Bufonant

Toni Albà va presentar al teatre Bravium de Reus el seu Bufonant. Aquest espectacle  s’acosta a la línia dels combats d’impro fighting que es fan al Teatreneu de Barcelona. Aquest és un tipus de teatre que consisteix en improvisar monòlegs o escenes segons les propostes que fa el públic a l’actor. El públic crida una paraula o una frase, i la feina de l’actor és integrar-la a l’acció, o fins i tot basar-hi l’espectacle, amb un mínim de gràcia i coherència. Aquest teatre d’improvisació es basa en una interacció total entre escena i platea, molta rapidesa mental, dilatada experiència als escenaris i també una mica de santa barra. Aquest és teatre cru, sense elaboració prèvia, sense direcció ni assajos. I com tot producte cru, a vegades és difícil de pair.

Toni Albà fa l’exercici de portar aquesta modalitat del teatre més off a escenaris una mica més populars, ja que dir sala comercial al Bravium no seria del tot precís. Li hem d’agrair que ho faci en català, ja que sembla que aquestes modernitats només puguin ser fetes en castellà. De fet m’hi jugo un peix que és la primera vegada que aquest tipus de teatre es fa a la nostra ciutat.

Bufonant és una aposta agosarada, valenta, temerària i tot. L’Albà sol, sense dramatúrgia, ni text, ni res més que els seus propis recursos actorals contra el públic, o més aviat, amb el públic que li proposava o li dictava l’acció. Però ai! L’Albà té una pedra a la sabata que potser no tenen els altres improvisadors: gràcies, o per culpa, de la televisió el gran públic el coneix com a imitador de cert personatges públics i això va avocar la representació cap a la repetició repatània dels clixés més coneguts: el Rei Joan Carles, el Papa Benet XVI, Carod-Rovira encara i la resta de personatges. Així doncs, tot i el titànic esforç físic i mental de l’Albà, el resultat va ser el que va ser: els que volien veure el Toni Albà de Polònia van quedar satisfets; els que potser volíem retrobar el Toni Albà de L’ombra, no.