Reus, Austràlia

 

L’espectacle més RTV (Reus de Tota la Vida) de la temporada de tardor s’ha exhibit a la Sala Flyhard de Barcelona, al barri de Sants. Tot i que està escrita o dirigida per Israel Solà, aquesta història parteix d’una història original proposada per l’actriu reusenca Ester Cort: la germana petita de tres ha rebut una trucada des d’Austràlia on la seva germana mitjana li pregunta si li donaria un òvul per poder tenir un fill amb el seu marit. La petita diu que sí, i creua mig planeta per sotmetre’s al procés d’hormonació i donació. La germana gran s’ajunta a l’expedició, i es retroben, molts anys després, les tres germanes juntes.

Aquesta comèdia amargant parteix d’un desig de ser mare per arribar a ser una observació, dolça i cruenta, del lloc que ocupes dins d’una família. El lloc teu i els dels altres no sempre és clar, i cada subjectivitat el modifica.

Si la ideia partia de l’Ester Cort, el pes de la representació també recau en la seva antològica interpretació que porta al públic de la maneta per la rialla i el plor en poques rèpliques de distància.

Des de l’Emma Vilarasau no havíem vist a ningú amb la capacitat de plorar en escena i fer plorar al públic com té la Cort. Però aquesta proesa no la fa sola: Meritxell Huertas, Brian Lehane i Carme Poll l’acompanyen magistralment en aquest viatge emocional.

L’espectacle té aquella màgia que a vegades passa al teatre, aquell vol de papallona que és intangible i preciós, i que públic i crítica saben captar i que per això han exhaurit entrades de la Sala Flyhard des de gairebé els primers dies. Sembla que l’espectacle tornarà a fer temporada per poder satisfer les demandes del públic, i entretant caldria que passés per Reus perquè, sense que es digui en cap moment, aquesta història que passa a les antípodes, ens arriba amb un ressons molt familiars.

 Article publicat a la NW de desembre de 2022. L'últim número de la revista.

Les pallasses no fan riure (?)

 

I ara. La Pepa Plana va pujar a l’escenari, va girar-se, va mirar-se el públic, i aquest va esclatar a riure. Fent tan poc, o fent tant, la pallassa Pepa Plana va carregar-se l’afirmació que titula aquest article i tota la fraseologia carpetovetònica que sempre va barrejada amb olor de Brumel i carajillo. Les pallasses fan riure, sí.

Això va ser a Escena Cambrils, una proposta teatral periòdica que es fa al Casal de Cambrils, una programació actual i de qualitat que sembla que hagi arribat per omplir els forats escènics que no s’estan omplint a les tres capitals del Camp de Tarragona.

Veus que no veus era l’espectacle de clown per adults de Pepa Plana i Clara del Ruste (Noël Olivé) que representaven els pallassos clàssics de l’august i l’enfarinat des d’una perspectiva feminista, o sigui, des d’una perspectiva que tractava a tothom igual. Les dugues pallasses repassaven els números clàssics de pallassos, però fets per pallasses, i funcionaven com un rellotge, i eren hilarants i ja està. I ara, no està. Perquè això que no sembla res de l’altre món, és nou, i no ha passat fins ara, i en aquesta tardança segur que hi hem perduts tots: dones i hòmens. Segurament que a la vida ens haurem hagut d’empassar números lents i eixarreïts de pallassos mediocres, i potser la divertida de la companyia estava rentant bombatxos apedaçats o enllustrant sabatots sobredimensionats. Per sort, la Pepa Plana i la Noël Olivé són d’ara, i les podem anar veure, i xalar de la seva rapidesa i espontaneïtat dalt de l’escenari.

«Si ens heu vist és perquè hi som» ens diuen al final de l’espectacle, doncs confio continuar veient-les, i que hi siguin, les pallasses de qualitat, i els espectacles de qualitat com els que des d’aquest 2022 es programen a Cambrils.

No fem malves

 

En menys d’una setmana hem vist dos espectacles ens els quals hi ha participat el creador cambrilenc Iban Beltran. Al Fortuny va passar una magnífica Fi de partida de Samuel Beckett, amb un repartiment de primera divisió: Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Jordi Banacolocha i Margarida Minguillón dirigits per Sergi Belbel i en el qual el Beltran en feia l’ajudantia de direcció. Cal felicitar-los a tots per fer un Beckett lleuger, intel·ligible, i fins i tot amb el punt juganer que es pot extreure a les situacions absurdes que convoca el text. El muntatge ve a dir que l’existència és una carallotada, així doncs, fem el carallot.

Aquesta manca de pes pesat i de forçada transcendència també la vam trobar a Sinó a aquestes hores ja faríem tots malves que es va fer l’últim dissabte de maig al Bartrina. Iban Bertran va dirigir aquest espectacle produït pel flamant Bartrina Territori Creatiu i que comptava amb la flor i nata dels creadors escènics reusencs del moment. Tot aquest magma va agafar com a tema de partida un altre magma com va ser el Grup Modernista de Reus de finals del segle XIX. Fer un espectacle dels modernistes no era fàcil, els seus textos poden ser durs a les orelles actuals, però el resultat va ser entusiasmador. L’espectacle es va bastir a partir de l’autoficció dels intèrprets i el pòsit que han deixat els modernistes de ca l’Aladern. Tot això es va barrejar amb gràcia i va trobar moments tan meravellosos com la posada en escena de la Festa Druídica -ara ja no es pot dir que no s’ha fet mai-; van tenir l’atreviment de recitar sencer La falugueta, el poema del Camp de Tarragona de Josep Aladern, sense que fos especialment pedregós; i també va haver-hi sorpreses com l’aparició en escena del Comando Avellana i el seu botí més preuat.

Comptat i debatut, hi ha moltes maneres d’acostar-se als textos i als autors clàssics; una de molt vàlida i molt agraïda pel públic, és esporgar el text de malves i de botja, i presentar-lo a l’escenari amb lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat. Parlant en plata: fent-ho tal com ara ens agrada.

 Publicat a la NW de maig de 2022

L’Angélica Liddell per aquí?

 

Vaig lluny per tornar al final.

Aquest 8 i 9 d’octubre l’Angélica Liddell va estrenar mundialment Caridad al teatre El Canal de Salt, en el marc del festival Temporada Alta. L’Angélica és una de les dramaturgues i performers més valorades a Europa avui dia, el seu teatre defuig la bellesa i la posada en escena convencional, i busca les parts més fosques de la condició humana a través de l’escatologia, el sexe o l’exposició de conductes que podem considerar aberrants. Que la Fura dels Baus són el Pot petit al seu costat, vaja. Una de les primeres escenes de Caridad comença amb la Liddell xisclant llargs minuts mentre manipula una màquina de munyir vaques damunt del seu cos, fins que aboca una lletera de cinquanta litres de llet blanca a l’escenari negre, i s’estira per sobre l’escampadissa per donar pit a un ancià, com si del quadre de la Caritat romana es tractés. L’espectacle després comença un descens en l’interès que només remunta en una coral de traqueotomitzats, en una coreografia d’una violació grupal a so de timbal, o en l’explicació de la joventut dels darrers guillotinats a França per després girar la truita i mostrar els seus crims pedòfils. Quan la Liddell no és a escena tot se’n ressent, sobretot en el monòleg que ha de donar ànima a l’obra i que, enlloc de dir ella com passava a les seves propostes, en aquest el perpetra un actor francès sense suc ni bruc. Tot plegat no deixa indiferent, i provoca llargues converses sobre l’espectacle i sobre el que exposa. Per això serveix el teatre, per molt que ens repugni el que passa en escena.

I ara torno.

Això es va veure a Salt, a Girona si voleu, que són poblacions més petites que Reus. Estaríem disposats a veure programar i a veure un espectacle així, si hi hagués la possibilitat? Tinc la sensació que vint anys endarrere hauria estat molt més fàcil que ara. Què passa? Què ens passa?

 

Publicat a la NW d'octubre de 2022

Ressenya de Pere Antoni Pons

 

Nicolau, la primera novela de Anto­ni Veciana (Reus, 1977), publicada por La Segona Periferia, es una celebración de la fantasía, un canto a las bondades liberadoras de la imaginación primigenia. eso es, la imaginación que ha dado los cuentos de hadas. las rondalles los mitos fundacionales. los cuentos tradicionales. las leyendas popular. Es la imaginación que desborda la realidad y que rebate la mísera literalidad del día a dia desde las mismas raíces de lo que somos como individuos y como comunidad. Dos son los aspectos más llamativos y destacados de la novela. El primero es el trabajo lingüístico, un despliegue vivísimo, inventivo y en última instancia nada pintoresco de todos los registros del catalán popular, campesino y marinero. del Camp de Tarragona. Y el segundo aspecto, el argumento, una incursión en los territorios y las lógicas de la fábula sin los anclajes auto-irónicos ni los reparos meta-conscientes que son tan propios de la descreída y sofisticada postmodemidad. La gran virtud de Veciana es que ha contado una historia sencilla y fabulosa de un modo creíble. deliberadamente ingenuo y serio a la vez. Nicolau, un chico de familia humilde que es menospreciado por todos en su día a día en tierra firme, únicamente se siente libre y feliz cuando nada en el mar. La cuestión que empieza a nadar tanto que un día se convierte en una es­pecie de hombre-pez que, aureolado por una bendecida maldición, va nadando mares arriba y mares abajo, acumulando historias y experiencias. Sirenas, ciudades míticas sumergidas, monstruos y relatos maravillosos pueblan tanto le rutina de Nicolau como las páginas de la novela. Por frases como estas -"Soc el mort que vas fer enterrar. He vingut a pagar-te lo deute que tenia amb tu. On vols que te porti?»-, Nicolau me ha hecho pensar en una versión plácida y luminosamente mediterránea del Pedro Páramo de Juan Rulfo. Por frases como estas -«Les idees estan enganxades fort con un neguit. Me les trec amb força, pero me les noto quan me'n vaig a dormir», me ha venido a la cabeza la Mercé Rodoreda más elegíaca y atormentadamente poética. Otras frases y fragmentos respiran el mismo aire mítico, sobrenaturalmente normal y aventurero que la Odisea y Las mil y una noches... Podría continuar con las referencias y las comparaciones, pero creo que ya se habrán hecho una idea del tipo de novela del que estarnos hablando.

Sea como sea, Nicolau está llena de buenas frases, funciona mejor por pasajes que en conjunto, aunque así también funciona, y de un modo notable. I he aquí una frase que me he gustado: «Les ideies poden ser liquen clavats a l’enteniment», Y aquí otra: «Per fora un peix i per dins en un déu. Malgrat aquesta metamorfosi, no se li havien acabat els patiments». ¡Ah, la condición humana y sus debilidades y penas y abismos, que ni tan siquiera nos abandonan cuando dejamos de ser humanos!

 

El Peix Nicolau a Tarragona, La Vanguardia

 

‘Nicolau’, d’Antoni Veciana: amb la sal als llavis i els peus a la sorra (El Periódico)

 

La vida va néixer del mar i aquesta massa d’aigua salada potser és l’autèntica protagonista de ‘Nicolau’, la novel·la debut d’Antoni Veciana (Reus, 1977). Publicada per la jove editorial barcelonina La Segona Perifèria, aquest llibre de poc més de 150 pàgines impacta en el panorama literari actual per la seva originalitat i força narrativa. ¿Qui és Veciana? Es presenta com a filòleg, dramaturg i actor de teatre amateur, amb una peça teatral estrenada, ‘Patró’, i una altra al calaix esperant el seu torn. Aquesta dimensió teatral, amb la xarxa de relacions entre personatges ben dibuixada, es plasma a ‘Nicolau’. La novel·la revisita el mite grec de Glauc, l’home que es converteix en un ésser mig peix, mig humà, i adquireix la immortalitat reservada als déus. De fet, Veciana recull aquesta llegenda que perviu més o menys transformada en diferents punts del Mediterrani i que ha inspirat entre d’altres relats el de Mercè Rodoreda, ‘El riu i la barca’.

«O ets del mar, o no ho ets», diu un personatge de la novel·la, un manador, al protagonista. Adoptant el to lluminós de la faula i la rondalla, ‘Nicolau’ arriba a una dimensió simbòlica a l’oposar aquests dos mons: la terra, on el protagonista és una bèstia estranya que desperta les burles de la població marinera, i el mar, que l’acull amb tota la seva voluptuositat aquosa. El mar vist com a territori obert de possibilitats, el camp il·limitat de l’aventura on els somnis arriben a quotes insospitades. Així, de manera progressiva, es produeix una metamorfosi prodigiosa del jove Nicolau Pou que només la seva família entén i accepta com a inevitable. En un segon moment, ja convertit en el que realment és, Nicolau es dedica a recórrer els mars per després dibuixar cartes marines molt precises que serviran per millorar les rutes marines i, en definitiva, la vida entre els homes. Això fins que els malvats les utilitzin per a un altre objectiu: la guerra.
Notícies relacionades

Un dels aspectes més destacats és el llenguatge. Seguint el model dialectal mig inventat de Víctor Català, Veciana aconsegueix vivificar un català efervescent d’imatges, amb un lèxic saborós del Camp de Tarragona, sempre eficaç a l’hora de recrear aquest univers marí. De fet, el lector sent la salabror als llavis, la sorra als peus. De vegades el mar és masculí, d’altres femení, a part de la jove del poble que Nicolau estima, que també es diu Mar. Aquest argot coqueteja amb paraules com ‘dumenges’, per ‘diumenges’; ‘re’ per ‘cap de bestiar’; ‘fenya’ per ‘feina’; ‘dugues’ per ‘dues’ o ‘sàrcies’ per ‘xarxes’. Veciana inclou un glossari amb el lèxic marí, sonor i evocador, ‘amorrar’, ‘amollar’, ‘cuïc’, ‘tresmall’ o ‘xorrar’.

D’altra banda, el personatge de Nicolas Pou queda ben perfilat, amb una riquesa de detalls corporals que ho fan creïble bussejant en aquest mar meravellós, en clar contrast amb la vida terrestre d’un poble que allotja tant personatges nobles, com per exemple el pescador Pere, com necis anònims: els que ataquen Astruc, el jueu que ensenya a Nicolau l’art de dibuixar cartes marines. Així, en aquest llibret es troba tota una bombollejant al·legoria de la condició humana.

 

Valèria Gaillard

El Periódico

14/0/2022

Ferrater, Subietes i Tonet

 

El poema In memoriam de Ferrater es pot llegir perfectament com una narració: «Els senyor Subietes va morir assassinat també. Si ara el recordo, veig roba negra i blanca, i algú dins que semblava ben vell. Potser no ho era. Quant al negre, no crec que fos per dol: era un misser, i aleshores anaven negres la gent de missa, i també algun vell elegant, i algun republicà dels de tota la vida. És per catòlic que va anar a la presó el vell Subietes. Va tenir mala sort. Quan era pres, un dia es va aixecar el gran pànic. Eren a Salou. Els italians. Ja havien desembarcat. El comitè de Reus va requisar tres o quatre autocars, hi van pujar amb els presos que tenien i els van dur a la cuneta. Va ser ràpid: no va durar pas més que aquell perill imaginari. El Ton és un dels xòfers que, requisats amb el seu autocar, van haver d’assistir-hi. Trasbalsat, mirava de reüll els condemnats com anaven baixant, i li passaven a frec del seu seient. Els coneixia gairebé tots. El senyor Subietes va veure la revulsió del Ton i se’n va compadir. Quan ja baixava, deturant-se un moment, li va posar la mà a l’espatlla, i li va dir: ‘Ja ho veus, Tonet, com ens hem de veure’»

El Tonet era el germà de la meva àvia, Antoni Vergés Toldrà. Sabia conduir perquè era el repartidor de la fàbrica familiar. En un primer moment els meus avantpassat havien destil·lat aiguardent, però als anys trenta la cosa anava de baixa i es van adonar que era més lucratiu comprar i vendre, com ha estat sempre, i també es van adonar del canvi de gustos i que la cervesa tindria un gran futur. Van esdevenir els primers distribuïdors de la Damm i la Moritz al Baix Camp. La meva àvia tenia dos germans que portaven la fàbrica l’hereu Marcel·lí i el Tonet que era un desmanegat, diuen. El Marcel·lí va morir prematurament i el Tonet es va quedar al capdavant de l’empresa, ell i camió. Que fos veí i tingués la mateixa edat que Joan Garcia Oliver, un dels capitostos de la CNT, potser va ser determinant a l’hora de ser reclutat. Sigui com sigui, li va tocar portar els fatídics autocars a afusellar a gent coneguda i saludada. El Tonet va marxar a l’exili sabent que haver estat obligat a portar aquells autobusos era una condemna a mort segura. Va marxar i no se’n va saber mai més res. Potser a la retirada portava un camió que va ser metrallat i va ser enterrat en una cuneta, potser va esborrar del tot el seu passat per no recordar com es va haver de veure amb el Subietes. L’empresa també va desaparèixer com el Tonet, i com tantes d’altres històries que podem llegir a l’In memoriam enguany que és l’any Ferrater, i els dies que vindran per tots nosaltres.

 

Publicat al Punt el  23 de maig de 2022

Nicolau, què en diu la premsa (I)

 

 

 Va com Va - Canal Reus

Quadern - El País

 Stroligut

 Núvol

 Ara

 La tarda de Catalunya Ràdio

 

 

Extinció

 

A vegades, per veure reusencs que triomfen als escenaris al sortir de Reus, sortir-ne molt. I això també val per catalans. Al Teatro de la Abadía de Madrid es va poder veure Extinción, la darrera proposta escènica dels catalans Agrupación Señor Serrano. Aquesta producció era una una exploració visual sobre l’extractivisme en el segle XXI, muntada sobre la Missa de Batalla i la Missa pro Defunctis de Joan Cererols. Cererols va ser un compositor català del XVII que va ser mestre de capella de Montserrat, i que tot i ser un del cims del barroc del nostre país, el tenim arraconat en l’oblit.

Extinción era una combinació de música sacra i performance, a l’estil dels muntatges de Romeo Castellucci, una barreja arriscada i virtuosa. El món és dels valents, diuen.

Un conjunt de música antiga i el Coro del Teatro Real escenificaven la part musical, mentre que Marcel Borràs i la reusenca Carlota Grau efectuaven les seves accions que eren gravades, editades i projectades en una gran pantalla al moment per David Muñiz. La música antiga marcava el tempo de tota l’acció dramàtica, de manera que aquest espectacle era una obra d’enginyeria perfectament calculada i precisa, allunyant-nos de la mala imatge que tenim de les performances, per la senzilla raó que n’hem vist massa de dolentes. Al fi i al cap, tot és una qüestió de qualitat.

Però la qualitat no ho és tot si no hi ha un discurs al darrera, els Serrano ens lligaven el segle de Cererols amb la nostra atzarosa època per la mala costum de l’home blanc occidental d’anar als altres continents a depauperar-los de recursos naturals, abans era l’or i ara és el coltan pels móbils, i ara com abans, aquest robatori l’acaba pagant la mateixa societat colonitzadora, patint inflació, corrupció, desídia, obesitat i extinció.

Com que sembla que aquest espectacle no es podrà veure a casa nostra, deixeu-me fer un spolier amb l’escena final: Sona l’Agnus Dei, la darrera peça de la Missa de Batalla, amb una cadència endimoniada. La Carlota Grau s’enfila a la taula, o altar de cerimònies, i amb una jaqueta de pell de be, es posa a ballar un break-dance enfollit i perfectament lligat amb la música. Al mateix moment baixen set encensers de la cúpula del teatre, però enlloc de fumar olors perfumades, comencen a cremar moresc que cau com una pluja blanca de crispetes sobre la dansa. Fosc. Ovació absoluta.

 

Publicat a la NW de maig de 2022 

 

 

Que els somnis ens facin volar

 Article publicat a Núvol el 16/05/2022

«Que els somnis ens facin volar» era la frase que tancava l’espectacle Ànsia per volar, d’Yldor Llach entre l’ovació del públic que omplia la plaça del Baluard de Reus. El mateix Llach ja havia inaugurat el Trapezi, La fira del Circ de Catalunya, el dijous abans a l’antiga destil·leria Cal Massó, i d’allà amb bicicletes i cordes va saltar al carrer per fer que el públic somniés en volar.

Els límits del circ: el públic

La Roser Pros-Roca, a la primera crònica de Núvol sobre el Trapezi d’enguany, ens diu que l’espectacle de circ ja fa temps que ha deixat de limitar-se només al que es pot veure sota una carpa. Jo afegeixo que no només l’espai ja no delimita el circ, sinó també les disciplines. Manolo Alcantara, que és Premio Nacional de Circo 2021, el diumenge al teatre a l’aire lliure de la Palma, va mostrar Maña, una producció que està al límit del Circ i del muntatge d’un moble d’Ikea, però que aconsegueix convertir en un espectacle magnètic la construcció d’una bastida de fusta d’un arc de mig punt. Els jocs de palanques, engranatges i equilibris col·loquen sense esforç a pesades caixes de fusta en una estructura en equilibri. Això és circ? Això emociona? Doncs el públic va decidir que sí, i el públic mana, mal ens pesi a vegades. No ens pesa quan el públic és magnànim, ja que en un espectacle que no diré va fer seva la frase de La Rochefoucauld «Tots posseïm suficient fortalesa per suportar la dissort aliena» i el públic va aplaudir els continus desastres que passaven a dalt de l’escenari. Tots som imperfectes, i no ens hem de fer-hi mala sang.

La perfecció del cabaret

La perfecció també era el fil del celebrat i aplaudidíssim cabaret que es va fer a la carpa del parc de Sant Jordi. Dirigit per Marta Sitjà, i presentat pels clowns Lolo Fernández i Mama Calypso, el cabaret ironitzava sobre les obsessions de perfecció i d’autoexigència que tenim al dia a dia, però que eren molt presents en tots els números del Cabaret: Aleksandra Savina manipulava cèrcols amb una excel·lència que justificava el seu pas pel Cirque du Soleil. El Duo Requiém va executar acrobàcies aèries amb cintes, i va deixar badant tota la carpa amb la combinació d’elegància i espectacularitat. El Nacho i l’Oriol. del Col·lectiu Mur, fan allò que el public tem, que és que el segrestin i el portin al mig de la pista per fer de contrapès de les seues construccions efímeres de planxes i troncs de fusta. El reusenc Pablo Molina es desmuntava les cames i articulacions també al mig de la pista, amb la conseqüent esgarrifança que recorria les espinades del públic. A tot això acabaven de donar-hi la forma rodona els Vetus Venutas com a mossos de pista i l’esbojarrada banda musical Circonautes.

Circ de qualitat pels racons de Reus

Fora del cabaret, i a la mateixa carpa, alguns dels Circonautes també van posar instruments a Volov, una combinació d’acrobàcia aèria, dansa, música i sobretot, bon gust; els del Col·lectiu TQM senzillament ho feien tot bé: trapezi doble, corda llisa i volant, cantar, ballar i entendre’s a la pista amb elegància.

Radicalment diferent de forma, però no de qualitat, és Poi de la companyia mallorquina d’Es Tro que va fer una mena d’Acorar circense, però l’entranya d’aquest monòleg no és la llengua materna, sinó les baldufes, fet i fet, llengua i baldufes són patrimoni de la infància, una edat que no té perquè ser aigualida.

Al teatre Bartrina van actuar els canadencs Cirque barcode fent Sweat & ink, un espectacle que girava sobre la memòria i els records, però al revés de com passa en tants espectacles circenses, en aquest la dramatúrgia està ben acoblada a les acrobàcies, de manera que el fil de la història dialoga amb els salts i figueretes dels artistes.

També hi havia propostes catalanes com Rutines dels Ambi2 i Endangered del Flying Pikmis, i no en podien faltar de franceses: una d’aquestes era INO, una proposta coral que es va poder veure a la Palma. Ino són un grup de set noies que fan acrobàcia i humor sense necessitar porters ni clowns masculins, elles soles es basten per fer un espectacle enèrgic, fresc i reivindicatiu. Finalment, la companyia que ha omplert tres vespres seguits la plaça Mercadal i que ha clausurat el festival ha estat Les p’tits bras que fan un Per davant i per darrera amb circ i amb gran format. Humor, espectacularitat i perfecció tècnica van deixar el multitudinari públic amb al boca oberta.

El circ ens empeny al carrer, siguem qui siguem

El públic té raó. El públic és sobirà i divers. Al circ ens trobem un públic variat, que té procedències, llengües i classes diferents, i que es troben pel Trapezi, per la Fira del Circ de Catalunya per compartir temps i espai. Poques cites tenim que aconsegueixin això: que persones de tota la gama Pantone de pell s’emocionin alhora. És excepcional que passi, és preocupant que sigui una excepció, tanmateix.

Aquesta vint-i-sisena edició del Trapezi ha reunit a més de 30,000 espectadors, i ha exhaurit pràcticament totes les entrades posades a la venda. La gent n’està fins el monyo de la pandèmia i s’ha llençat al carrer a veure circ. Més d’un centenar d’artistes de 28 companyies nacionals i internacionals han actuat al Trapezi. Els espectadors han pogut veure un total de 16 espectacles i 44 representacions en 9 espais d’actuació diferents. Seria injust oblidar l’equip tècnic format per 25 persones i 15 especialistes de so i llum, i encara seria més injust oblidar la tasca de Leandro Mendoza, que enguany ha encarat el seu darrer any com a director artístic de la fira, i que ha sabut reflotar el festival amb qualitat després de l’estrebada que va patir amb la Covid. El Leandro ha sabut primar la qualitat per sobre de la quantitat: tots els espectacles programats, ens agradessin o no, eren peces molt ben pensades, produïdes i executades, sense ni una sola concessió a la hipiada barata.

Potser aquest allau humà de públic no hauria estat possible sense la feina de formiga que s’ha fet la setmana prèvia amb el Trapezi a les escoles, un projecte on els més petits de Reus han pogut rebre a les companyies al pati de 28 centres educatius de la ciutat i 6 llars d’infants, i que en total 5.200 xiquets i xiquetes de Reus han accedit al circ sense moure’s del recinte escolar.

Potser sí que el circ és màgic. Potser sí que el circ és un somni que ens fa volar. Doncs necessitem volar per desenganxar-nos d’aquesta realitat violenta i miserable. Necessitem circ. Necessiten Trapezi.

Zona 242

 

Va ser el 2018 quan va sortir l’oferta pública i es va aprovar el temari. Aquell any el jutge Llarena dictà presó preventiva contra Turull, Rull, Romeva, Forcadell i Bassa i reactivà les ordres de detenció internacionals contra els polítics fora de Catalunya.

En tot cas no va ser fins a finals de 2019 que va sortir convocat el procés de selecció per proveir 760 places de l'escala superior d'administració general del cos superior d'administració (grup A, subgrup A1) de la Generalitat de Catalunya. Recordem que aquell 2019 començà el judici al procés independentista català i va haver-hi eleccions generals espanyoles.

El 2020 va sortir la llista d’admesos i exclosos, però tot va quedar en suspens uns mesos per las crisi sanitària, mentrestant tots estàvem tancats a casa i poc a poc vam començar a sortir-ne, però la convocatòria no va ser tan ràpida.

No va ser fins a finals de 2021 que de pressa i corrents es va convocar la primera prova per a l’11 de desembre. Aquell any va prendre possessió Pere Aragonès com a president de la Generalitat, al lloc de Joaquim Torra, que va tenir un mandat més curt que aquesta convocatòria 242.

Ja som a la primavera de 2022 i encara no tenim els resultats de la primera prova. Els opositors no saben si han de continuar estudiant, pagant acadèmies o fer plans. En quatre anys les vides de les persones donen molts tombs: naixements i morts, casaments i divorcis, alegries i penes... Sembla que l’únic immutable d’aquesta vida és la convocatòria 242.

Les irresponsables

 

Un incís previ: retorno a les crítiques forçat per la ineficàcia general de la Generalitat. Vaig pensar que una convocatòria d’oposicions iniciada el 2018 s’acabaria abans de finals de 2021 i volia preparar-les bé, il·lús de mi de confiar en la funció pública que podríem denominar com l’espectacle que a continuació critico.

Les irresponsables és un text de l’argentí Javier Daulte. Aquest dramaturg té força predicament al nostre país, la Sílvia Munt li ha dirigit aquesta comèdia que va omplir el teatre Fortuny, oblidant la pandèmia, com si hagués estat una mala digestió de diumenge.

Les irresponsables també podria ser digerida de diferents maneres, Shakespeare deia que de joves mengem aliments que de grans no podríem pair, i això passa en aquesta comèdia, mentre que alguns xalen amb la interpretació histriònica de la Marta Marco, a d’altres els pot semblar un esparriot sense mesura. De la mateixa manera es pot trobar que la Nora Navas fa de contrapunt irònic mentre que d’altres poden pensar que ha posat el pilot automàtic per resoldre un text de passa-que-t’he-vist. Per altra banda no crec que hi hagi massa diferències en considerar l’actuació de Cristina Genebat com a sòlida i sense fissures.

La direcció de Sílvia Munt bé es podria descriure com a ben greixada o impecable, mentre que alguns llepafils poden recriminar-li incongruències com que un personatge passi del quasi coma etílic a la normalitat en només un canvi d’acte.

Un espectacle, com una menja, pot posar-se¡t bé o de través, i jo tinc l’estómac delicat, una mala sort, sincerament.

Jardí secret

 

Secret garden és una cançó de Bruce Springsteen amb una lletra lúcida i una tonada massa repetitiva, com totes les del Kefe que, tanmateix, explica molt bé com funcionen moltes persones. Hi ha gent que de petits ens construïm un jardí secret, una cova freda, un amic invisible en el millor dels casos. En aquest jardí hi guardem els nostres somnis i esperances, allò que voldríem ser i que no expliquem perquè tenim por de no ser entesos, perquè no encaixaria de cap manera en la família on creixem, ni molt menys en els rotlles de mocosos on aprenem com diuen que va el món. Llavors muntem una vida paral·lela en aquest lloc íntim i secret. Una vida d’engany? No té perquè, una vida si més no, i perfectament plena i funcional, fet que és ben difícil en els temps que corren. De fet, les persones amb jardí secret, amb cova freda, acostumen a esforçar-se bastant perquè el simulacre sigui estructurat i l’aixequen a consciència, treball i tossuderia. Mai n’hi ha prou, mai riem prou fort, mai estem prou fibrats, professionalment mai hem escalat prou, les ombres que es projecten a la cova freda sempre tenen més gana, l’herba del jardí secret sempre és més verda que la que trepitges.

 

Sempre anem a petar als grecs, a Plató i al mite de la caverna. Per sortir de la caverna cal escalar en els graus de coneixement, i això costa, fa mal i a vegades sembla que es va de desastre en desastre. Aquesta escalada és Divorci i aventura (La segona perifèria, 2022) de Leticia Asenjo, una recerca constant de la felicitat real que s’assembli a la imaginada, a aquella que s’espera després del divorci liminar.

 

Aquesta recerca de la felicitat acaba sent una travessa pel desert, on els hòmens que s’hi va trobant, en un primer moment semblen oasis, però acaben sent esquelets de boscos retorçats pel sol i les tempestes. Aquests hòmens que es troba són hòmens contemporanis, de carn i ossos, massa reals perquè no ens hi puguem reconèixer en alguna de les seves mancances o faltes. Tots tenen defectes que poden ser risibles en un sopar d’amigues, però que la Leticia té el bon gust de no fer-hi molta sang. Si cap dels déus del panteó grec era perfecte, per què ho haurien de ser els mortals? La mirada inquisitiva de l’autora no és fiscalitzadora perquè sap que tots som fets de fang, així doncs podem enfotre’ns de les misèries d’altres que són les nostres i així ens alliberem del jou de la perfecció. Els elements que han assotat aquests esquelets d’arbres-mascle són els mateixos que ens casquen a tots. De fet encara deu faltar bastant pel dia que els catalans ho tindrem tot pagat i esdevinguem éssers de llum.

 

Aquesta reforma laboral no val

 

El dia de les llufes, el govern més progressista va aprovar per Reial Decret la modificació de la llei de l'Estatut dels Treballadors, reforma laboral pels amics, el principal marc que regula a l'Estat espanyol les condicions de feina, i el text ha de ser convalidat o rebutjat les setmanes vinents al Congrés.

Dues de les darreres reformes, les de 2010 i 2012 sota els governs de PSOE primer i del PP respectivament, van suposar un abans i un després en l'abaratiment de l'acomiadament i en la pèrdua de capacitat de negociació i representació dels treballadors. A Catalunya no tenim capacitat legislativa que ens permeti determinar les condicions laborals. Ho vam intentar amb l'Estatut del 2006, i el que va passar a continuació ja ho sabem tots.

Aquesta nova modificació legislativa no canvia substancialment les reformes que havien de ser derogades segons les promeses electorals i els acords de pactes de govern. Per molt que ara es facin alguns avenços regulant la temporalitat, se segueix permetent l'acomiadament col·lectiu sense autorització administrativa amb el mal que això fa al teixit productiu del país. Es manté un dels trets distintius de la desregulació, traient a les administracions la capacitat d'intervenir en favor del bé comú i blindant la discrecionalitat a les empreses.

Potser podem pensar que les empreses han de tenir el dret de fer el que els roti, però això, a naltros, ens comporta un desmantellament de les empreses productives que tenim al Camp de Tarragona, i que només es regui el monocultiu del turisme barat, que continua amb aquest esquema lamentable de salaris baixos i precarietat. Després ens desesperem quan la nostra gent vàlida ha de marxar a l’estranger per tenir una bona feina, perquè aquí només troba feines de supervivència.