El cinema de Recha és gairebé autobiogràfic. Parla d’ell, de coses que li han passat a ell, i de com ell veu les coses. I a mi què m’importa ell, podríem pensar? Doncs que fet i fet tots som fet del mateix fang, i pa m i riem per coses ben semblants. I això ho filma Recha. Recha no ens mostra persones fent coses, sinó com les persones fan les coses, i a vegades et veus retratat en escenes molt concretes que et claven una punyalada dins de les entranyes, que et remouen totes les freixures i t’escanyen.
Els paisatges també tenen papers protagonistes a les
pel·lícules de Recha. Hi ha gent que es posa negra veient els inacabables plans
de muntanyes o rius. Si tens clar que no estàs veien una pel·lícula d’acció
potser t’adones que Recha es fixa en els silenciosos coprotagonistes de les
nostres vides. Per aquest mo u Marc Recha fa pel·lícules que te les emportes
posades, com carregat portes el paisatge que fa de decorat de les nostres
vides.
La
darrera pel·lícula, Petit indi, és un retrat dels barris treballadors es el més
semblant a la vida real que he vist mai, la delinqüència hi és, però
passatgera; el que hi ha és la digna lluita per la supervivència i les pe tes
alegries com els concursos de caderneres. Petit indi ens mostra amb tot detall
el pas de nen a home d’un adolescent d’aquests barris, la seva pèrdua
d’innocència i el seu embru ment. Una faula emmarcada en una Barcelona rural que
Recha ha sabut trobar.
En tot cas, han passat massa anys sense
noves pel·lícules de Recha.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada