Extinció

 


A vegades, per veure reusencs que triomfen als escenaris al sortir de Reus, sortir-ne molt. I això també val per catalans. Al Teatro de la Abadía de Madrid es va poder veure Extinción, la darrera proposta escènica dels catalans Agrupación Señor Serrano. Aquesta producció era una una exploració visual sobre l’extractivisme en el segle XXI, muntada sobre la Missa de Batalla i la Missa pro Defunctis de Joan Cererols. Cererols va ser un compositor català del XVII que va ser mestre de capella de Montserrat, i que tot i ser un del cims del barroc del nostre país, el tenim arraconat en l’oblit.

Extinción era una combinació de música sacra i performance, a l’estil dels muntatges de Romeo Castellucci, una barreja arriscada i virtuosa. El món és dels valents, diuen.

Un conjunt de música antiga i el Coro del Teatro Real escenificaven la part musical, mentre que Marcel Borràs i la reusenca Carlota Grau efectuaven les seves accions que eren gravades, editades i projectades en una gran pantalla al moment per David Muñiz. La música antiga marcava el tempo de tota l’acció dramàtica, de manera que aquest espectacle era una obra d’enginyeria perfectament calculada i precisa, allunyant-nos de la mala imatge que tenim de les performances, per la senzilla raó que n’hem vist massa de dolentes. Al fi i al cap, tot és una qüestió de qualitat.

Però la qualitat no ho és tot si no hi ha un discurs al darrera, els Serrano ens lligaven el segle de Cererols amb la nostra atzarosa època per la mala costum de l’home blanc occidental d’anar als altres continents a depauperar-los de recursos naturals, abans era l’or i ara és el coltan pels móbils, i ara com abans, aquest robatori l’acaba pagant la mateixa societat colonitzadora, patint inflació, corrupció, desídia, obesitat i extinció.

Com que sembla que aquest espectacle no es podrà veure a casa nostra, deixeu-me fer un spolier amb l’escena final: Sona l’Agnus Dei, la darrera peça de la Missa de Batalla, amb una cadència endimoniada. La Carlota Grau s’enfila a la taula, o altar de cerimònies, i amb una jaqueta de pell de be, es posa a ballar un break-dance enfollit i perfectament lligat amb la música. Al mateix moment baixen set encensers de la cúpula del teatre, però enlloc de fumar olors perfumades, comencen a cremar moresc que cau com una pluja blanca de crispetes sobre la dansa. Fosc. Ovació absoluta.

 

Publicat a la NW de maig de 2022 

 

 


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Arxiu del blog

Entrades populars