Hi
ha llibres que els agafes per a distreure’t, per a desconnectar de la realitat
i enlloc d’això t’hi aboquen encara més. Parlo de Cròniques marcianes de Ray
Bradbury. Sembla que la ciència ficció és simplement una fantasia com deia el
meu avi, però enlloc d’això acostuma a ser una metàfora per a parlar de la
realitat més dura. Segueix -atenció, spoilers a dojo-
Cròniques
marcianes comença amb l’arribada dels primers humans a Mart. Primerament
aquests van amb bones intencions tot i la mala rebuda dels marcians que se les
veuen venir. Potseriorment els marcians són eliminats per una epidèmia que els han
transmès els humans -els quals no deixen anar ni una llàgrima pel succeït- i
això deixa via lliure a la colonització més salvatge del territori marcià. Tots
aquells que a la Terra són carn de canó, com els afroamericans o els
lliurepensadors, van en massa a Mart a buscar noves oportunitats. Tot i això,
la humanitat acostuma a caure sempre en els mateixos errors i Mart es
converteix en una còpia perfecta de les imperfeccions de la Terra. Tant , que quan
una guerra atòmica esclata a la Terra, els colons són repatriats per a par
cipar en aquesta anihilació col·lec va. Només unes quantes famílies de colons
persisteixen a Mart. El cap d’una d’aquestes famílies els diu que aniran a
veure marcians i els condueix a tots a un estany on es veuen reflectits. Comprenen
que per a créixer han de deixar de els lligams amb uns altres territoris. Per
a ser lliures han de ser ells mateixos i no pas uns desplaçats d’un lloc
d’origen on les coses sempre s’han fet massa malament. Ja no són colons
terraqüis, són humans de Mart, són els nous marcians, i només es deuen a ells
mateixos.
Els
clàssics de la literatura són clàssics perquè els pots entendre tota la humanitat. Tal com
les tragèdies de Shakespeare són enteses a la selva africana, els cobntes de
Ray Bradbury poden aplicar-se en qualsevol context de xoc entre nacions.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada