Tarda al Puig d'en Cama

Em vaig agafar un dia d’assumptes propis per a solucionar un munt de paperassa que tenia pendent. Més o menys tot ho anava traient fins que vaig anar a la UOC a reclamar per què no m’enviaven els titols que m’he anat traient.

Resulta que me’ls enviaven a Jamaica, no és broma. En tot cas ja en parlaré a bastament d’aquí uns dies si no ho han soluionat dins el termini. El meu cabreig va ser tan considerable que m’havia de desfogar d’alguna manera, suposo que entre totes les opcions que tenia se’m van afigurar dues: el bar o la muntanya. Vaig triar la segona.

Eren les dues tocades, vaig passar pel Viena i em vaig agafar un entrepà i dues aigües. Em saltava unes quantes lleis no escrites de la muntanya: anar-hi sol, no avisar a ningú d’on anava, estava avançat el dia... Per això vaig decidir anar a jugar a casa. Volia fer un recorregut pel Puig d’en Cama i vaig agafar el cotxe fins a Almoster, però com que m’emprenyen moltes aproximacions, o sigui, l’espai geogràfic que no es població però que tampoc no és muntanya, doncs amb compte vaig enfilar fins al Coll del bosc del Manolo, o sigui: Sortir d’Almoster pel camí de les Serres, al costat dels dipòsits d’aigua, al següent trencall, que també hi ha un dipòsit, a la dreta i i el següent també a la dreta seguint per la part asfaltada es deixa el camí de les Serres i s’agafa el de Mas Ripoll. Cal seguir amunt, per tot el que seria la careneta de Sol Senyor, passar per sota els dos pins monumentals i a mà dreta es té, al fons de la vall, el monumental Mas d’Alimbau, que per cert es ven. 

S’arriba a uns pins i una pista surt a mà dreta i que també ens portaria al Puig d’en Cama però cal continuar fins arribar a una cruïlla de camins, és el coll del Bosc del Manolo. A mà
dreta el corriol que puja al Puig d’en Cama, a la dreta també més endavant la pista que baixa cap a la Font de Sant Joan, i a l’esquerra el camí del a Romegosa que baixa cap al Picarany i Castellmoster. Davant hi ha el bosc de pins del Manolo. Al corriol que puja cap al Puig d’en Cama hi van posar dues roques colossals perquè no hi pugessin vehicles motoritzats, però van durar una setmana i ara està tot trinxat per moto-cross, quads i fins i tot hi vaig veure un 4x4 matrícula de Barcelona.

Pugem fort amunt, i en poc arribem a un pujol (631) del qual no en sé el nom, ja tenim una molt bona vista, baixem molt fort per a tornar a pujar cap al cim del Puig, a mà esquerra hi ha una antena blava que no sé que coi és. Pugem i arribem a una cruïlla, a mà esquerra tenim les últimes pendents abans del cim, les fem i ja som dalt el Puig d’en Cama (716). Fa fred i vent, molt bona vista, des del Delta fins al Montmell. Busco un corriol que he vist dels del Google earth, que creia que deuria portar del cim fins al Coll de la Batalla, entro al bosc i després de cinc minuts de lluitar amb branques i herbes arribo a uns marges, els que es veuen des del satèl·lit, no era un camí abandonat sínó que eren llenques de terra que es devien llaurar i aprofitar fa anys per al conreu i que ara estan plenes de vegetació, suposo que la línia de marges em duria amb penes i treballs fins al coll, però tiro enrere, no porto ni el matxet ni el salakov.

Baixo fins a l’anterior trencall i segueixo a mà esquerra, el que abans hem deixat a mà dreta i carenego pels cims de la Boella, tampoc no sé si tenen nom (657, 632, 619) estic una bona estona pujant i baixant fins que arribo a l’ermita de Sant Pere del Puig, un altre excel·lent mirador de tot el Camp. Les quatre runes que queden de l’antiga ermita valen molt més la pena que la moderna. Sant pere del Puig es fàcil d’identificar des de Reus o des de qualsevol indret de la plana, donat que té uns enormes pins que retallen el cel i que es veuen perfectament des de baix. Aquestes muntanyes estan bastant pelades des del fatídic incendi del 91 o 92, un altre desastre de els nostres comarques.
Ara si fos un bon excursionista hauria de baixar fins a la Selva i tornar cap a Almoster per la carretereta: un pal monumental.

Refaig el camí fins al cotxe, almenys he suat una mica la ràbia que portava dintre.