Hi ha llibres que sobreviuen a la novetat i durant uns anys estan en boca dels lectors. Un d'aquests és Això no és Amèrica de Jordi Puntí. Aquest recull de contes és rodó, malgrat que són contes agafats d'aquí i d'allà, escrits alguns per encàrrec o bé per d'altres reculls.
Són contes crus, però els personatges són tractats amb misericòrdia. Tots som patètics, tots mereixem redempció. Així doncs malgrat tractar: la solitud, l'esforç que és tractar d'encaixar en aquest món surrealista, l'adaptació de la humanitat física a unes convencions socials contradictòries... malgrat tot això, la lectura esdevé amable, donat que no passa a través d'un narrador irònic i desapiadat, sinó que els personatges ens matisen les accions, tal com passa en la vida. Això no és Amèrica, el títol ja és una autojustificació, i és que és veritat, creure una altra cosa seria un engany.
Un vidu exalcohòlic recorda la seva dona alcohòlica escrivint traços de lletres amb els peus als carrers de l'Eixample. Un home amb un maletí ha fet de l'autostop la seva manera de relacionar-se amb el món. Un emigrant rep una carta del germà que va tenir èxit a la vida, i aquest li demana un favor que ni vol ni pot fer. Un altre home després de trencar amb la seva dona, decideix fer un creuer per follar com el gall de la Passió, i acaba totes les nits sanglotant mentre escolta al crooner Sam Cortina. El Miquel Franquesa se'n va a Las Vegas a provar sort, i algú s'adona que té una relació molt especial amb aquesta. Finalment el mateix Jordi puntí fa un viatge metaliterari prodigiosament ben escrit.
Els contes són un artefacte molt delicat perquè és el que més s'assembla a la nostra vida feta de pedaços. Hi ha autors que se'n surten aconseguint un distanciament entre personatges i lector, si no hi ha identificació, arribem a la lleugeresa canònica. D'altres et fan submergir a pulmó en la vida d'algú, i quan ets a sota de la mar, que no veus ni la llum de la superfície, et deixen allà, penso en la Lucia Berlin. Puntí ha trobat un camí del mig, ni asfaltat, ni ple de còdols, un camí que no ens trencarà els turmells, però que haurà estat una bona excursió.
Els contes són un artefacte molt delicat perquè és el que més s'assembla a la nostra vida feta de pedaços. Hi ha autors que se'n surten aconseguint un distanciament entre personatges i lector, si no hi ha identificació, arribem a la lleugeresa canònica. D'altres et fan submergir a pulmó en la vida d'algú, i quan ets a sota de la mar, que no veus ni la llum de la superfície, et deixen allà, penso en la Lucia Berlin. Puntí ha trobat un camí del mig, ni asfaltat, ni ple de còdols, un camí que no ens trencarà els turmells, però que haurà estat una bona excursió.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada