Després del Mort

Antigament, després d’un enterrament la família feia una menjada conjunta. Avui dia potser ho fem si tenim parents que han vingut de molt lluny i que no tenen on anar-se’n corrents just després de passar la porta del Cementiri. La vida moderna fuig de les cerimònies per pràctiques que siguin. Fins i tot al Centre d’Arts Escèniques Reus (CAER) li han estalviat un funeral, un toc de campanes i una vetlla tal com tocaria. Potser no hauríem plorat gaire. Potser hauríem anat al tanatori per compromís. Però ni això. L’Alcalde Pellicer va donar aquest maig passat el CAER per mort, més que mort, per desaparegut com a les guerres. I tal dia farà un any. De res va servir la sorprenent tornada de Ferran Madico al capdamunt de la direcció de l’organisme. Va ser la revifada que a vegades precedeix el final.

Precisament després d’aquesta temporada de dol, caldrà refer els papers dels teatres. Si tornem on érem fa quinze anys, el Fortuny sembla que queda com el teatre que rep les produccions més comercials que passen de gira, l’òpera, i la música clàssica; mentre que el Bartrina programaria les obres més alternatives –per ser Reus- i la música contemporània, si bé hauria de recuperar la capacitat de portar aquelles bones produccions que s’estrenen al Teatre Lliure o al Romea i que ara ens estem perdent.

El COS com que mai no havia volgut ser el que no era, ha resistit i la darrera edició va ser antològica i de les cendres del CAER ha aconseguit començar a aixecar el modest GINY. El cas invers seria el Trapezi, que sense el personal tècnic experimentat, amb una direcció castigada per motius polítics i pressupostaris, i amb edicions francament fluixes, ha fet el que ha pogut, per no anar a fer companyia al CAER a l’altre barri.

El Mort, premonitòriament, va ser l’únic espectacle que aquest CAER va muntar amb la participació de quaranta actors i actrius del territori, i va ser dels únics bons records d’aquella època. El record del que hauria pogut ser i no va ser. Com tantes d’altres iniciatives en aquesta ciutat.

Publicat el juliol de 2014 a la NW