Accents

Unes xiques de la meva ciutat estan triomfant com la Coca-cola amb unes samarretes que recullen lèxic genuïnament reusenc i dels veïnats: xoll, bajoca, moixó, ideia... Davant la uniformització global ens aferrem a allò que ens singularitza, i la parla pròpia certament ho fa. La diversitat lingüística existeix, les persones ens barregem i quan canviem de lloc de residència a les maletes també hi posem la nostra variant lingüística. Tots tenim amics, companys de feina, familiars o parella que tenen accents diferents al propi de la ciutat on viuen. Aquí i arreu. Només cal mirar la sèrie de mafiosos de moda als Estats Units Boardwalk Empire que està plena d’accents irlandesos i italians. Tot i això n’hi ha per aquí que encara els costa acceptar-ho, com ara TV3. La nostra televisió, que ha estat un agent de normalització lingüística, no ha estat mai gaire bona pedagoga de la nostra riquesa dialectal. De fet, en reportatges seriosos subtitulen persones que parlen en tortosí. En programes còmics sí que estan predisposats a acceptar accents que no siguin l’estàndard, sempre que es trac de quatre sonats d’un poblet perdut de la mà de Déu, com ara a les sèries Lo Cartanyà o Gran Nord, on els actors han tingut una assessora lingüística per imitar l’accent pallarès. És un començament, tot i que no ha estat una feina reeixida del tot. Deu ser la falta de pràctica.