Arribo
finalment a les que són per mi les quatre millors sèries de televisió. Les
distàncies entre les quatre són mínimes, qualsevol podria ser qualificada com
la millor i només els propis gustos personals influeixen en aquesta tria. Per
exemple, la quarta és Breaking bad, i en canvi té el millor guió que s’ha fet
mai. Si barregem una trama intrincada i sorprenent com la de Sospitosos
habituals, una ambientació desenfadadament violenta com Pulp Fiction i un dilema ètic
del protagonista com a Casablanca, però al revés tenim una sèrie rodona i
electritzant. Si a això li sumem magní-fiques interpretacions dels dos
protagonistes: Brian Cranston i Aaron Paul, que entre els dos s’han endut cinc
premis Emmy per la sèrie, doncs tenim una obra mestra. Una obra mestra que ens
ensenya la putrefacció del somni americà.
No
sabem com acabarà, queda només mitja temporada perquè s’acabi la sèrie. Però sigui com
sigui el final, podem estar segurs que els fabricants d’aquesta meravella han
pogut explicar fil per randa l’història que volien explicar: la d’un bon home
que sempre ha estat correcte i educat, i que la vida li ha pagat amb un càncer
terminal, una feina malpagada de professor d’ins tut, una hipoteca que el
devora, un fill amb paràlisi cerebral, la dona prenyada, i el menyspreu de tota
la seva comunitat... Aquest bon home, que pot ser com qualsevol persona, es
creua amb un dels seus pitjors exalumnes que, tot i ser
un soca, viu força bé gràcies al pe t tràfic de metamfetamina. I les coses canvien.
I no puc dir res més, però la transformació d’aquest bon home en una altra mena
de ser és el que explica de manera trepidant la sèrie. El tol no
enganya: Breaking bad, que ho entendríem en una traducció d’anar per casa com:
”Nem malament”.
Si t’agrada que et deixin de
pasta de moniato, aquesta és la teva sèrie.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada