La pell de la frontera

No hi ha xarxes. Tot es pot trencar en qualsevol moment i podem caure avall.

La pell de la frontera de Francesc Serés mira on no volem mirar perquè el que veurem no ens agradarà i no ens deixarà dormir. En un primer moment Serés dóna veu a aquells sense papers sud-saharians que malviuen pel Segrià i el Cinca, i que sobreviuen com poden entre collita i collita. Però la tragèdia que explica el llibre no només és de les condicions d'aquests éssers humans. La seva misèria és només la part més visible d'una roda dentada que ens esclafa a tots. Perquè els migrants només són una dent d'aquesta roda que ho aixafa tot, els pagesos paguen quatre rals als migrants perquè, al seu torn, també són collats per les grans empreses que els paguen quatre rals per les botigues. Els enginyers agrònoms malden per tenir sempre la fruita més vistosa als taulells de les grans superfícies: fruita acolorida, gran, rodona... perquè és el que nosaltres volem comprar.

Els meus pares fan unes bledes dolcíssimes, però si les portéssim a vendre no les compraria ningú, ja que les fulles tenen un verd pàlid i moltes vegades tenen forats del vent. Quan els meus pares ja no pugin al tros, s'hauran acabat les bledes bones i lletges. En un detall petit com aquest hi ha el drama colossal.. Sense voler moralitzar, però el fet de tenir sempre aliments barats i vistosos a l'abast crea una indústria monstruosa que ho degluteix tot. Fruita, verdura, cereals, carn... tot forma part d'una gran màquina que ha tirat a terra les estructures de la societat agrària. Tota el que semblava immòbil, secular, s'ha desplomat com un castell de cartes, sense resistència, sense que ens n'haguem adonat. Als pobles els únics nens que corren pel carrer són fills de migrants, els fills dels pagesos han migrat -també- a la ciutat.

Potser era llei de vida, Serés no moralitza, només ho explica molt bé, amb una escriptura tan excel·lent com dolorosa.

PD. Per cert, hi ha un paràgraf dedicat a l'avellana que tots els de Reus i comarca hauríem de llegir.