Apunts de gener

El gener passa ràpid, és un d'aquells mesos productius, que passades les festes de Nadal i fins a Carnaval no fas gaire més que treballar. 

No ha estat un mes gaire productiu en la lectura, una de les novel·les que no he deixat, tampoc és massa llarga, és 1933 was a bad year, traduida en castellà com a Un año pésimo de John Fante. De fet el 2020 ha començat pel Camp de Tarragona de forma pèssima pels temporals i els accidents químics, però Fante, amb el seu hiperrealisme brut es referia al desvetllament de l'adolescència i de com el somni americà acaba quan un wasp et diu de males maneres que te'n vagis de la festa, que tu no hi ets convidat. Fante és un autor que ha revingut, de manera que segur que trobareu persones que us en parlaran amb menys pressa que jo.

Arola ha publicat les obres en català del dramaturg Marc Artigau, a l'atzar he començat per Caixes i m'ha semblat una bona obra, amb una arquitectura equilibrada amb arcbotants i voltes agosarades. Una mena de Temps obert pedrolià sobre possibilitats de la vida que s'obren i passen de llarg, però al segle XXI i amb aquella edat que ho hauries de tenir tot resolt i encarat, i no.

Quan he de fer adaptacions de balls parlats m'agrada llegir Shakespeare, que el seu llenguatge em vagi ressonant pel cap mentre miro d'adaptar versos menys acurats que el seu. El Rei Joan no és de les millors obres que té, els personatges fan llargues tirallongues de versos sense que tinguin passatges molt lluïts com els que ens té acostumats. De tot plegat en destaco el personatge del Bastard, una mena de bufó i de veu de la consciència que deixa anar perles com: "Món guillat! Reis guillats! Conveni estúpid!" o "Per l'Interès / aquell que el món desvia! Abans el món/ per ell mateix rodava en equilibri/ sobre una terra plana, i l'Interès que fa com un pendent irresistible..." o Pandeolf: " el que has jurat sense raó, no fora de raó complir-ho lleialment", o com sempre trobem belles comparacions: "refrescar el gel o bé afegir un color a l'arc de Sant Martí..."

El foc follet de Louis Malle m'ha impressionat força. és una pel·lícula sobre el final de la joventut i l'apatia de saber-te adult i d'haver de comportar-se com cal i com s'espera. El foc follet és un foc que crema sense control, però també sense sentit i això carrega la pel·lícula sobre la banda de l'existencialisme. el protagonista és un personatge que ho té tot de cara, però que no connecta amb la seva realitat, amb la trista realitat humana, l'infern són els altres, però el patim naltros mateixos.