Teatre de vidre

El darrer cap de setmana de novembre hi havia tripleta teatral al Fortuny, Bartina i a l’esforçada Sala Santa Llúcia. Els abnegats cangurs, nous fats de les famílies amb petits, van indicar-nos que el divendres era el dia assenyalat per anar al teatre. Aquesta tria era El zoo de vidre de Tennessee Williams muntada per Focus, o sigui, una aposta segura de cara al gran públic. Més si comptem que tornava a la ciutat on havia estat estrenada per primera vegada en català seixanta anys enrere. Dirigida per Josep Maria Pou i sobreactuada per Mírima Iscla a qui discretament li donava la rèplica Dafnis Balduz, va omplir el Fortuny fins a les llotges més incòmodes. Era l’espectacle que tocava aquella quinzena per anar a veure i per a fer-se veure. L’amarg retrat dels que queden apartats del sistema capitalista que va escriure Tennessee Williams, al revés del silenci sepulcral que ens relatava Xavier Amorós ala representació de fa seixanta anys, enguany va estar agombolat tota la sessió pel que semblaven falques publicitàries del Mobile World Congres i la fàbrica de caramels Virginias. Potser la normalitat de la Cultura Catalana era això.

Sembla que l’endemà pocs van repetir d’anar al teatre a veure Mont(ss)errat al Teatre Bartrina. L’actor del monòleg, el reusenc Carles Bigorra se’ns queixava amargament en una publicació diària i deia que “Reus havia quedat antiquat”. Potser sí, o potser és que els espectadors de teatre de Reus són molt militants, però molt pocs comparats amb el total de al població, i amb un dia de teatre a la setmana en tenen prou i de sobres, per temps i per una economia que no està per tirar coets, i pitjor m’ho poses si plou i si a sobre és el quart monòleg que s’ha programat al Bartina des del setembre. Doncs passa que et venen a veure els incondicionals, i encara bo que en  tinguis. Cinc monòlegs de deu espectacles programats al teatre del poeta potser han provocat un cansament en el públic que prefereix anar a tiro segur a veure una producció de Focus, que almenys saps que sempre tindrà ingredients comestibles, encara que el producte final sempre tingui el mateix gust.