L'homenatge

Quan l’aire s’endolceix i els xiscles  d’oreneta ens desperten quan la nit s’enretira, quan la llum ens acompanya des que ens llevem fins que retirem, quan el xoc de les cireres contra en plat esdevé un so habitual i al defora la ginesta encén els marges... En aquest temps els teatres s’endormisquen i les portes es van tancant com els ulls d’un xiquet quan torna d’una excursió. En aquests temps el teatre, com  la vida, surt al carrer i així ho van entendre els del Bràvium per fer l’homenatge al Jaume Amenós. Dos escenaris, el clàssic del Bràvium i l’altre a la plaça Evarist Fàbregas, estaven connectats audiovisualment i els públics respectius podien veure què passava en cada lloc. I què passava? Doncs durant gairebé tres hores el Lluís Graells i el Carles Bigorra van ordenar amb prou traça i sense grandiloqüència –gràcies- els centenars de persones que havien pogut exercir la seva activitat escènica a l’empara del Jaume Amenós del Bràvium. Il·lusionistes,  músics, titellaires, comediants, dansaires, Gegants i Àliga i tots van actuar el cinc de juny per agrair l’extrema i lúcida normalitat de l’Amenós, que entenia que les entitats i el teatre són per a les persones i no al revés, una rara avis.

Per  la Festa Major de Sant Pere haurà tingut tres dies més d’homenatge, en total hi haurà hagut dotzenes de números, de gèneres molt diferents i de qualitat ben diversa, però tots ben necessaris per lluitar contra la ignorància i el desert cultural en el qual alguns voldrien que estiguéssim instal·lats. Potser no hauran estat espectacles de intel·lectuals elevats, potser algú qüestionarà queaquí  n’estigui parlant enlloc de la darrera producció que hagués passat pel Bartrina o el Fotuny. Tant hi fa, la cultura, i sobretot el teatre, de sempre havia tingut una connexió molt forta entre l’esfera culta i la popular, els trobadors agafaven cançons del poble i polides les portaven a les corts refinades, i al revés, els gustos de les elits eren copiats pel poble pla. No entendre això, voldria dir no haver entès res de segles de civilització. Això el Jaume Amenós també ho tenia ben entès.

Publicat al juny de 2015 a la NW