Encara que sembli que no, la festa de Nadal a Reus és dinàmica, es mou, cada any és diferent. Sens dubte és la festa més important del calendari per la majoria de la població, encara que li pesi a Sant Pere. L’esgotament de la postmodernitat, pels seus propis defectes, i també perquè va deixar d’interessar a qui movia els calers, ens ha abocat a buscar les pròpies arrels per no convertir-nos en simples endrapa-burgerkings. Aquest desassossec ens duu a buscar referències pretèrites, o si més no, a adaptar el que fan els veïns i els queda bé. Enguany hem pogut tornar a gaudir de Pastorets, Home dels Nassos, ball dels Dotze Mesos, ball parlat del Naixement de Jesús a Betlem, Espetec pels Innocents, etcètera. I com a novetat el Rei Moixó també pels Innocents i d’un esplèndid Cant de la Sibil·la abans de la Missa del Gall. Tot això és meravellós. No teníem gairebé res de tot això quan érem uns marrecs. Fa trenta i quaranta anys l’estrella de les fes
tes de Nadal era la Cavalcada dels Reis d’Orient, o dels Reixos. No sé si podem dir el mateix enguany.
La Cavalcada és potser la cercavila més concorreguda de tot l’any, més que Sant Pere o la Setmana Santa. La Cavalcada és potser un dels actes que aplega gent més diversa per a veure-la passar. Tanmateix la Cavalcada té un enemic perillosíssim que és la rutina. Enguany he vist una de les cavalcades més apressades que recordo, com aquell qui fa res perquè toca, i com més aviat acabem millor. Una cavalcada per «guanyar sense baixar de l’autobús» com deia aquell. Que la canalla faci uns ulls com a taronges davant dels Reixos, siguin com siguin, no pot ser que renunciem a una de les característiques que creiem nostres: l’enginy.
Enguany no és que hi hagués res fora de lloc, res malament, ni cap error. Només que potser hi faltava més il·lusió. Fer les coses d’ofici, repetir-les maquinalment, no és la tradició. La Cavalcada, aquella perla del Nadal, aquell record màgic que tenim tots, no pot ser que l’anem deixant. Tothom sap que la rutina i l’estancament acaben amb l’amor.
La Cavalcada de Nadal és un acte ple de possibilitats. Com que no hi ha una tradició ancestral que ens mani, pot ser un receptacle d’activitats de carrer que poden anar des de la genialitat fins a la vergonya aliena, segons del plantejament que tingui. Un plantejament ha de comptar que la cavalcada sigui homogènia, que no hi hagi elements gratuïts ni injustificats, que tingui un mínim fil narratiu, que tingui un ritme adequat, i que tothom estigui al seu lloc i que faci el paper que li pertoca. En tot cas, la primera i primordial clau per obtenir l’èxit és la feina, i per tant que algú mani fer aquesta feina i també que la doti pressupostàriament.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada