes, hi ha autors consagrats que en un recull repeteixen una vegada i una altra el mateix conte canviant escenografies i t'adones que llegit un, llegits tots. Això no passa en aquest, cada conte és una unitat, però malgrat això, tots comparteixen unes forces vitals que mouen els personatges i que fan que siguin molt versemblants. La Gurt crea personatges individualistes, forts, que s'obsedeixen amb la perfecció, amb l'idealisme, i això els fa caure perquè res no és com volen, la realitat és cantelluda i els fa envellir dolorosament, els fa desitjar de manera estúpida o els fa adonar que ja no cavalcaran més tota la nit.
El llibre s'obre amb un magnífic "Les comportes" que relata de manera molt precisa el vaivé entre la temptació i el dubte. En aquest la Gurt ens mostra que la seva escriptura és molt precisa i que pot ser dura i irònica posant-hi el polset de sucre adequat. No en tots els contes troba la mesura adequada, però en aquest sí i molt. "Per això hi ha les comportes, de tant en tant cal deixar sortir una mica d'aigua perquè no s'ho carregui tot".
"La volta que els cobria" fa una metàfora de la vida de parella i el laberint que pot ser la quan dos éssers diferents volen compartir la vida, un conte cru i alhora amb el punt just de redempció per no edulcorar-lo.
"L'estiu etern" i "La terra no me gronxa" els he trobat sublims, però no sé si sóc massa objectiu perquè m'ha passat allò tan proustià de llegir-me en la literatura. Els dos contes fan servir l'aigua com a element que anestesia de la vida a les protagonistes. Jo sóc de piscina diària i en aquests temps de sequera extrema, m'he llegit com fan les protagonistes, veient des de sota l'aigua l'absurditat de la vida a la superfície. El plaer de desaparèixer sota l'aigua, de no sentir res, ni olorar res, sabent que la perfecció es trencarà quan hagis de tornar a sortir a respirar, i que quan surtis veuràs les algues que se t'han enganxat als plecs de la pell de fa temps i que no les pots raspar. Aquesta és una postura egoista, absentista, però aquest és el xoc que mou aquests dos magnífics contes,
"El dia de l'alliberament", i "Segons fets a la nostra mida" em van semblar una mica com un Pere Calders crepuscular, ben travats i que donen gruix al libre sense ser palla. "
"Bèsties carnívores" és un conte necessari alhora que circumstancial, "Com si fossis immortal" no em va fer el pes, i "Cyrano" té un punt de blau que m'estalvio.
Un forat ben fondo", "Un món sense balances" i "A totes" no desentonen, són la quotidianitat explicada per la Gurt, que té el seu interès, tot i que a mi potser m'interessa més quan es deixa anar amb "Primer va ser el cavall" i ens fa un relat veloç i ombrejat per la cinètica, com Boris Vian a L'arrencacors.
En definitiva, és un llibre que recomano i que comparteixo la decisió del jurat d'haver-li atorgat el premi Mercè Rodoreda 2019.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada