La ciutat de la mort, Cronos
Normalment es mor tal com es viu.
Si a la ciutat dels vius conviuen sense problemes els símbols cristians amb les
figures de la mitologia clàssica, i de vegades costa i tot diferenciar-los, a
la ciutat dels morts passa el mateix. A l’entrada del Cementiri General de Reus,
dalt del frontó, ens espera Cronos. Aquesta
escultura de pedra és una reproducció de l’original del déu del temps feta per
Macià Auqué, i que és a la sortida del cementiri, sota els porxos. Aquesta
divinitat va ser col·locada al Cementiri el 1871, retirada amb la Dictadura el 1939 i recol·locada
fa poc. Cronos no està sol, la seva dalla i el seu rellotge de sorra decoren
les finestres de les dependències del cementiri, combinades alternativament amb
les magranes de Persèfone, símbol de la dualitat entre vida i mort.
El rellotge i la dalla també es
trobem al panteó de la
família Macià Vila i al de la família Abelló un panteó interessantíssim ja que també hi trobem
quatre òlibes, representació d’Atena com a vèrtexs del perímetre, i a
l’interior dues hídries, vasos d’aigua de la vida eterna vigilats per esfinxs
de Tebes, que representen la vida després de al mort.
A prop d’allà, al passeig
principal i ha la tomba de la família Ferran-Sans , la qual és contemplada per
una petita estàtua de marbre blanc que pels dibuixos del vestit representaria
Gea, la mare terra.
I a quatre passes, el mausoleu Casas Bley és custodiat per
representacions de les quatre virtuts cardinals: la prudència, la justícia, la templança
i la fortalesa.
Quatre figures pitagòriques que van ser adaptades
posteriorment pel cristianisme. Aquesta combinació la tornem a trobar al
mausoleu neoegipci Yglésias-Òdena que barreja les virtuts cardinals, les òlibes
d’Atena, magranes de Persèfone, símbols egipcis, l’àngel del judici final i una
creu. Un fet que ens torna a recordar el sincretisme, mestissatge en diuen ara,
de la nostra cultura. Un sincretisme que fusiona elements cristians i pagans,
civils i religiosos, nacionals i internacionals. Aquesta barreja esdevé una
recepta que cuina un plat únic, com totes les cultures, i que cal preservar de
la uniformització empobridora que encara alguns tenen en ment. La nostra
cultura no s’entendria sense el pòsit grecoromà, com poc s’entendria sense el posterior
llegat cristià.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada