Cròniques Marcianes

Hi ha llibres que els agafes per a distreure’t, per a desconnectar de la realitat i enlloc d’això t’hi aboquen encara més. Parlo de Cròniques marcianes de Ray Bradbury. Sembla que la ciència ficció és simplement una fantasia com deia el meu avi, però enlloc d’això acostuma a ser una metàfora per a parlar de la realitat més dura. Segueix -atenció, spoilers a dojo-

Cròniques marcianes comença amb l’arribada dels primers humans a Mart. Primerament aquests van amb bones intencions tot i la mala rebuda dels marcians que se les veuen venir. Potseriorment els marcians són eliminats per una epidèmia que els han transmès els humans -els quals no deixen anar ni una llàgrima pel succeït- i això deixa via lliure a la colonització més salvatge del territori marcià. Tots aquells que a la Terra són carn de canó, com els afroamericans o els lliurepensadors, van en massa a Mart a buscar noves oportunitats. Tot i això, la humanitat acostuma a caure sempre en els mateixos errors i Mart es converteix en una còpia perfecta de les imperfeccions de la Terra. Tant, que quan una guerra atòmica esclata a la Terra, els colons són repatriats per a par cipar en aquesta anihilació col·lec va. Només unes quantes famílies de colons persisteixen a Mart. El cap d’una d’aquestes famílies els diu que aniran a veure marcians i els condueix a tots a un estany on es veuen reflectits. Comprenen que per a créixer han de deixar de els lligams amb uns altres territoris. Per a ser lliures han de ser ells mateixos i no pas uns desplaçats d’un lloc d’origen on les coses sempre s’han fet massa malament. Ja no són colons terraqüis, són humans de Mart, són els nous marcians, i només es deuen a ells mateixos.

Els clàssics de la literatura són clàssics perquè els pots entendre tota la humanitat. Tal com les tragèdies de Shakespeare són enteses a la selva africana, els cobntes de Ray Bradbury poden aplicar-se en qualsevol context de xoc entre nacions.