Tot s'hi val

Sortim a patinar el diumenge de Carnaval al vespre. Les xiquetes porten unes hores tancades i no s’aguanten. L’opció d’anar a veure la guerra de confeti ni es contempla i anem a fer tombs per la plaça de la Llibertat de Reus. Les xiquetes no porten ni patins d’hoquei ni de patinatge artístic, tal com la tradició ciutadana ens obliga. Porten patins en línia que són barats i fàcils de fer servir, els humans som acomodaticis.

Quan ja portem uns quants tombs apareixen hordes de jóvens embotits dins de pijames d’animals. Aquests pijames de roba sintètica s’han fet molt populars estre el jovent postmilenial, que són els que més o menys ara estan a cavall de la majoria d’edat. Els pijames, usats a tall de disfressa carnavalera, són d’una sola peça amb una cremallera a la part frontal, així com també tenen una cremallera secundària, a l’alçada dels ronyons que és servitud de les feines fisiològiques. Els pijames són de colors cridaners i volen representar disfresses d’animals, tot i que només és deduïble per la caputxa que ningú porta posada o per l’estampat del pijama. El pijama es ven als petits magatzem de productes orientals que hi ha a tot barri mitjanament segur, i sempre porta associat un got de litre el qual s’omple de la beguda alcohòlica de moda. Tot plegat, disfressa i beguda, es pot aconseguir per unes quantes monedes i tot és fàcil i ràpid, els humans som acomodaticis.

Aquests jóvens amb pijama es baixen la cremallera, els que ja no la portaven baixada, el canvi climàtic es nota fins i tot als vespres de març. Amb la cremallera baixada els pijames mascle es posen a orinar als parterres de la plaça. Immediatament introdueixo la directriu de patinar pel mig de la plaça i no pel perímetre. De fet, ja era una norma no escrita donat que ja havia observat ampolles buides i algun preservatiu desplegat. Sento que un diu amb veu forta: “era una tia, que le he tocado el chumino”. Tot plegat em fa una gràcia estúpida, els pijames són tan informes que costa  identificar el sexe de la persona que hi va a dins, i si has reomplert el got diverses vegades, encara costa més. El Carnaval pels jóvens és això: beure fins a perdre els sentits i refregar-se pels racons amb el primer humà que pots. Més o menys sempre ha estat igual des que el món és món. L’adolescència és lamentable, sense gràcia i fa pudor de pijama sintètic suat. Tots l’hem patida, és una època per tocar fons i començar a pujar per mirar de poder treure el cap a la superfície i agafar aire abans de la baixada final.

Penso que si el Carnaval de Reus sembla una festa de pijames al carrer és perquè d’uns a d’altres hem anat copiant el model. Si Tarragona ha decidit convertir el Carnaval en un concurs de ball i disfresses de lluïment, és perquè uns a d’altres han anat copiant el model. Culpar a un ens o a un altre no té sentit, perquè les coses són com les fem. Quan no hi ha un model canònic de carnaval com a Vilanova o Solsona, o de festa com Sant Pere o Santa Tecla, la gent copia el que veu fer. Tot pegat no va desencaminat, perquè precisament el Carnaval és per rebentar les costures de la norma, i acabem fent allò que al del costat li funciona i li és fàcil, els humans som acomodaticis.

Per això és tan important tenir un model clar de com fer les coses, en general i a les festes en particular. Les genialitats i els atacs d’inspiració poden ser perniciosos per bons que siguin, perquè poden servir com a precedent, i si una idea bona obre la porta del tot s’hi val, potser la corrua d’inspiracions que vingui radera no siguin tan bones, o siguin planament lamentables i en conjunt desvirtuïn el model. Aquest és un plantejament clarament conservador, ho confesso, els humans som acomodaticis.

Publicat a delcamp.cat el 4 de març de 2019