Catòliques i de dretes

Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu. Això diu la cançoneta popular i sembla que sigui l’eix d’aquesta obra feta des del Camp i que està funcionant tan bé i que es diu Catòliques i de dretes. Aquest vodevil és dirigit per Oriol Grau, que té una potent música d’Enric “Xato” Grau (Dr. Calypso), compta amb dues actrius reusenques, la Maria Bravo i la Rut Enguita, que es llueixen de valent. Catòliques i de dretes va fer temporada a la Sala Trono de Tarragona aconseguint exhaurir entrades, i recentment ha omplert dos nits seguides el Teatre Bràvium. Cert aquests dos no són teatres de grans proporcions, però arrencar a la gent de casa, o del gintònic de la barra cada vegada és més difícil i per tant al públic ja no se li pot donar gat per llebre, perquè et deixa la platea deserta.

Cançons, gags, transformisme i un sempre arriscat trencament de la quarta paret són els ingredients d’aquest cabaret que repassa grans dones de la història a través de la dicotomia entre dones “alliberades” i les que no: Lilith i Eva, Hipàtia i Santa Caterina d’Alexandria, Olympia de Gouges i Maria Antonieta... Personatges contradictoris que donen joc a una interpretació molt treballada, lluitada gairebé, per part de les dues actrius, i que és la clau perquè l’espectacle sigui fresc, passador i arrenqui nombroses ovacions del públic. Tota aquesta successió de gags gira al voltant de la voluntat contradictòria d’actualitzar els valors catòlics i de dretes en ple segle XXI: Déu, Pàtria i Família volen que siguin el centre de gravetat de les vides de les dones actuals, però potser només de cintura per amunt, ja que al segle XXI, però com ja passava a l’XI, les pulsions de cintura per avall aboquen a la doble moral sense gaire escarafalls. Tal com també diu la cançoneta, i aquest vers hi va més bé que el primer perquè l’espectacle parla de dones: Els pecats de la xona, la Mare de Déu perdona.  

Vol-Ras

Una cosa que sembla que ens preocupa molt és la capitalitat cultural de la ciutat de Reus. Ens preocupa, o bé toca dir que ens preocupa i qui dia passa, any empeny; i qui any empeny, legislatura escurça. A tomb d’això ve la inauguració del COS 2015 a càrrec dels Vol-Ras. FA 18 anys que els mateixos Vol-Ras van muntar aquest espectacle per poder participar en la primera edició del COS. El primerenc COS va ser un festival de referència amb companyies punteres de tot el món, això feia que pels teatres de la ciutat puguessis trobar-te gent vinguda de Barcelona i de més lluny que venien a Reus a veure allò que a casa seva no podrien veure. Però l’aixeta s’ha anat tancant i el COS ha sobreviscut sobretot amb esforç i amb ganes de tirar endavant i de travessar aquest desert. Divuit anys després, els Vol-Ras tornaven amb el mateix espectacle-conferència que llavors: Gestos, Ganyotes i Posturetes al Teatre Fortuny. Vol-Ras es va acomiadar del públic reusenc amb aquest muntatge després de trenta-cinc anys d’existència de la companyia. Es podria pensar que l’exigència física del teatre gestual passa factura amb l’edat i que Joan Faneca i Joan Sagalés havien decidit passar pàgina i jubilar-se, però a l’escenari del Fortuny van mostrar-nos que res d’això és veritat, al contrari, els dos mims van estar especialment brillants i precisos en tots els exercicis que ens van mostrar. Vol-Ras plega perquè els diners en el teatre han minvat tant que molts professionals han de plegar. Els bolos baixen, els circuits desapareixen i els caixets es regategen, i a banda dels joves que tenen ganes de menjar-se el món a canvi d’un entrepà i un quinto de cervesa, la resta ho deixa córrer. I tornem a l’inici: si festivals com el COS, que va ser un puntal del gènere, flaquegen, doncs la professió naufraga, lentament, sense soroll. Quan  una companyia de teatre plega no penja un cartell a la porta o abaixa una persiana sorollosa, plega en silenci, el mateix silenci que fa, o que no fa, un teatre tancat.

Nous aires

Tornem de les vacances, o en tot cas de les calors, i ja ens trobem la programació teatral preparada. El Teatre Bartrina ens proposa una important proposta musical, però com que aquest rectangle està destinat al teatre, obvio aquestes propostes i entro directament amb el drama que el grup de teatre reusenc La Gata Borda en proposa per començar temporada, Un retrat familiar repassa diferents moments dramàtics universals per a presentar-los en cascada. La següent obra és L’alè de la vida, dirigida per Magda Puyo i interpretada per Anna Güell i Mercè Arànega una de les millors actrius del nostre país, un luxe poder-la gaudir als nostres escenaris. El foraster Quim Masferrer ens presenta Temps, un monòleg que suposem que sabrà canviar la tessitura mediàtica a la qual ens té acostumats l’actor. Rhum crec que pot ser la perla de la programació d’aquesta tardor, codirigida pel desaparegut Monti, compta amb clowns excelsos com Jordi Martínez o el jove Guillem Albà. Magí Sunyer recrea el romanço de La Dama de Reus en Safira, una lectura dramatitzada dirigida per Joan Castells. Al desembre El testamento de María, un altre monòleg, dirigit per Agustí Villaronga i intepretat per Blanca Portillo, millor actriu a Canes el 2006, pot ser un plat fort. El Fortuny s’aferra a la línia més comercial del teatre, un fet completament legítim donat que el negoci es basa en vendre entrades. Pels pèls és una mena de reposició del programa Qui? que als anys 90 es va passar per TV3, ara que està de moda el teatre improvisat pot ser que funcioni, com també es reposa el musical Flor de nit que va fer Dagoll Dagom. Olivia y Eugenio amb la Concha Velasco i un actor amb la síndrome de down, Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano de Mario Gas amb el Josep Maria Pou i Fer riure és un art de Joan Pera segur que hauran de penjar el cartell d’entrades exhaurides ben aviat. Tant o més interessant és la proposta de la pallassa Pepa Plana que ens presenta Penèlope després d’haver estat treballant al Cirque du Soleil. El teatre familiar troba un forat amb Raspall de Pere Calders i Torna Robin Hood. Poc a poc tornem a tenir el teatre que ens toca.

Publicat al setembre de 2015 a la NW

L’Escut de Siurana

Siurana és un dels llocs més bonics del món. Tampoc no he pogut voltar-lo tot, però que t’agradi una cosa o més que les altres no respon a criteris objectius, sinó sentimentals i per tant ben bona és la meva opinió.

A la meva filla gran li vam posar Siurana, i per la Festa Major vam pujar i em vaig fixar que aquesta pe ta població, que no municipi, no té un escut normalitzat ni consensuat, tot i ser una de les poblacions amb més història del país.

Quan entres al poble et trobes un cartell de Turisme del Priorat on parla d’un suposat Ajuntament de Siurana i un escut:

Siurana només té una trentena d’habitants, per això no té un Ajuntament propi sinó que pertany a Cornudella de Montsant. L’escut tampoc no sembla molt fiable: en primer lloc no compleix la regla dels esmalts que diu que un color sempre s’ha de combinar amb un metall, o sigui: verd, vermell, blau, porpra i negre han de combinar amb groc o blanc i vicecersa. De fet és una qües ó que si ens hi fixem les trobem en gairebé tots els elements publicitaris actuals, una qües ó estè ca que arrenca de l’Edat Mitjana. Aquí tenim el vermell (gules) i un blau cel estrany poc comú en el grafisme heràldic, tot i que potser és un argent que llavors sí que seria correcte. Per altra banda la figura de la for ficació és prou estranya, un castell normalment es representa amb tres torres i no amb dues, rebuscant en el fantàs c bloc de Xavier Garcia he trobat que seria una Domus (una casa) una figura molt poc comuna. La forma caironada (quadrat que s’aguanta sobre un vèrtex) de l’escut seria la norma va per una població.

Entrant al poble, vaig trobar aquest bonic domàs que semblava rela vament an c. Un escut apuntat, el propi català, d’argent, una torre d’or entre dos branques de llorer de sinople amb els extrems posats en sautor. Ho tenim ja? Doncs no perquè tampoc compleix la llei dels esmalts. I tan importat és aquesta llei? Doncs sí, perquè si ens permet veure bé el dibuix.

Sortint del restaurant on ens vam arriar un bon tec vaig veure aquesta enganxina. Seguint la mateixa disposició de l’escut del domàs, ja tindríem el problema dels esmalts resolt. Val a dir que la torre amb els llorers es troba en diversos llocs més del poble, o sigui que les figures que han d’anar a l’escut semblen clares, com que no varien gaire i no donen cap pista sobre els colors ja no els he penjat.

  

Amb el que tenim ja podríem fer una proposta que pogués ser acceptada per la norma va heràldica catalana:

Un escut caironat d’or, amb una torre de gules entre dos branques de llorer de sinople amb els extrems posats en sautor.

Com que Siurana no té un municipi propi per això no pot portar una corona mural com qualsevol poble, vil·la o ciutat del Principat, però donada la llarga història del poble i del castell, bé podria guarnir-se l’escut amb una corona que fes referència al seu passat:

Les llegendes diuen que Siurana va ser un regne musulmà, segons això podríem coronar l’escut amb una corona reial, però em semblaria exagerat, ja que no hi ha constància escrita de l’època de l’existència d’aquest Regne, però sí que s’ha trobat que el 1153, quan el reducte musulmà es rendí, es va convertir en un marquesat, i per tant, tindria dret a a timbrar-se amb la corona de marquès. Per cert, un marquesat autòcton i actualment extingit.

Per variar una mica he canviat el camp i l’he posat d’argent com el segon escut que em vaig trobar. De fet, potser em decantaria el camp d’or, com té la vila de Cornudella, a la qual pertany actualment Siurana.

La tercera opció que proposo és amb la corona de llorers fora de l’escut, acompanyant-lo. Moltes ciutats com València, Milà o en algun temps Reus, adornen els seus escuts amb llorers i és més comú que incloure els llorers dins del blasonament, de totes maneres les dues opcions serien vàlides.

Gràcies al lector Aleix Cama que m’ha enviat aquesta imatge hem pogut verificar l’escut.   La imatge correspon a la Geografia General de Catalunya (1908-1918), volum III, pàgina 392 

Doncs si a algú de Siurana li ha pogut fer servei aquest apunt me’n felicitaré, i com que són un poble que resol les seves coses amb consultes (aquest es u han votat si posar la Bandera Catalana al Castell), ja tenen material per a fer-ne una de nova.

Al vostre gust, PArking Shakespeare (31.07.2015)

Ja fa set estius que els Parking Shakespeare posen al mapa teatral l’Espiral del parc del’Estació del Nord, tocant a l’Arc de Triomf. Enguany amb El vostre gust crec que han rascat amb les ungles el sostre de la excel·lència teatral. A servidor no li agraden les floritures, li agraden els gustos forts i que els matisos siguin intensos i ineludibles, Tal com m’agrada l’oli del primer raig o les avellanes torrades, m’agrada el teatre cru, sense més engany que el que va escriure el dramaturg. Parking Shakespeare ha estat això fins ara, al mig de l’Espiral poc et pots amagar ja que els gestos són observats des dels 360 graus. O creixes i esdevens un gegant teatral o t’enfonses. L’espectacle està com Déu el va portar al món davant del públic. 

Això és així, i vist l’èxit de públic que estan assolint no sóc l’únic al qual fascina aquest tipus de teatre. Però enguany hi ha hagut un pas més. El director Llàtzer García ha sabut agafar aquests gustos forts dels quals parlava abans i els ha sabut amanir sense adulterar-los. Si tens varietat de fruita bona i en fas una macedònia tot acaba amb el mateix gust, però si tens la perícia de col·locar-ho amb gràcia pots fer que els diversos gustos es combinin i es poten-ciïn. Això aconsegueix Llàtzer Garcia: els silencis s’omplen de contingut, el gest esdevé el millor company dels versos de Shakespeare, els actors i les actrius brillen com a sols -el tàndem d’actrius protagonistes és fantàstic- sense voler desmerèixer altres grandioses interpretacions. Una cosa primordial: el text esdevé fàcil i actual pel públic, les bromes de fa segles són avui dia igualment risibles. Aconseguir això té un mèrit al qual pocs poden arribar-hi. Per molts anys

Pàrquing Shakespeare, i posats a demanar, que aviat estenguin els seu domini per altres punts del país.

Festa Major i festes de barri

Una de les coses que falla de les festes majors de Reus és la decoració dels carrers. En qualsevol Festa Major de poble, o de barri, els carrers estan més engalanats que per Sant Pere o Misericòrdia. Possiblement aquest fet és per la manca de par cipació de la majoria de la població. La Festa Major té una columna vertebral molt sòlida, formada per 1000, 2000 o 3000 ciutadans que són actors ac us de la Festa, i la resta que s’ho mira. Ens falta múscul. Ens falta la manera de fer participar a la població, tal com sí que participen en festes de barri. Com que sé que a vegades algú amb possibilitat de fer i desfer llegeix aquest bloc, proposo la següent idea, la regalo per si se la vol fer seva: fer un concurs d’engalanament de carrers per Sant Pere i els barris que més s’ho hagin treballat, que per les seves festes els visitin elements festius de la ciutat, Potser aquesta seria la manera i faríem créixer les festes per igual.

Estovor

Estovor és quan fa una calor excessiva, una xafogor que t’atordeix de cap i de cames. Normalment a Reus aquesta sensació comença per Festa Major i s’allarga fins a les tempestes d’agost que refresquen l’ambient tot just perquè puguem tornar a la feina amb un bri menys de recança. El teatre serveix per a moltes coses, però no per a combatre l’estovor, per aquest motiu les programacions dels teatre estables s’aturen i s’obren altres propostes que permetin que Talia, la musa del teatre, pugui exercir sense rabejar-se de suor. La proposta que tothom coneix és el Grec de Barcelona, aquest festival de festivals té ramificacions refrescants com Shakespeare al Parc en el qual hi participen uns quants actors de Reus. Per refrescar-nos amb els aires de la muntanya podem passar aquest juliol pel festival de narrativa i poesia oral EVA de Pradell de la Teixeta, o si no hi hem estat a temps, les boires de la Mussara  poden fer que haguem d’agafar la rebequeta per escoltar les veus convidades al Mussart. Val a dir que no és que a Reus no hi quedi res, la passada Festa Major vam tenir una interessant mostra de Comèdia de l’art amb alumnes de l’Institut del teatre, les sàtires del ball de Dames i vells, o unes intenses Varietats de Sant Pericu als jardins de la Casa Rull.

Per proximitat n’hem de parlar, encara que no ens entusiasmi lloar-los, però hem de reconèixer que a la ciutat veïna també es fan coses molt bé: parlo del FITT, el Festival Internacional de Teatre de Tarragona. Del 17 al 21 de juny van programar propostes de noves dramatúrgies que es desenrotllaven en espais singulars com la Capçalera del Circ, les voltes del Pallol o el Camp de Mart amb noms com el fantàstic i encara poc conegut  Guillem Albà, la Gemma Brió, la companyia Kamchàtka amb els seus espectacles interactius o els Cirque Le Roux. Propostes totes d’un altíssim nivell. Així doncs, la competència dels tarragonins ens hauria de fer escampar aquesta estovor de cara a la temporada entrant i tornar a fer i rebre el teatre que ens pertoca.

L'homenatge

Quan l’aire s’endolceix i els xiscles  d’oreneta ens desperten quan la nit s’enretira, quan la llum ens acompanya des que ens llevem fins que retirem, quan el xoc de les cireres contra en plat esdevé un so habitual i al defora la ginesta encén els marges... En aquest temps els teatres s’endormisquen i les portes es van tancant com els ulls d’un xiquet quan torna d’una excursió. En aquests temps el teatre, com  la vida, surt al carrer i així ho van entendre els del Bràvium per fer l’homenatge al Jaume Amenós. Dos escenaris, el clàssic del Bràvium i l’altre a la plaça Evarist Fàbregas, estaven connectats audiovisualment i els públics respectius podien veure què passava en cada lloc. I què passava? Doncs durant gairebé tres hores el Lluís Graells i el Carles Bigorra van ordenar amb prou traça i sense grandiloqüència –gràcies- els centenars de persones que havien pogut exercir la seva activitat escènica a l’empara del Jaume Amenós del Bràvium. Il·lusionistes,  músics, titellaires, comediants, dansaires, Gegants i Àliga i tots van actuar el cinc de juny per agrair l’extrema i lúcida normalitat de l’Amenós, que entenia que les entitats i el teatre són per a les persones i no al revés, una rara avis.

Per  la Festa Major de Sant Pere haurà tingut tres dies més d’homenatge, en total hi haurà hagut dotzenes de números, de gèneres molt diferents i de qualitat ben diversa, però tots ben necessaris per lluitar contra la ignorància i el desert cultural en el qual alguns voldrien que estiguéssim instal·lats. Potser no hauran estat espectacles de intel·lectuals elevats, potser algú qüestionarà queaquí  n’estigui parlant enlloc de la darrera producció que hagués passat pel Bartrina o el Fotuny. Tant hi fa, la cultura, i sobretot el teatre, de sempre havia tingut una connexió molt forta entre l’esfera culta i la popular, els trobadors agafaven cançons del poble i polides les portaven a les corts refinades, i al revés, els gustos de les elits eren copiats pel poble pla. No entendre això, voldria dir no haver entès res de segles de civilització. Això el Jaume Amenós també ho tenia ben entès.

Publicat al juny de 2015 a la NW

Mort accidental d'un anarquista

Queda clar que el TEBAC (Teatre Estable del Baix Camp) és la companyia degana del teatre reusenc. No sé si són o han estat mai els millors, els més trencadors, els més rigorosos... però en tot cas sí que són els que s’han sabut reinventar constantment. Han sabut conservar les seves propostes joves i fresques durant més de trenta-cinc anys. Les altres companyies per norma general s’estanquen i moren per una trista qüestió biològica, els relleus són improbables, als grans els costa cedir el pas als joves i els joves volen matar els gran enlloc de rellevar-los o rebentar-ho tot. De fet si el Jaume Amenós va ser un personatge excepcional va ser per aquest motiu, perquè sabia donar joc a tothom que volgués treballar, ben al contrari d’altres que només accepten generacions més joves en qualitat d’escolanets als quals poder manllevar hores de feina o, directament, calers en forma de quotes. La història col·loca a cadascú al seu lloc.

El TEBAC, vist des de fora, fa la sensació de continuïtat en la seva línia. Del Terra Baixa fosc i dur de fa un any i mig, hem passat a aquesta jovialment descarnada Mort accidental d’un anarquista.  Aquest pas s’ha fet amb un munt de cares noves sense que això signifiqués una davallada. Van mantenir el to d’aquesta obra llarga i no gaire fàcil sense alts-i-baixos considerables. Dos dels papers més lluïts eren els dos bojos que interpretaven Quim Prats i Eduard Cornadó i que van acomplir satisfactòriament amb el paper. Potser en una altra –hipotètica- companyia els dos actors veterans que sortien haguessin reclamat aquests dos personatges principals que són com a dos caramelets, enlloc d’això van aguantar l’obra fent de secundari que torna bé les pilotes perquè els dos primers s’hi poguessin lluir. Dalt de l’escenari també es necessita generositat, potser no és una cosa avaluable, però l’espectador ho percep, ho valora i ho aplaudeix.

Per sort per a tots en els que estimem el teatre a Reus, hi ha TEBAC per anys.

Publicat al maig de 2015 a la NW

L'espectacle més gran del món

El Circ Raluy va tornar aquest mes de març a muntar la carpa a Reus. S’hi havia d’estar tres setmanes i han hagut de prorrogar una setmana més per tal de poder donar cabuda a tothom que hi volia anar. No està gens malament si tenim en compte que a Barcelona s’hi ha estat dos mesos. Potser tants anys de la fira Trapezi comencen a donar resultat. Cal dir que la ubicació al Parc sant Jordi és idònia perquè la canalla et recordi cada dia que vol anar al circ, i de fet, les llums i els colors del circ muden uns dies la ciutat, cosa que no passaria si estigués en un solar en una punta de l’extraradi.

Acrobàcia, malabarisme i pallassos són la columna vertebral d’aquest circ clàssic, ara que s’ha prohibit exhibir animals a les pistes. Aprofito per felicitar la valentia del legislador per enfrontar-se al totpoderós món del circ pels drets dels animals, i en canvi deixar en pau a les desvalgudes empreses multinacionals.

Sigui com sigui el Circ Raluy és tot espectacle, no hi ha teatre, ni trampa, ni mitges tintes. Quan un número és bo i funciona el públic aplaudeix a més no poder i es posa dret, quan els pallassos van massa lents la canalla es posa a jugar i córrer per les grades, quan una acròbata falla i cau per terra el públic sent com a seu el dolor a les costelles de la noia. El Circ clàssic és espectacle en estat cru, i les menges crues, sense salses ni condiments, o t’agraden molt o no t’agraden gens, i a més en una ració de dues hores, perquè menys seria poc saciant. El circ té tant seguidors fanàtics com detractors furibunds.

La família Raluy ha tingut un gust finíssim a l’hora d’actualitzar-se, i ho ha fet mirant al passat. Entrar al seu circ és com fer-ho a un túnel del temps d’una infància somniada: carruatges trets d’un conte, autòmats fent música, llums de revetlla de poble, música escollida, una carpa de museu i el venerable Lluís Raluy saludant a tothom a la sortida.

Publicat a la NW a l'abril de 2015

Una ràdio de Reus (Presència 09.03.2015)

Per no tenir una ràdio, en tenim cinc que emeten des de Reus, tot i que no a temps sencer. La històrica Ràdio Reus va ser absorvida per La Ser, des de llavors la filial reusenca emet unes hores en desconnexió. La ràdio lliure Punt 6 va plegar fa un temps i de les seves cendres n’ha sorgit: La Nova que treballa en col·laboració a la Xarxa; i des d’aquest març, Ràdio Ciutat de Reus que emet per internet. Via web també hi ha Ràdio Terra, una ràdio indepe d’àmbit nacional que té un dels estudis més potents a Reus. Per si fos poc, la Ràdio Jove del barri Immaculada radia unes hores en col·laboració amb les entitats veïnal. I per seguir-les a totes: una gimcama de dials i webs.

Bufanaga

Semblava com una obligació, o bé una necessitat, que el primer teatre que es trepitgés després de la mort del Jaume Amenós fos el Bràvium. Com una mena d’homenatge pràctic, el teló s’ha de tornar a obrir per tal que els esforços no s’hagin perdut.

L’espectacle escollit va ser Bufanaga, un monòleg de la inclassificable actriu reusenca Núria Pellisa. La Pellisa és una actriu especialitzada en teatre de carrer, que ha treballat en companyies internacionals fent animacions de carrer pels cinc continents amb la companyia segarrenca Fadunito, per aquest motiu fer un monòleg de gairebé una hora, per molt estripat que fos, era un repte ben complicat. De fet aquesta Bufanaga, que vol dir pastanaga borda, ja va ser entrenada el 2012 però ha estat repensada, refeta i reestrenada  per tal d’obtenir l’èxit de públic i d’aplaudiments que va tenir al Bràvium. Quan assisteixes a un monòleg sempre pateixes que no hi hagi daltabaixos dramatúrgics, escènics, de direcció... Moments que l’obra s’estampi a terra i l’actor hagi de fer mans i mànigues per a remuntar-la, però aquest no és el cas. Bufanaga és un espectacle prou rodó per estar fet de retalls i d’estrips, gags humorístics ens retraten els diferents estats d’ànim d’una noia que espera una trucada del seu amant. Per matar el temps el personatge recorda alguns episodis de la seva infantesa i adolescència com el poema de Nadal, les colònies d’estiu o una visita al Zoo i amb aquesta excusa l’actriu pot jugar amb diferents registres teatrals i diferents gèneres. De fet s’hi nota la mà en la direcció de dos actors de la nostra ciutat que passen per un moment dolç, d’una banda l’Ester Cort, que va ser portada d’aquesta revista el mes passat, i de l’altra Pau Ferran, que aquest gener ha estrenat la seva participació a Kukurota, un programa de divulgació per a infants del Canal Super 3.  

Una nit més de teatre a Reus, una nit més al Bràvium, a veure teatre senzill i directe com sempre s’ha caracteritzat aquesta sala. Sense grans embolats, ni grans estructures. Picant pedra. Obrint llums i teló cap de setmana sí, i cap de setmana també.

Publicat a la NW de febrer de 2015

El Cel

A la Revista Caramella han tingut la bondat de publicar-me l’article sobre Astronomia Popular que  que em va penjar Festes.org.

En aquest ar cle explico les diverses denominacions populars que han ngut les constel·lacions a les nostres ter-res. He deixat per una altra ocasió els planetes, ja que en podria sortir un llibre sencer.

Al voluntat d’aquest article és divulgar, però sobretot, mirar d’aixecar la llebre de noves fonts que ens puguin donar informació sobre aquesta part de la toponímia, la celeste, tan poc coneguda

Los fets de 1714

A començaments de legislatura el Regidor de Cultura va convocar a diverses entitats relacionades amb la faràndula i la música per tal de tirar endavant l’Òpera de Reus. Una entitat anomenada “Òpera a l’abast”  va proposar a les entitats reusenques de fer de carn de canó d’aquesta òpera i que s’encarreguessin de fer escenografies, vestuaris, cors, orquestra i comparses, mentre que ells aportarien els cantants pels papers principals, cobrant, és clar. La resposta fou que tots teníem l’aigua del pantà i no podríem participar en aquesta òpera. En tot cas la idea no era dolenta, no dic el fet de fer una òpera muntada de dalt a baix, sinó de barrejar les entitats que es dediquen a la música amb les companyies teatrals. Fins ara aquestes dos disciplines han estat compartiments gairebé estancs i poc relacionats. Això ho pensava veient Los fets de 1714, un concert dramatitzat a l’Orfeó Reusenc. Albert Galcerà amb els seus cantaires de l’Orfeó ha muntat un bellíssim espectacle musical. Los fets de 1714 aconsegueix emocionar al públic, no només per la vena patriòtica, sinó també pel treball esforçat dels cantaires que aconsegueixen arrencar espontanis aplaudiments. Cançons populars, amb bons arranjaments i una aconseguida interpretació il·lustren diversos episodis de la Guerra de Successió als Països Catalans, passant també per Reus, i per la visita que l’Arxiduc Carles d’Àustria va fer als nostres avantpassats anys abans de deixar-los a l’estacada. Aquest concert ens va servir a tots els espectadors com a vitamina èpica per a lluitar contra l’anèmia d’acció política a la qual ens han sotmès els partits catalans després del 9 de Novembre. Per altra banda desconec quina impressió faria aquest espectacle en ciutadans del món no-nacionalistes i que no estiguessin educats en l’odi a Espanya, tal com els diaris de Madrid ens diuen que som; però el que és innegable és que van cantar molt bé. És una llàstima que l’espectacle tingui alguna fuita en l’aspecte escènic. Retornant a la digressió inicial, la col·laboració i la creació de vasos comunicants entre talents segur que, com a mínim, facilitaria la creació d’espectacles rodons i que serien ben aclamats. 

Publicat al NW de gener de 2015

Adeu passió?

La Passió de Reus ja no es representarà aquest 2015. Sembla que el problemes pressupostaris han estat la llança que ha rematat una Passió que, pel que em sembla d’escoltar l’entrevista que han fet a Ràdio Reus, ja mostrava signes de cansament.

Les obres de teatre, malgrat poquíssimes excepcions, tenen una vida molt curta. En aquest cas només les passions amb més solera sembla que resisteixen. És difícil afrontar un tema que tothom coneix, que és llarg i que moltes ve-gades compta amb l’espectacularitat a l’es l de l’an c Hollywood (escenografia, llums, grans quan tats d’extres) per atreure públic. Tasca molt difícil. Val a dir que felicitats a Llops teatre per haver aguantat aquesta torxa encesa durant 17 anys. Sincerament crec que ha estat una tasca titànica.

I ara què? Ens quedem sense Passió? Sembla que sí, però ja que el problema ha estat la infrastructura, (lloguer del teatre, assajos al teatre, etc.). Potser es podria valorar prescindir d’aquesta. portar la Passió al carrer, talment com la de Verges, tal com es feia l’any de la catapum. Valorar si cal que el públic pagui o no i deixar el mínim de quadres escènics per a fer-la passadora i popular. A banda, com que al carrer has de treballar amb altres tècniques que en un escenari, també seria molt interessant comptar amb l’experiència de la Moixiganga de Reus, que no va encaixar al Seguici però sí que o faria en un espectacle d’aquesta mena.

És innegable que el gruix dels actes patrimonials de la Setmana Santa de Reus transcorren pels carrers, potser aquest seria un espai per poder rellançar de nou la Passió de Reus.