4. Breaking bad

Arribo finalment a les que són per mi les quatre millors sèries de televisió. Les distàncies entre les quatre són mínimes, qualsevol podria ser qualificada com la millor i només els propis gustos personals influeixen en aquesta tria. Per exemple, la quarta és Breaking bad, i en canvi té el millor guió que s’ha fet mai. Si barregem una trama intrincada i sorprenent com la de Sospitosos habituals, una ambientació desenfadadament violenta com Pulp Fiction i un dilema ètic del protagonista com a Casablanca, però al revés tenim una sèrie rodona i electritzant. Si a això li sumem magní-fiques interpretacions dels dos protagonistes: Brian Cranston i Aaron Paul, que entre els dos s’han endut cinc premis Emmy per la sèrie, doncs tenim una obra mestra. Una obra mestra que ens ensenya la putrefacció del somni americà. 

No sabem com acabarà, queda només mitja temporada perquè s’acabi la sèrie. Però sigui com sigui el final, podem estar segurs que els fabricants d’aquesta meravella han pogut explicar fil per randa l’història que volien explicar: la d’un bon home que sempre ha estat correcte i educat, i que la vida li ha pagat amb un càncer terminal, una feina malpagada de professor d’ins tut, una hipoteca que el devora, un fill amb paràlisi cerebral, la dona prenyada, i el menyspreu de tota la seva comunitat... Aquest bon home, que pot ser com qualsevol persona, es creua amb un dels seus pitjors exalumnes que, tot i ser un soca, viu força bé gràcies al pe t tràfic de metamfetamina. I les coses canvien. I no puc dir res més, però la transformació d’aquest bon home en una altra mena de ser és el que explica de manera trepidant la sèrie. El tol no enganya: Breaking bad, que ho entendríem en una traducció d’anar per casa com: ”Nem malament”.

Si t’agrada que et deixin de pasta de moniato, aquesta és la teva sèrie.