I
ho desitjo, i em torno boja.
No
pretenc tocar el cel amb les mans.
Safo
Un procés iniciàtic
El pobles indoeuropeus eren els que
hi havia des del Ganges fins a l’Atlàntic abans de la romanització. El que
sabem d’ells, és gràcies a un d’aquests pobles que va posar-se a escriure. Els
grecs antics van parlar sobretot d’ells i, a vegades, també dels seus veïns,
que tenien una cultura de transmissió oral.
Bernard Sergent, en el seu llibre La homosexualidad en la mitologia griega,
analitza diversos mites hel·lènics que els antics traductors havien deixant de
banda per escandalosos. Parteix de l’estudi de la institució iniciàtica que era
la relació homosexual obligatòria entre mestre i aprenent. Aquesta pràctica
depassava la cultura hel·lènica i es creu que era bastant comú per tota la
cultura indoeuropea. Aquest procés iniciàtic consistia bàsicament en anar a la
muntanya a sobreviure amb les pròpies mans durant un parell de mesos. Quan
l’aprenent ja era capaç de caçar un senglar o un ós, tornava a la ciutat
convertit en un guerrer, en un adult cívic, i rebia del seu mestre tres regals.
De mestres coneguts destaquen Heracles, Zeus i Apol·lo, mentre que alguns
aprenents que surten als mites són Dionís, Narcís o Teseu.
No només la mitologia ens explica
aquest tipus de relacions. La ciutat grega de Tebes tenia un cos militar d’elit
anomenat Batalló Sagrat, format únicament per guerrers experimentats i els seus
joves amants. Tebes feia servir l’amor entre soldats per estimular la ferocitat
en el combat. Els tebans creien que l’amor i l’amistat cohesionaven el grup, i
que cap home voldria tenir un comportament covard davant del seu amant.
Més enllà del dualisme
judeocristià
En la mitologia també trobem casos
que depassen aquesta relació pedagògica. Aquil·les i Patrocle són dos companys
d’armes i de llit. Quan Patrocle mor, Aquil·les el plora desesperadament perquè
mai més no podrà gaudir de la seva companyia carnal. També trobem altres casos
d’homosexualitat entre homes d’edat similar com Pisístrat i Telèmac, o
l’amistat íntima entre Alexandre Magne i Efestió.
També a La Ilíada i a l’Odisea
l’homosexualitat és molt patent, però no té un nom. Per què? Perquè busquem una
etiqueta des de la nostra mentalitat imbuïda pel dualisme judeocristià. En
general plantegem les relacions com una oposició, en el millor dels casos, entre
homosexualitat i heterosexualitat, perquè en d’altres sectors es contraposa minoria
i majoria, o fins i tot, vici i normalitat. La societat occidental durant
segles ha mantingut la heteronormativitat, malgrat provenir d’una cultura indoeuropea
politeista, que no tenia una visió del món maniqueista que separés el bé del
mal, el blanc del negre.
Les religions vingudes del Pròxim
Orient, separen a Déu del Diable, i no hi ha mitjanies. En un terreny com
l’Orient s’entén aquesta visió binària del món: l’aigua és la vida i el desert
la mort, el dia et crema i la nit et gela. En canvi les tradicions indoeuropees
eren més complexes, donat que el territori és ben divers. La sexualitat també
era complexa. Per aquest motiu no tenien un nom o una etiqueta per a
l’homosexualitat. La sexualitat tendia a la pansexualitat, de manera que un
home podia tenir relacions sexuals amb homes, dones, o transvestits depenent
del moment i de la finalitat. Personatges mítics com Zeus, Apol·lo, Dionís o
Aquil·les també tenien muller i amants femenines, a part dels seus companys
masculins.
Pansexuals però
patriarcals
Però, i les dones? La societat grega,
i la indoeuropea per extensió, potser no era heterosexual, però sí que era patriarcal,
i les dones no apareixen als mites. La diversitat sexual també la trobem en les
relacions que ara en diem heterosexuals, en les quals un home podia cercar
l’amor en concubines, prostitutes i ocasionalment, amb la dona amb la qual
s’havia casat concertadament. Però les dones hi eren, i el seu comportament s’assimilava
al dels homes, tot i no tenir les llibertats d’aquests. Són un clàssic els
cants d’amor de Safo de Lesbos, que ens deixen entreveure la rica vida privada
de les dones gregues. També Llucià de Samòsata reprodueix una conversa entre
Clonària i Leena, en la qual la segona explica que s’ha convertit en amant
d’una altra dona, i que en el primer encontre li va dir: «T’adonaràs que no em
falta res dels homes perquè tinc una cosa en comptes del membre. Deixa’m fer i
ho veuràs».
Els antics grecs no tenien la
promesa d’una vida millor després de la mort. Per això, aquest món era el
millor del qual podien gaudir, i en el qual havien de mirar de trobar la
felicitat, en la brevetat de les seves vides. No s’entretenien a etiquetar les seves
pràctiques sexuals, sinó que les gaudien fins on volien i podien. En podríem
dir pansexualitat, però seria tornar a posar un nom modern a una manera de fer,
natural i ancestral, dels antics indoeuropeus, els nostres avantpassats.
