Apunts de febrer

El foc follet de Drieu la Rochelle és una obra breu, molt arriscada pel seu temps, una mena d'Estranger de la droga. Hi trobam un protonihilisme que es mira de suportar amb els excessos. En un moment es diu: "Ets mediocre, accepta la teva mediocritat. Queda't a l'esglaó on t'ha posat la naturalesa. ets un home, la teva humanitat elemental encara et fa inapreciable" i el protagonista no ho accepta, no vol superar el seu síndrome de Peter Pan, no vol acceptar la decadència que va associada amb l'edat "La vida no anava prou de pressa per a mi, l'accelero" i tot acaba de pressa.

Unn decepció sentida ha estat la segona novel·la de Gemma Ruiz, Ca la Wenling, diria que la vaig comprar el mateix dia que va soertir perquè m'havia entusiasmat Argelagues. En aquest cas sembla que es vulgui repetir la fòrmula de l'èxit però obrint la perspectiva a les dones migrades. I no funciona. Gemma Ruiz tenia una història molt bona per explicar i la va explicar molt bé, sembla que aquí ens la vulgui tornar a explicar canviant els decorats i els personatges, però això no fa més que alentir-la i frenar-la, sembla . Em sap freu, de veritat.

Cos d'Olga Tokarczuk m'ha semblat un totxo. No escriu malament, evidentment, si no no li hautrien donat un Nobel, però les seves historietes de viatges em semblen insulses i sense suc. Tampoc suggereix imatges ni reflexions que ens portin enlloc. No sé si és perquè comparteixen traductor al català, em va semblar un estil molt similar al de Wioletta Greg, però sense el pinyol d'aquesta, sense l'equilibri pensat i delicat de Mercuri a la boca.

Arbres de Marc Artigau m'ha semblat una obra que explica històries dintre d'històries, amb uns diàlegs llargs i poètics que m'han recordat a Koltès i que lliguen molt literatura i teatre. Quan passa això sempre em queda el dubte de al teatralitat del text, també em sap greu no haver pogut veure el muntatge d'aquests Arbres a la Beckett.