En dies que sembla que només hi hagi un sol tema per discutir, crec que paga la pena fer un descans i donar tombs a discusions bizantines que no ens salvaran la vida, però que en entretindran uan estona: Què va ser abans: l'ou o la gallina? El teatre va del carrer al teatre, o del teatre al carrer? No entrarem en història general del teatre. Sinó que centraré molt l'objectiu en el cas del teatre de carrer i de sala a Reus, perquè hi ha coses que a vegades no ens quadren.
Fa dos Nadals es va recuperar a Reus el Ball del Naixement de Jesús a Betlem el qual és explicat per Joan Amades, però del qual no sembla que en tinguem cap referència més. Hi ha una tendència actual, de la qual en discrepo, a posar sempre en dubte a l'Amades. Però si una cosa té el teatre, i és una de les raons per les quals molts n'estem enamorats, i és que és efímer: t'aprens un text, el representes quan toca, t'aplaudiexen i ja està. No en queda res, només el record. Jo mateix he represetat coses que ara seria incapaç de descriure amb exactitut. De fet, per què algú hauria de registrar la representació d'una peça de teatre d'una colla, si en aquell temps era una cosa molt més normalitzada que no pas ara? Però no és que no en tinguem cap rastre més, sí que tenim referències indirectes: per una banda les obres que es van representar al Teatre Principal de Reus (1775-1892) i per altra banda els romanços de fil i canya editats. Per exemple, en aquest cas tenim que al teatre es va representar diverses vegades Los pastorcillos de Belén (1871, 1872, 1873, 1875 i 1879) i que per altra banda s'han conservat diversos romanços d'aquesta temàtica, com les Coplas al sagrado nacimiento de Jesús en el portal de Belén.
En una societat que no tenia ni esports de masses, ni entreteniments audiovisuals, el teatre era l'afició preferida del poble de l'època. Amb la creació dels corrals de comèdies i teatres tancats amb una programació molt abundant, bona part del teatre que es feia al carrer va passar als escenaris, però també a l'inrevés, els temes i arguments que veien a escena eren reproduïts per colles d'actors amateurs que havien après de memòria els textos que impremtes s’havien afanyat a publicar.
Tenim abundants casos documentats d’aquesta promiscuïtat entre teatre de sala i de carrer. El conegut ball de la Mare de Déu, representat cíclicament per festes relacionades amb l’Aparició de la Mare de Déu de la Misericòrdia es va representar al Teatre Principal el 1850, 1858 i 1860, així com el text també va ser publicat.
El teatre era el mirall de les modes, o les febrades polítiques i militars. Així tenim que l’any 1860 s’estrenen al Principal diverses obres relacionades amb la guerra d’âfrica i el general Prim: A l’Àfrica minyons de Josep Ferrer (7-11-1860), Ja hi van a l’Àfrica de Josep Ferrer (7-11-1860), Españoles a Marruecos (10-11-1860), Ja anem a l’Àfrica de Josep Ferrer (12-2-1860) i al carrer el mateix any es va representar el ball dels Voluntaris d’Àfrica, així com podem localitzar diverses versions impreses d’aquest argument.
Amb una altra òptica tenim el tema dels bandolers com Serrallonga que era representat amb profusió dalt i baix dels escenaris, així doncs tenim que durant un segle (1786-1870) el Principal va acollir diversos espectacles sobre aquest bandoler, mentre que a les processons i als carrers o places el ball de Serrallonga era un dels més estesos per tot el país, a Reus sabem que es va representar el 1865, a Falset el 1862, a Riudoms el 1871, i un llarg etcètera.
Tres quart del mateix del mateix passa amb el ball de la Reina Isabel (1833) que va ser representat el 1861, 1866, 1872 i 1873 al teatre de les comèdies.
Observant aquest dinàmica, podem treure la conclusió que altres balls que només tenim descrits alCostumari català de Joan Amades, i dels quals no en tenim cap referència més, podrien haver seguit aquesta dinàmica habitual vuitcentista. Balls com el de Santa Eulàlia en trobem el text i la constància que va ser representat al Principal. Així doncs, obres de teatre que tenim associades clarament als escenaris com el Don Juan Tenorio, no ens ha d’estranyar que tinguessin la seva contrapartida al carrer tal com ens explica Amades amb profusió de detalls al volum cinquè del Costumari. El Tenorio va ser un dels grans èxits del Teatre Principal, i tenim que s’hi va representarEl convidado de piedra el 1784 i el 1785, i sobretot el Don Juan Tenorio de José Zorrilla gairebé cada any de 1859 a 1890. Aprofitant la tirada de l’argument, Josep Ferré Queri va publicar a la Fleca la seva versió amb la que devia ser una notable profusió, donat que és un text gens estrany i que us penjo en aquest enllaç.
Aquest text encaixa bastant amb la descripció que ens fa Amades “sovintejaven les barreges i el creuament d’armes” tot i que no fora estrany que quan es va representar agafessin els trossos que més els agradava dels textos que tenien a mà o que es transmetien de forma oral.
No dubto pas que aquest Tenorio fos un ball parlat en el sentit ampli, o sigui, no l’hem de relacionar amb una dansa de processó, sinó amb una obra teatral de carrer que utilitza la música i la dansa per lligar escenes, com podem veure que passa al Ball del Sant Crist de Salomó o al ball de La Degollacióde Sant Joan de Rodonyà. Si tornem al fil inicial, hem de pensar que al teatre vuitcentista, per lligar els canvis d’escena o d’escenari durant les obres també s’utilitzaven entremesos de música i dansa per no perdre l’atenció del públic, o sigui que tornem a l’inici: és molt difícil dir si primer hi va haver l’ou o la gallina.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada