Comencem curs teatral amb bon peu

Comencem curs teatral amb bon peu. Al juliol s’han presentat les programacions dels dos principals teatres i també s’ha anunciat que hi haurà el festival de mim i teatre gestual Cos, per mi la joia de la corona teatral de la ciutat.

El Fortuny obre amb el darrer muntatge del Tricicle, una aposta segura i sense arriscar-se massa. Pocs dies després arriba La banqueta, una comèdia dirigida precisament pel “tricíclic” Paco Mir. Al novembre una altra aposta segura: l’adaptació a l’estil Focus de la mítica sèrie britànica Sí, primer ministre amb Joan Pera com a reclam absolut. Finalment al desembre, Roger Peña aporta una mica de crítica social amb Poder absoluto, un thriller polític que es reparteixen Eduard Farelo i Gutiérrez Caba.

El Bartrina manté el seu caràcter alternatiu, que és una manera de dir que no va de cara a la pela com a objectiu primer. A l'octubre es presenta Afterplay de l'irlandès Brian Friel -conegut per Dansa d'agost- dirigida per Imma Colomer i interpretada pels veterans Pep Ferrer i Fina Rius. Del festival Temporada Alta de Girona ens arriba 9 maletes, una proposta creada i dirigida per Joaquim Oristell que posa a Mercè Sampietro i el músic Eduard Iniesta a rebuscar dins la correspondència privada de personatges famosos.

L'any Espriu ve de mà d'un dels millors directors de la ciutat: Francesc Cerro, que dirigeix la Txe Arana a La pell eixorca, un espectacle basat en textos de Salvador Espriu i TS Elliot. Els reusencs Tebac, dirigits pel Miquel Àngel Fernàndez, ens presentaran un Terra Baixa, que segur que no serà gens convencional.

Coproduïda pel Grec i la Sala Beckett, George Kaplan és una comèdia crítica basada en el personatge  fictici de la pel·lícula de Hitchcock Con la muerte en los talones. An novemreb podrem veure el devastador monòleg Ivan i els gossos que va ser estrenat al Teatre Lliure. I de la Sala Muntaner ve Cosmètica de l'enemic, de la novel·lista francesa Amélie Nothomb, amb Lluís Soler i Xavier Ripoll, dirigida per Magda Puyo .

Gairebé tot obres de petit format: un, dos, tres intèrprets que omplen la nostra cartellera i que ens han de fer oblidar que, a banda de consumidor, durant una curta època Reus també va ser fabricant de teatre.