La nostra generació va créixer amb històries de la Guerra del Vietnam. Aixó que vaig pensar: Vietnam més Pulitzer igual a Bingo. Doncs línia a molt estirar. Els premis no sempre són una garantia. Després d'haver-me llegit els pulitzers de Dona Tartt i Colson Whitehead vaig decidir provar sort amb aquest. No és un mal llibre ni molt menys, és un bon llibre, però no una obra mestra.
El simpatitzant ho tindria tot per ser un gran llibre: el protagonista és un agent doble sud-vietnamita, mentre que treballa pel govern de Saigon, secretament està a les ordres del comunistes del Nord. Això serveix a l'autor per mostrar les dues cares igual de lletges de la mateixa moneda: tan els comunistes com els capitalistes són humans, i per tant, tenen misèries i defectes. Viet Thanh descriu amb lucidesa la condició humana, la satiritza, però potser s'hi arrepenja massa. L'excés d'adjectius i de subordinades frenen la lectura.i no saps si estàs llegint una novel·la d'espies, costumista o una sàtira política.
Certament que El simpatitzant retrata la societat americana, però ho fa d'una manera que puguin dir: "Sí, vam ser dolents, però els atres també". Imagino que això és la clau de l'èxit als Estats Units d'aquesta novel·la, però que als altres països hagi passat de llarg. Tot i així, paga la pena llegir els primers capítols en els quals parla de la caiguda de Saigon i tota la tragicòmica ensulsida d'un règim. L'èpica i el patetisme estan tan ben modulats que mereixerien ser un llibre a banda.
És curiós que Viet Thanh, que és un escriptor d'origen asiàtic, amb nacionalitat americana, escrigui com un europeu de la vella escola.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada