Exposició de Joan Oliver

Durant l'època que amb el David Figueres vam estar a la Secció de Llengua i Literatura del Centre de Lectura, una de les activitats que vam muntar va ser una exposició que recordava el centenari del naixement de Joan Oliver, Pere Quart. 

La Institució de les Lletres Catalanes ens va cedir l'exposició «Marines soledats. Joan Oliver (1899-1986)». L'exposició era integrada sobretot per diverses fotografies comentades de l'escriptor que ens aproximaven, com si fos un àlbum de fotografies familiar, a l'ambient on es va moure Joan Oliver i els moments més significatius de la seva vida.

L'exposició va estar del 2 al 19 de març de 2000 a la Sala Hortensi Güell.

Jesús Moncada a Reus

El maig de 2000 des de la Secció de Llengua i Literatura del centre de Lectura vam portar a Jesús Moncada a Reus per parlar amb els seus lectors. Crec que sense les gestions de Josep Murgades no ho hauríem aconseguit i ell mateix en va fer la presentació. Jesús Moncada ha estat un dels millors escriptors de contes de la literatura catalana i va saber crear l'univers de la Mequinensa mítica

L'acte va discórrer deliciosament, Jes´su Moncada era una persona de tracte dolç i afable, i va estar una bona estona dibuixant dedicatòries a tots els lectors que ens vam aplegar a la Sala d?Actes per escoltar les seves explicacions.

L'apoteosi mínima

El llarg dinar de Nadal és una obra que exhauriria tots els sinònims de Bellesa, i encara no s’hauria pogut lloar prou totes les seves virtuts. El llarg dinar de Nadal ja fa uns quants anys que es representa per aquestes dates a la cèntrica Sala Maldà de Barcelona. No només exhaureix les entrades de cada representació, sinó que les reserves ja van d’un any per l’altre, no va ser una casualitat guanyés el Premi Butaca al millor espectacle de petit format de 2014. El llarg de dinar de Nadal és una peça de l’autor nord-americà Thornton Wilder que ens explica l’evolució d’una família fent-nos assistir a noranta dinars de Nadal d’aquesta. Les històries més petites i locals són les que ens toquen més la fibra. La senzillesa i l’economia de recursos fa que entronqui amb referents universals: família, amor, por, reunions d’una tribu que continuarà en el temps després de la nostra mort. La delicadesa de l’espectacle crea una atmosfera màgica, fascinant, que segresta a l’espectador. Val a dir que el receptacle de la sala del Palau del Baró de Maldà hi fa molt. No sé si aquest llaç entre actors i públics es podria trenar en una sala més gran. Els vint-i-llargs espectadors som convidats sense plat al dinar i podem sentir perfectament el fru-fru de les faldilles i el grinyol de la porcellana quan ensopega amb un cobert.

En aquest dinar hi ha quatre actrius i tres actors que s’instal·len en la perfecció que dóna la mesura justa. Els personatges passen de la joventut a la senilitat sense que les interpretacions ens ho ensenyin, sinó que és la respiració dels personatges la que ens explica el pas del temps. Val a dir que els actors i actrius varien sovint, no sempre hi ha el mateix repartiment, però sembla que tots encaixen en aquesta fórmula màgica que ha trobat el director Alberto Díaz. Entre aquests escollits hi ha dos reusencs: Pau Ferran i Bàrbara Roig que, com els altres, amb la mínima expressió també arriben a l’apoteosi.

Un any passa molt ràpid, i el temps corre més que la nostra memòria. Si El llarg dinar de Nadal no és contractat per venir per aquí, apunteu-vos a l’agenda aquesta cita ineludible pels amants del teatre.

Publicat a la NW de gener de 2018

Bou i arròs al Llibre del coch (1490)

Que el Bou i arròs és una menja antiquíssima ja ho començàvem a tenir clar. Però fa poc hem sabut de l'existència de Lo Llibre del Coch o Libre de doctrina per a ben servir, de tallar y del art del coch que Robert de Nola va escriure aproximadament l'any 1490. El Mestre Robert era el cuiner de més rang del Rei Ferran de Nàpols. La recepta son dues: primer ens diu com fer l'arròs amb brou de carn, i després ens diu com fer el brou de carn que bàsicament porta carn de bou. Així doncs tenim un plat que ha passat de les taules del reis a les dels més festers i festeres de Sant Pere a Reus.

"Arros ab brou de carn: Lo arros pendras e fer las rentar ab aygua freda per tres o quatre vegades o ab aygua tebida: e com sia ben rentat met lo a exugar sobre vn tallador de fust al sol e si no fa sol met lo prop lo foch: e quant sia exut denegal be de les pedres e de la sutzetat e apres pren vna olla neta per que coga dit arros e met hi bon brou de carn que sia gras e que sia bo de sal e posal al foch: e quant començara a bullir lo brou met lo arros enla olla: e quant lo arros sia mes de mig cuyt met hi let de cabres o de ouelles si no met ni de ametles e met ho en la olla e coga fins que tot sia cuyt: e apres leuau del foch e met dins vn cabaç de sego ben cubert e fes que repose aqui vna hora o al manco mija: e apres pren rouells de ous e debat los be: e com volras fer escudelles met los en la olla donant hi vnes quantes voltes per ques mescle tot ensemps: e apres fes escudelles e met damunt cada vna sucre e canyella. Mas nota vna cosa com la que te he dita en lo capitol de la semola: que en neguna cuyna de aquesta asi com ara: arros semola fideus farro co es cuyt ab brou de carn noy fa molta fretura metrey neguna condicio delet que noy es menester empero tot sta en lo apetit dels homes quel menjen: e com hauras fetes escudelles noy cal metre sucre damunt elles que al meu parer ab coses de carn noy diu molt be lo sucre. Empero com diu exemple vulgar may sucre affolla neguna vianda. E vet aci que esta la primor que cascu fa segons es lo seu gust: e vet ja fet." 

Bon broet de brou de carn S y vols fer lo dit broet ab polla: o polls ja valra mes: pren los polls e fes loscoure en olla ab bou. Molto e bona carn salada: e asaboriras la olla si es bona de sal: e apres prenlo millor brou dela olla e passal per stamenya: e apres metlo en vna olla que sie neta e leixal ben refredar e met hi de totes salses fines e çaffra que sie molt: e apres pren vn parell de ous per cada escudella los rouells solament e destemprels ab brou fret: e agresta perque nos prenguen: e apres passa los per estamenya que sia ben clara e quant sien passats met los enla olla del brou: e met hi aximateix gingebre assaborint la olla si es bona de sal: de agror abans que la metes al foch: e apres met ho al foch a bullir e mena tostemps ab vna menadora de fust fins que sia cuyt: e si vols metre let per la meytat del brou empero que sia de ametles ja sera millor lo broet: e quant sia cuyt de tot lo broet met hi los polls dins empero sien tallats axicom sils hauies a donar a ton senyor: e apres quant hauran vn poch bullit traulos de la olla e metlos en vn plat: e abans que fasses escudelles met vn poch de joliuert tallat en la olla: e apres fes escudelles. e vet aci acabat.

L'escut de Duesaigües

Duesaigües és un dels pobles més petits del Baix Camp i també un dels més bonics, i com molts d'altres, no té un escut normalitzat i aprovat per la Generalitat.  Val a dir que l'escut que fa servir l'Ajuntament oficiosament no és oficial per una sola raó, i és que es salta la llei heràldica que les representacions han de ser nítides, uniformes i planes, resumint: esquemàtiques. L'escut que fa servir Duesaigües fa servir un dibuix al natural i no esquemàtic.

Armand de Fluvià va proposar un escut molt semblant a aquest però aplicant aquesta regla, i per tant es conserven les dues muntanyes i els dos rius que conflueixen. El blasonament és el següent:

Escut caironat, d'or, un mont de dos cims de sinople movent de la punta carregat d'una perla ondada d'argent. Per timbre, una corona de poble.

Actualització:

Just ara acabo de veure que l'il·lustrador heràldic de referència, Xavier Garcia, ja havia parlat de l'escut de Deuesaigües, i amb molta més traça que jo, us en deixo l'enllaç aquí. Em satisfà veure que pensem més o menys igual, és normal, jo a Xavier Garcia el considero un mestre en aquest lleguatge.

Més Amades

Arran de la meva xerrada a l'Associació Joan Amades i l'Asociació Excursionista d'Etnografia, a banda del goig que algú escoltés les meves pensades,  i de conèixer gent interessant, em van regalar dos llibres de Joan Amades que vaig devorar al viatge de tornada en tren.

Un d'aquest llibres va ser el número 11 de la revista Canemàs. Aquest número era un monogràfic sobre Joan Amades, i té dos articles antològics. Un és de la Josefina Roma, que posa en un pedestal a Joan Amades, el fa caure i el torna a col·locar al seu lloc. O sigui, ens explica les virtuts que se li van reconèixer en vida, després exposa el problemes metodològics de les seves recerques, i finalment relaciona aquests problemes amb la magnitud de l'obra d'Amades. O sigui que passem d'un "Ho diu l'Amades, doncs és veritat" a "Ho diu l'Amades, doncs no és cert" per acabar a "Ho diu l'Amades, deu ser veritat?". Perquè en una ombra de desenes de milers de pàgines hi ha serrells que potser no estan del tot tallats rectes, però Josefina Roma diu que les coses estan tornant al seu lloc, i que d'una mala mostra  no en podem fer una regla general.

L'altra article amb el qual he xalat és l'entrevista d'Antoni Serés a Ramona Violant, la qual ens parla del seu pare Ramon Violant i Simorra. També es lamenta de la degradació i mercatilització de al universitat a causa per una banda dels pseudoprogres del PSUC i per l'altra de les polítiques neoliberals actuals. Explica apassionadament el terme tabú en l'antropologia i com aquest és vigent, ja que el tabú és el preu que es paga per traspassar una frontera, i diu que seguint l'escola de l'antropologia anglesa, diu que aquests tabús ens acompanyen des de la prehistòria i que pertanyen a un subconscient primitiu i universal.

Auca dels jocs de la mainada de la desapareguda editorial Altafulla és el comentari de Joan Amades a una auca molt popular en el seu moment, i que sembla que,  curiosament, hauria estat un plagi d'una auca neerlandesa. Amades ho justifica dient que cap més auca catalana els personatges van despullats, i que això correspon a un estil diferent al nostre, i per altra banda hi ha alguns jocs poc coneguts a casa nostra i per altra banda, alguns de populars no hi són. Tanmateix, fos neerlandesa o d´'on fos, la majoria de jocs infantils traspassen fronteres geogràfiques i temporals i alguns són ben vigents al segle XXI amb la corresponent adaptació al nostre temps. 

Elements possibles de la festa Major XV: La Moixiganga de Reus

Començo pel final. S’ha parlat diverses vegades del Triangle Festiu de Tarragona-Vilafranca-Valls. Aquest triangle s’aplica al model de diables, a la implantació profunda del fet casteller i entre moltes d’altres manifestacions, potser també, amb el model de Moixigangues. Model discutible, cert, però que moltes vegades ha fet de referència.

Reus ha jugat una mica a banda d’aquest triangle. Reus ha estat la frontissa del Camp de Tarragona amb el Priorat, Terres de l’Ebre, Garrigues i més enllà i més avall. Que Reus i el Baix Camp són frontissa es pot veure en el model lingüístic, el qual té un vocalisme oriental però amb un lèxic totalment influït pel bloc occidental. Festivament passa el mateix, la sintaxi de les festes és la del Penedès i el Camp, però la concreció arriba pels colls de muntanya que Reus té a Ponent i no pas per les planes que té a llevant.

Les reminiscències de la jota, el model del ball de diables, els ressons passats de les festes amb bous, etc. Reus és encara una terminal de les rutes comercials del ponent i el sud català. Amb tots aquest antecedents no em reca d’afirmar que la Moixiganga de Reus era gairebé germana bessona de la coneguda i estudiada Moixiganga de Lleida, i que, en canvi, resultava allunyada de les moixigangues del triangle festiu del qual he parlat abans, les quals interpreten quadres de la passió de Crist.

Molt s’ha escrit aquí i a Espanya sobre el terme Moixiganga, no em correspon de tornar-hi, en tot cas sí que podem estar tots d’acord que ha estat un gran calaix de sastre per a encabir-hi activitats festives, mimades, coreogràfiques i/o d’equilibri, interpretades per personatges disfressats i/o emmascarats. Dins aquets gran calaix de sastre hi podem trobar múltiples i diferents realitzacions de la Moixiganga. Per posar uns exemples: al País Valencià la part d’equilibris i construccions humanes ha prevalgut, a Cetina o Titaguas és l’espectacularitat coreogràfica la que preval; al Triangle Festiu es va imposar una reinterpretació tardana de la Moixiganga com la Passió de Crist. Mentrestant a la terra de frontera, a la terra de ningú, les moixigangues o bé van desaparèixer o bé es van especialitzar com va passar a Reus.

Moixiganga de Lleida

Tornem a Lleida, allà es va documentar profusament la Moixiganga i per aquest motiu s’ha pogut tornar a treure al carrer de manera molt fidel a l’original que ens van descriure Amades i Fernando Tarragó. Aquesta Moixiganga té diversos quadres, però per a resumir podríem diferenciar els quadres ballats amb arquets, els quadres ballats amb plat i la torre final. Val a dir que a Lleida no tenen balls de Cercolets, ni de Mossèn Joan de Vic, ni ara tenen ball de Valencians, pel fet que els tres balls els tenen continguts a la Moixiganga. Per aquest motiu estic d’acord amb Salvador Palomar que afirmava que el ball de Mossèn Joan de Vic de Reus era unaantiga Moixiganga. Sí, segurament un dels números de al Moixiganga, com ho devien ser també els números de Cercolets o la torre final (piramide) que és la mateixa torre amb que acaba el ball de valencians. De fet podrñiem dir que la Moixiganga de Lleida va adoptar directament la torre d'aquest ball, però les fronteres entre balls no sé si eren tan diàfanes com ho són ara,

                                                  Il·lustracions de la llibreta de Joan Ferran

Anem a Reus, Joan Bofarull i altres ens aporten molta documentació i cites de la Moixiganga reusenca, però potser l'explicació més consistent d'aquesta, són les il·lustracions recollides a la llibreta de Joan Ferran, que reprodueix Josep Bargalló, ens mostren una Moixiganga ballada per una colla d’intèrprets que formen els mateixos altars amb cercolets que l la Moixiganga de Lleida. La figura 1 de la llibreta reusenca correspon al quadre mig aire de la lleidatana, i la 2 correspondrien a les figures dels altars. El nombre de balladors també és similar, setze, també és igual que la de Lleida. Tenim una similitud documentada molt aclaridora entre les dues Moixigangues.

L’altra similitud no la tenim documentada, però sí viva, que és la part de la dansa dels Plats que és molt similar al Ball de Mossèn Joan de Vic, dues danses excepcionals en tot el corpus català, i els dues acabades amb l’enterrament del personatge principal. 

Fins i tot el vestuari de la Moixiganga de Lleida documentat per Fernando Tarragó és similar al dibuixat per Antoni de Bofarull. A la recuperació del Mossèn Joan de Vic es va optar per la versió lila i blanca que donava Amades, però observant el dibuix de Bofarull, el vestuari del ball reusenc també devia ser una combinació de vermells i grocs com era descrita la Moixiganga de Lleida.

                         Il·lustració del ball de Mossèn Joan de Vic de Reus i de la Moixiganga de Lleida

Una de les poques descripcions de la Moixiganga de Reus ens diu textualment “A la danza dels Prims seguía la Mojiganga del gremio de Sastres y otra de particulares vestidos como bailarines de teatro formando varias contradanzas con mucha variedad de figuras piramidales ya con palos ó con bien otros objetos que la hacían en estremo agradable”.[1] 

I això ens sembla remetre altra vegada a les coreografies Moixiganga de Lleida. La música de la Moixiganga de Lleida, completa i ben documentada té un passatge, precisament els del Mig aire i altars, que és molt similar a la melodia de la moixiganga reusenca trobada a Banyoles el 2003. No he pogut comparar les partitures, però d’orella la melodia em sembla molt similar.

Amb aquestes evidències que segur que no sóc el primer a trobar, per què Bargalló va optar per copiar les Moixigangues del Triangle Festiu i no pas per explorar els vestigis que ens emparenten Reus amb Lleida? Doncs perquè el fòssil de la Moixiganga de Reus no és mort, perviu en els balls de Cercolets, Mossèn Joan de Vic i Valencians, i recuperar-lo hauria estat en certa mesura repetir aquests balls que tenen bona salut. 

Per altra banda, tinc la hipotesi que les danses eren tan vives com els balls parlats, i per tant les coreografies no eren una fotografia fixada i inalterable com ara, sinó que cada mestre tenia el seu estil i per tant quan canviaven les persones, també canviava el ball. Ara bé, com ja he dit, això és una hipòtesi.

Ningú no ens priva que hi hagi balls iguals o similars a les festes, el fet que hi ha dos balls de bastons a Reus demostra que no hi ha cap llei no-escrita que ens impedeixi de fer un ball molt similar a un d’existent, però entenc els motius de voler fer una Moixiganga diferenciada partint d’un model molt proper. L’aposta va sortir malament perquè la Moixiganga de 2007 només va durar dos anys, per debilitat interna i per manca de reconeixement extern. En aquest punt només vull apuntar que a vegades Sant Pere es compara massa amb Sant Fèlix i Santa Tecla, i potser el patró no es tan homogeni. A tots ens impressionen les moixigangues vilafranquina i tarragonina quan participen en les processons pels carrers estrets i foscos de les ciutats,  una sensació que no es podia produir en les pujades i baixades de Completes.

Què significaven la Moixiganga lleidatana i reusenca, tal com diu Ramon Fontova, no ens ha de treure el son. Potser són un seguit de números burlescos sense cap dramatúrgia interna, talment com passa al circ. Potser el circ i les moixigangues tenen un rerefons comú de gaudi estètic i espectacularitat per sobre d’altres consideracions rebuscades i capcioses. «Un ball complex que lligaria molt millor amb el concepte de moixiganga com a representació festiva en el sentit ampli (i d'això es dedueix l'amalgama de parts, jocs, figures, paròdies i coreografies), que no pas amb el sentit restringit de representació de caràcter religiós» diu Fontova Les representacions festives a Lleida. 

Moixiganga de Lleida

En tot cas, les moixiganges -Reus inclosa- i muixerangues estan profusament treballades per Joan Bofarull a L'origen del castells i Les muixerangues valencianes, i com ell, jo també veig relació de tot plegat amb números acrobàtics, circenses, com els que representen els acròbates d'Agadir. Però això ja donaria no per un, sinó per centenars d'apunts al blog.

Acrobates d'Agadir

Finalment, quin sentit tindria recuperar la Moixiganga reusenca? Això és un altre debat, i aquest segurament menys objectiu.

---

[1] Diario de Reus, 27-9-1892, p. 1-2, trobat per S. Palomar (2002: 16)

L'escut de Montbriò del Camp

L'escut de Montbrió del Camp no està oficialitzat per la Generalitat. Deu tenir la seva tradició i explicació, però jo no l'he trobada. LA forma de l'escut no la conec, la distribució també és sorprenent. Només he pogut resseguir el timbre, la corona, que és de Marquès i potser es pot referir al Marquesat de Tamarit al qual pertanyia Montbrió i que va ser concedit per Carles II.També és ben estrany el Toisó d'Or que guarneix l'escut i que recentment ha estat notícia a la premsa rosa.

Sigui com sigui, Armand de Fluvià va fer una proposta per fer que l'escut s'adaptés a la normativa catalana:

Escut caironat: d'or, 4 pals de gules, ressaltant sobre el tot un mont creuat d'atzur acompanyat a la punta d'una estrella d'atzur. Per timbre una corona mural de vila.

Més o menys la representació seria aquesta:

Com molts d'altres, la normalització d'aquest escut continua als llimbs, esperant que algú amb càrrec municipal se n'ocupi.

El cel popular català a l'Stellarium

Quan es pengi aquest apunt, jo estaré fent la xerrada sobre Astronomia popular a Barcelona, convidat per l'Associació Cultural Joan Amades i l'Associació Excursionista d'Etnografia i Folklore. Un dels punts de la xerrada serà veure el cel popular català amb el programa Stellarium, sens dubte el més utilitzat per fer observacions astronòmiques virtuals en tot el món. 

Com que és un programa de codi obert, cadascú se'l pot modificar al seu gust, i això m'ha permès crear l'arxiu del cel popular català que podeu descarregar-vos des d'aquí:

Arxius del cel popular català a l'Stellarium

Quan el tingueu descarregat l'heu de d'enganxar a la següent carpeta:
c:\Arxiusdeprograma\Stellarium\skycultures

O a l'adreça que tingueu instal·lat el programa.

La meva intenció és que Stellarium inclogui aquesta Mitologia dins els seus arxius i es descarregui per defecte quan et baixes el programa, però de moment encara no ho he aconseguit. Tot arribarà.

Silver surfer: el viatger mental

Silver surfer, traduït aquí com Estela plateada -i sense traducció en català perquè no ha estat mai publicat en aquesta llengua- és un dels personatges icònics dels còmics Marvel. Mai ha estat dels més populars, no trobareu pijames ni carpetes de Silver surfer, però sí que ha estat una font d'inspiració en un públic més adult. 

Silver surfer va néixer l'any 1966, just en el moment de l'esclat hippie, la revolta contra la guerra del Vietnam i la contracultura. Silver surfer, el viatjant còsmic va ser una representació gràfics dels viatges lisèrgics d'una generació. Per algun lloc vaig llegir que els primer disc dels Pink Floyd va estar inspirat, entre d'altres viatges, pels de Silver surfer. 

Fins i tot Joe Satriani molts anys més tard li va dedicar un àlbum: Surfing with the alien (1987).

Després de diversos alts i baixos la sèrie Silver surfer va tornar a finals dels anys 80 amb tota la grandesa.del començament, però amb una ressaca terrible. Èls viatges d'aquest heroi ja no eren recreatius, sinó que eren viatges mentals en recerca de res que el fes surar. 

Primer el guionista Steve Eglehart el va incloure en una èpica guerra galàctica, la segona guerra kree-skrull en la qual ell es trobava al mig, sense simpaties ni per uns ni altres, i sense saber què fer al mig de la tragèdia còsmica. Un personatge sense saber què fer entremig d'una realitat que s'enfonsa. No només això, els paral·lelismes amb la realitat són gens dissimulats: les guerres només importen als poderosos i les pateix el poble, ha passat sempre i ara passa a Síria, i naltros tampoc sabem què podem fer per aturar-les. La Segona Guerra kree-skrull s'acaba quan cauen les màscares, ningú era el que semblava ser, però els nous líders tampoc no són els que haurien de ser, la tercera guerra és qüestió de temps. Silver surfer és un personatge de còmic atípic. 

Després agafa la sèrie Jim Starlin, un dels guionistes més prestigiosos contemporanis. La següent saga de l'argentat acaba de sortir publicada per Panini era la del retorn de Thanos, el deu boig. Però entremig d'aquesta, Starlin inclou l'arc narratiu Dynamo City, la crítica més destructiva al sistema capitalista que he llegit mai en un còmic. Silver surfer es veu atrapat en una ciutat al mig de la galàxia i com que no té diners -és un viatger còsmic- no es pot moure ni fer res, intenta guanyar diners però sense poder pagar assessorament legal contínuament és explotat pel sistema. Finalment s'escapa per una escletxa. Tot i això, cada dia arriben nous immigrants a Dynamo City per mirar d'acomplir els somnis que no poden realitzar als seus móns. 

En l'arc argumental de Thanos, i que desemboca a the Infinity Gauntlet, s'esdevé que el tità boig Thanos esdevé el déu suprem de la realitat per satisfer la buidor que el rosega. Starlin mostra com la humanitat s'aferra a idees superiors o a déus excelsos per donar sentit a les nostres miserables vides, i com sacrifiquem les nostres vides per aquests lluminosos ideals. De fet aquesta sèrie acaba com el rosari de l'Aurora, però un truc final obliga a arreglar-ho tot, si no la factoria Marvel hagués hagut de tancar portes (spolier) per haver mort tots els seus personatges.

No voldria estar-me d'anomenar a Ron Lim, el dibuixant de totes aquestes sagues, per alguns inferior a George Pérez que va dibuixar alguns números de the Infinity Gauntlet, però per mi sap encaixar perfectament l'epopeia galàctica amb la misèria interior de la trama.

La identitat i què fem amb la nostra vida, en aquest viatge, és el tema recurrent de Silver surfer, un còmic més incòmode del que sembla.

Parany, per Raquel Estrada

És un plaer escriure si després gent amb traça com la Raquel Estrada ho ve a veure, i a més, en vol escriure alguna cosa:

Primer no te’n queixes. A vegades, la disfresses: és normal que te la fotin per alguna banda, si et tenen en compte. Ets algú. I tu també la fots fort, algun dia, i te’n vas a dormir de la mateixa manera, mentre per dintre et va creixent el cuc de l’atreviment. D’aquí a només un parell de setmanes, encara gosaràs més. Al final, l’únic remordiment vindrà per no haver-te fet respectar més abans, des que eres petit: “quatre ulls ho serà sa mare i sa germana sí que estava com una vaca.” No tindràs temps de pensar en ningú que no siguin els teus. A tu no t’ha ajudat mai ningú.

I hi pot haver un dia que la violència te la facin a una escala més gran i que les hòsties, quan arribin, siguin més fortes del que t'esperaves. És veritat us l’estàveu jugant des de feia temps. Segles! I en mig minut passaràs de desitjar no haver-te posat en aquest merder que no et calia per sobreviure, a renegar en comunitat, tan fort, que us sentiran des de lluny.

Però, més endavant, quan els que esteu empantanegats de consciència només tingueu en comú allò d’un dia, que ve de lluny i encara dura, qui voldrà acollir una mala llet com aquesta? Als que van cridar més ja els hauran emmordassat potser per sempre, i, alguns, que ja voldran fer retirada, potser d'amagat també hauran començat els contactes per fer-se perdonar. Només en quedarà laresistència, mentre d'altres us ho mirareu tot sense dir gaire cosa i a vegades fareu un article.

Aquests darrers, un dia trobareu l'excusa d'una obra de teatre (o una pel·lícula, o un què sé jo!) per tornar a parlar de tot això que encara cou. Us asseureu a primera fila, si convé, i hi descobrireu el patró circular d'aquella violència, que és el mateix patró que fa avançar la por: cops-rendició-cops-rendició... a l'escenari, els actors, que hauran hagut d'aprendre a simular tot tipus d'agressions al cos -a fer-les i a aguantar-les-, s'acostaran veritablement a la ratera, fent una metàfora ben rodona del que alguns, a baix a les butaques, ja era hora que comencéssiu a entendre.
 

L'escut de Capafonts

Capafonts és dels molts municipis catalans que no té un escut oficial, per tant és com si no el tingués. Els escuts oficials dels municipis estan regulats des de 1981 per al Generalitat, i el 2007 en va sortir un nou decret. Algunes ciutats importants com Reus i Tarragona s'han fet les sordes al decret, i per tant, altres pobles les han imitat. Un d'aquest és Capafonts.

Per Capafonts el prestigiós heraldista Armand de Fluvià va fer la següent proposta: Escut caironat partit: 1r d'argent; 2n de gules; ressaltant sobre la partició una font d'argent i de sinople. Per timbre, una corona mural de poble.

Si no m'erro, la representació gràfica seria questa:

En aquest escut en destaca sobretot la font, que en heràldica seria representada així:

Font, dibuixada per Xavier Garcia

L'heràldica no és disseny, si no que és un llenguatge gràfic interpretable a tot el món igual. Per tant, té unes convencions i unes regles, si les voleu conèixer podeu consultar el blog Dibujo heraldico que les explica de manera molt didàctica. 

Armand de Fluvià va fer aquesta proposta, sens dubte, basant-se en el nom del poble. és una opció, i molt estesa. Per altra banda, hauria tingut l'opció de basar-se en l'antic escut de la població que trobem a la Geografia general de Catalunya. Provincia de Tarragona per Emili Morera y Llauradó que recollia aquest i que ens mostra una creu de Malta solitària.

Una opció normalitzada d'aquest escut seria la següent: Escut caironat: d'argent, amb una creu de malta de sable. Per timbre una corona de poble.

Tot i que simbolitzar un poble amb la creu de Malta, sense tenir una justificació històrica més sustentada al darrera, no ho acabo de veure clar.

De totes formes, l'Ajuntament va obviar els dos referents i va decidir fer un logotip, que no un escut, perquè no compleix les normes heràldiques com les figures o el timbre

Oriol Teixidor a la galeria Anquins

Dissabte 3 de març a la Galeria d'Art Anquins de Reus es va fer un taller amb canalla de la mà de l'artista plàstic Oriol Teixidor. 

Oriol Teixidor és una artista el qual segueix l'estela d'Antoni Tàpias, tot i que la seva obra té una personalitat pròpia i interessant. 

Aquests tallers per la canalla serveixen perquè els petits es relacionin directament amb l'art plàstic, però també perquè els acompanyants adults entenguem amb paraules clares i senzilles el treball d'un autor, per tant l'experiència és doblement satisfactòria.

La col·lecció Immersió ens mostra sempre la mateixa figura humana sotmesa a diferents tractaments i materials, i després d'aquests, sempre en torna a sorgir la humanitat. 

Un dissabte assolellat d'hivern, en un carrer silenciós i poder parlar d'art i que la canalla el pugui experimentar. Sembla un somni en la rònega realitat on estem, però existeixen aquests petits espais de serenitat.

Podeu veure l'obra d'Oriol Teixidor a la Galeria Anquins dins el 21 de març de 2018. I esperem que aquests tallers per petits i grans segueixin.

Astronomia popular a l'AEEF

L'Associació Cultural Joan Amades m'ha convidat el dijous 15 de març a Barcelona a parlar d'astronomia popular i a parlar de Joan Amades també, referencia indefugible en aquest i en molts d'altres temes. 

Elements possibles de la festa Major XIV: la colla de balls parlats

A l'abril sembla que hi haurà una Mostra Nacional de Balls Parlats a la localitat amb més tradició d'aquest gènere. Faran una mostra amb el representant més antic de cada gènere: hagiogràfic, satíric, bandolers, moros i cristians, pirates, diables, gitanes i de pastorets. 

Dames i vells de Tarragona

Certament hi ha hagut una revifalla del gènere dels balls parlats, o en tot cas, hi ha gent treballant-hi per mantenir els existents, per tenir-los al dia, o per recrear-ne d'antics. No és fàcil, donat que el cànon dels balls parlats que alguns tenim molt assumit, a vegades xoca amb les idees de gent que els confon amb altres gèneres. 

Dames i Vells de Tarragona i Reus

Val a dir que tenim molt de camp per recórrer, i potser la línia recta no sempre és la millor. M'explico, fins ara s'han recuperat molts balls satírics Dames i Vells i Malcasats, aquests cada any canvien de text i per tant, cada any és un ball diferent tot que manté el mateix nom. El mateix passa amb els balls de bandolers Serrallonga i de diables Sant Miquel. Ara bé, l'any passat vam recuperar el ball de Marcos Vicente que explica una història, amb un argument i uns fets molt determinats. Cada any el 90% del text serà igual, però no ens preocupa excessivament perquè cada any els intèrprets seran diferents, els alumnes de cinquè de l'escola La Vitxeta, i per tant hi haurà dinamisme de posada en escena i de públic.

Dames i Vells de Reus

Què passarà quan una grup decideixi recuperar un ball que explica una història i que té un argument prou complicat com per no poder jugar gaire amb el text? La resposta ja l'hem vista diverses vegades. Per exemple a Cambrils el 2008 es va recuperar el ball de la Rosaura, va ser un èxit, però crec que després ja no s'ha representat gaire més. Per què? Perquè una vegada han explicat la història de la Rosaura, el públic ja la sap i no l'anirà a veure més fins uns quants anys més tard. El mateix passa amb els actors, si has de fer cada any el mateix text i el mateix paper, doncs acabes avorrint-ho, i ho deixes. 

 

Ball de la Rosaura de Cambrils

Molt diferent són els balls que tenen un sentiment de comunitat, aquells balls que es fan cada any i que el seu sentit traspassa l'àmbit teatral. Em refereixo al ball del Sant Crist de Salomó i al de Sant Joan de Rodonyà. En aquests el ball mobilitza tot el poble i esdevé quelcom més que una obra de teatre, esdevé un acte comunitari, i per tant , hi ha famílies que tots els membres han passat per quasi tots els papers. Això només pot passar en pobles petits que necessiten uns referents aglutinadors, i els balls parlats ho poden ser.

Ball de Marcos Vicente

Així doncs, què podem fer per ampliar la família dels balls parlats, si veiem que hi ha necessitat i voluntat? La meva resposta mai serà -No es pot fer-, sinó -Mirem-ho-.

Com ho feien al passat? Doncs molt senzill: tenien clar que el ball parlat era teatre, i per tant el repertori canviava constantment. Un ball parlat no és una dansa de processó que cada any pot ser la mateixa i no passa res, però com que a vegades han compartit espai, ens ha semblat que eren coses similars, i no són el mateix.

Ball de Malcasats de Vilafranca

Molt abreujadament us comento diverses sortides de seguicis festius a Reus als segles XVIII i XIX i veurem les variacions, sobretot en els balls (marco en negreta els que són balls parlats):

Francesc Torné ens diu que el 1792 van sortir 22 balls, enstre els quals alguns eren parlats: Cavallets, Galeres, Prims, Moixiganga, el ball de la Mare de Déu, Mossèn Joan de Vic (2), Valencians (4), Nanos, Bastons (2), Gitanes, Dames i Vells (2), Moros i Cristians (2), i Diables (2). El 1798 Pere Anguera i Josep Bargalló (1986) referencien que van sortir els gegants, el ball de Pastorets, el de Bastonets, el de Moros i cristians, el de Sant Bartomeu, de Sant Joan de Vic, de Dames i Vells, de Sant Domènech, de Valencians gran, de Cercolets, de la Degollació de Sant Joan i de valencians petit. En sis anys de diferència veiem repeticins, però també diferències. 

Això al segle XIX encara es veu més clar. El 1833 van sortir el Balls de Cavallets, la Moixiganga, de Prims, de Mossèn Joan de Vic, de Sant Antoni, de Cercolets, de Diables. Deu anys més tar, deu mes tard, el 1843, Torne no en referència cap: Diables, Bastonets i Cercolets. L'any següent, el 1844, amb motiu d'una visita de la la Reina a Reus tampoc en surt cap: Bastonets, Cercolets, Mossèn Joan de Vic, Prims, Cavallets. Però l'altre, el 1845 sí que surt el  el ball de la Mare de Déu. Podríem pensar que la cosa estava morta, però no, el 28 de juny de 1850 segons Torné, amb motiu d'un trasllat de la Mare de Déu de Misericòrdia, surten: Diables, Valencians, Bastonets, Pastorets, dels Reis, Cercolets, Gitanes, Dames i Vells, Sebastiana del Castillo i  el ball de la Mare de Déu. Quatre anys més tard. i pel mateix motiu, només estava previst que sortissin valencians i Sant Joan, però aquesta darrera no va sortir per la ventada que feia. Dos anys més tard van sortir valencians i gitanes. En canvi el 1859 tornen dos balls parlats: Cercolets, Bastonets, “nueva de Bastonets forastera”, Nanos, Sant Aleix i l el ball de la Mare de Déu. Sis anys més tard torna a canviar el repertori i van ballar el 1865  el ball de la Mare de Déu, Rosaura, Serrallonga, Gitanes, Valencians i Cercolets.Tres anys més tard tornen a ser diferents: Valencians, Dames i vells, diables i l’Aparició.

Si saltem deu anys endavant, el 1878, ens trobem que Torné cita els balls de l'Aparició, diables, castells,  Rosaura i Serrallonga, en cavni segons Segons Joan Bertran l'abril de 1878 van sortir  el ball de la Mare de Déu, Rosaura, Marcos Vicente, Valencians, Diables. Pot ser que un dels dos confongui Serrallonga amb Marcos Vicente, les dues  són composades per homes armats. 

El 1892 van sortir amb motiu del Centenari de l'Aparició els bastonets, dames i vells, el ball de la Mare de Déu, Marcos Vicente i Serrallonga. I el 1904 Bastonets, Marcos Vicente, el ball de la Mare de Déu, Xiquets de Valls, Nanos, Gegants, Carrossa boters, Vint-i.-quatrena.

Ball de Vells de Valls

Així doncs jo crec que, sobretot al XIX, els balls parlats no es repetien maquinalment any rera any, sinó que es muntaven quan es creia convenient, res a veure amb les danses de Seguici que coneixem avui dia que han esdevingut invariables al pas dels anys 

Així doncs en trec aquestes conclusions:

1. Recuperar un ball parlat que tingui un text fixat i fer-lo cada any igual és estrany

2. Els balls que funcionen cada any tenen importants variacions, malgrat que mantinguin el mateix nom.

3. De la mateixa manera que alguns canvien el text del ball, altres també poden canviar tota l'obra.

Ball de Serrallonga

D'aquesta manera la idea seria que la Festa Major de Reus tingués una colla estable de balls parlats que cada un o dos anys canviés el ball parlat que es representa, d'aquesta manera:

1. Cada any es podria presentar una novetat per Festa Major
2. Cada festa major es desperaria l'interès del públic, i sabries que si no veus el ball aquell any, tardariess molt en poder-lo tornar a veure.
3. Els intèrprets no caurien en la monotonia

Els balls parlats tenen vestuaris bastant similars, amb traça i imaginació es podrien adaptar els vestuaris d'un any a l'altre. En el passat devia passar el mateix, les fonts a vegades confonen el ball de la Rosaura amb la Sebastiana del Castillo, o Marcos Vicente amb Serrallonga, senyal que els vestits que es llogaven eren els mateixos. 

De fet si comparem els personatges del ball de la Rosaura i de la Sebastiana del Castillo, trobem que en els dos hi ha personatges gairebé idèntics:

protagonista femenina, pare i mare, amant, Governador/corregidor, fiscal/jutge, miquelets, diable festiu... i que els altres podrien ser fàcilment adaptables. germans/bandolers i nebot/servent.

De fet amb dames i vells de Reus sempre hem tirat de vestuari low-cost o bé, de demanar-lo i d'anar-lo renovant gradualment perquè aquest tema no fos un maldecap, perquè a l'hora de muntar un espectacle ja tens prou qüestions.

Tot plegat sembla una feinada, però l'estil actual dels balls, el cànon que deia abans, fan que aquests no durin més de vint o vint-i-cinc minuts, per tant ,a cosa és fàcil de fer i de pair,

També tindríem una colla entrenada i disposada a fer el ball de la Mare de Déu quan toqui, i així no caldria improvisar ni patir.

La llista de possibilitats és llarga:, per exemple, i per dir alguna cosa:

2018: Ball de la Sebastiana del Castillo
2019: Ball de Criades (coincidint amb els 10 anys de Dames i Vells)
2020: Ball de Serrallonga
2022: Ball de la Rosaura 
2023: Ball de Marcos Vicente (coincidint amb els 5 anys del Marcos Vicente petit)
2024: Ball de Sant Antoni (i les temptacions)
2025: Ball de la Sebastiana del Castillo
2026: Ball de Criades
2027: Ball de Serrallonga
2028: Ball de la Rosaura 
2029: Ball de la Mare de Déu (125 anys de la Coronació)
etc.

O bé si s'opta per fer-ho cada dos anys, que és normalment la vida que té tota obra de teatre que gira:

2018: Ball de la Sebastiana del Castillo
2019: "
2020: Ball de la Rosaura
2022: " 
2023: Ball de Marcos Vicente (coincidint amb els 5 anys del Marcos Vicente petit)
2024: "
2025: Ball de Sant Antoni
2026: "
2027: Ball de Serrallonga
2028: "
2029: Ball de la Mare de Déu (125 anys de la Coronació)

La tradició és una font, bevem-ne quan tinguem set.