”La
poesia que s’accepta generalment avui en dia té com una mena de vidre al seu
voltant, suau i lliscant, i a dins hi ha la paraula al costat d’una altra en
una acumulació inhumana més aviat metàl·lica o una perspectiva semisecreta. és
una poesia per a milionaris i homes grassos ociosos, i per això troba suport i
sobreviu, perquè el secret consisteix que els que hi pertanyen realment hi pertanyen
i la resta ja se’n poden anar a l’infern però la poesia és avorrida, molt avorrida, tant que es pren
l’avorriment pel significat ocult: el significat és ocult, d’acord, tan ocult
que no hi ha significat. però si TU no ets capaç de trobar-lo, estàs mancat
d’ànima, sensibilitat i coses així, o sigui que MILLOR QUE L’ENTENGUIS O SI NO
NO PERTANYS, i si no li trobes sentit, CALLA.
Mentrestant,
cada dos o tres anys, algú de l’acadèmia que vol mantenir el seu lloc a
l’estructura de l’universitat treu la mateixa col·lecció de poesia de vidre i
sense entranyes i l’etiqueta com LA NOVA POESIA O LA MÉS NOVA POESIA ,
però continua sent el mateix joc de cartes marcat”.
Charles Bukowski
La màquina de cardar
Anagrama · Empúries
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada