Toni Albà va presentar al teatre
Bravium de Reus el seu Bufonant. Aquest
espectacle s’acosta a la línia dels
combats d’impro fighting que es fan
al Teatreneu de Barcelona. Aquest és un tipus de teatre que consisteix en
improvisar monòlegs o escenes segons les propostes que fa el públic a l’actor. El
públic crida una paraula o una frase, i la feina de l’actor és integrar-la a l’acció,
o fins i tot basar-hi l’espectacle, amb un mínim de gràcia i coherència. Aquest
teatre d’improvisació es basa en una interacció total entre escena i platea, molta
rapidesa mental, dilatada experiència als escenaris i també una mica de santa
barra. Aquest és teatre cru, sense elaboració prèvia, sense direcció ni
assajos. I com tot producte cru, a vegades és difícil de pair.
Toni Albà fa l’exercici de portar
aquesta modalitat del teatre més off a
escenaris una mica més populars, ja que dir sala comercial al Bravium no seria
del tot precís. Li hem d’agrair que ho faci en català, ja que sembla que
aquestes modernitats només puguin ser fetes en castellà. De fet m’hi jugo un
peix que és la primera vegada que aquest tipus de teatre es fa a la nostra
ciutat.
Bufonant és una aposta agosarada, valenta, temerària i tot. L’Albà sol,
sense dramatúrgia, ni text, ni res més que els seus propis recursos actorals
contra el públic, o més aviat, amb el públic que li proposava o li dictava l’acció.
Però ai! L’Albà té una pedra a la sabata que potser no tenen els altres
improvisadors: gràcies, o per culpa, de la televisió el gran públic el coneix
com a imitador de cert personatges públics i això va avocar la representació
cap a la repetició repatània dels clixés més coneguts: el Rei Joan Carles, el
Papa Benet XVI, Carod-Rovira encara i la resta de personatges. Així doncs, tot
i el titànic esforç físic i mental de l’Albà, el resultat va ser el que va ser:
els que volien veure el Toni Albà de Polònia van quedar satisfets; els que
potser volíem retrobar el Toni Albà de L’ombra,
no.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada