LA CAPUTXETA VERMELLA DE LES MIL CARES


El divendres 9 de març (2001) a les vuit del vespre es va inaugurar la Sala Hortensi Güell del Centre de Lectura l’exposició La Caputxeta Il·lustrada cedida per la Fundació Caixa de Sabadell. La Caputxeta Vermella és potser la rondalla que més s’ha traduït i més s’ha adaptat, així podem trobar diferents versions del conte des del Japó fins a Galícia, passant per l’Àfrica negra o Escandinàvia. El fet que les rondalles es transmeten per via oral provoca aquesta variació, el narrador és recreador de la peça i hi pot introduir tants canvis d’estil com modificacions del text o de l’argument. Alan Dundes diu que aquesta variació és la clau del folklore, i és justament sobre la variació del mite de la Caputxeta el treball dels vora noranta il·lustradors que podrem veure en l’exposició d’aquest març. Així podrem veure diferents caputxetes: una d’anciana que porta al darrere els seus sis cadells de llop, una en la radiografia de la panxa del llop, d’altres de modernes i urbanes que són assetjades per llops actuals i també caputxetes venjatives, cubistes, psicodèliques, reivindicatives...









Aquesta riquesa de versions plàstiques és comparable a les diferents interpretacions que s’han donat a la rondalla de la Caputxeta Vermella. Primer Perrault i després els germans Grimm van adaptar l’obra folklòrica a la literatura, i la versió oral ha quedat força influenciada per l’èxit de la seva versió literària. Malgrat tot s’han recollit algunes versions orals de la rondalla que podrien ser molt bé els antecedents de l’adaptació de Perrault. Aquests conte anomenat L’Àvia ha estat localitzat entre el Rin, els Alps i els Pirineus, o sigui a l’Estat Francès, però també en part a Alemanya i Itàlia. En aquest conte la nena no duu cap mena de caputxa ni res semblant i el llop té diferents variants com ara home-llop, orc, ogre...En aquesta versió del conte el monstre assassina l’àvia i la cuina, quan arriba la nena el llop disfressat de la velleta l’enganya i li fa menjar un plat de carn de l’àvia i beure una ampolla de vi vermell que realment és la sang de l’àvia. Més tard es posen al llit i després del conegut diàleg sobre la grandària dels membres de l’àvia, la nena li demana poder fer les necessitats i aprofitant l’avinentesa fuig i torna corrent a casa. Una versió semblant és l’oriental on el desenllaç és similar  però més cru ja que abans el tigre ha tingut temps de menjar-se els pares i la germana de la nena. En d’altres versions orals la nena mitjançant l’enginy aconsegueix castigar al llop escaldant-lo amb aigua bullent.

Perrault el 1697 revisa aquest conte i l’adapta a una aristocràcia menys supersticiosa i li proporciona els elements característics que faran que aquesta rondalla traspassi les fronteres. Perrault vesteix a la nena amb una Caputxa vermella que era la moda de les joves de l’aristocràcia i de la classe mitjana i que tardanament es convertiria en el barret frigi republicà. També fixa l’antagonista en el llop i que és l’element natural de la rondalla i per tant no educat ni civilitzat, aquest llop té una llarga tradició d’animal diabòlic com el mític Fenrir, fill de Loki de la mitologia escandinava. També elimina de la rondalla els elements canibalístics que podien repugnar al seu públic benpensant. Segons Josep M. Pujol la rondalla és un relat folklòric fictici que permet la identificació (o contraposició) de l’auditori amb el protagonista, i està destinat a reconciliar l’infant amb el món que l’envolta, així veiem com la Caputxeta és una clara advertència a les noies joves que no han de parlar amb desconeguts, ja que el fet que la Caputxeta parli amb el llop es pot veure com un pacte amb el diable que per força s’haurà de pagar d’alguna manera. Com la Gretchen de Faust, la Caputxeta serà castigada per la seva indisciplina i individualitat que la ha portada a ser contaminada per Mefistòfil. Així la rondalla s’acaba amb la mort de la Caputxeta a mans del llop i una moralitat de Perrault on avisa que de llops n’hi ha de moltes menes, però que tots són perillosos.

Els Germans Grimm el 1812 volen posar fi a la monopolització francesa del conte i publiquen la seva versió de la Caputxeta Vermella, basada en diversos relats orals. En la moralitat burgesa del s.XIX hi ha ordre i càstig per als malfactors i per tants els Grimm fan aparèixer un llenyataire justicier que com un heroi grec rescata a les protagonistes i castiga al llop posant-li pedres a l’estómac, metàfora d’una malaltia sexual.

És clara la prevenció de la rondalla davant d’un assalt sexual, així diferents elements ens ho confirmen: la caputxa vermella ens suggereix la menstruació que converteix les nenes en dones, el significatiu diàleg entre la Caputxeta i el llop quan estan al llit sobre la mida dels membres d’aquest, el canibalisme del llop és clarament un acte de possessió de l’home sobre la dona i les paraules de la mare en la versió dels Grimm no ens deixen lloc a dubtes “tingues enteniment i no corris fora del sender fressat perquè podries caure i trencar l’ampolla”. D’aquesta manera ho va entendre Víctor Català en la seva excel·lent recreació anomenada La pua de rampí. El viatge pel bosc és una prova ritual que la Caputxeta ha de superar per a  passar de la infància a la maduresa, i quan surt de la panxa del llop ho podem entendre com la cristal·lització d’aquest canvi amb un renaixement.

Malgrat tot hi ha d’altres interpretacions igualment vàlides. El fet que els primers vestigis del conte oral són localitzats en zones fredes del planeta, fa que F. Linning hagi entès el conte com una lluita entre les diferents fases de la naturalesa. La Caputxeta seria la llum i la primavera que ha de perpetuar el cicle posant-se en contacte amb l’àvia (la tardor). Tot això passa amb l’amenaça de les forces de la nit i l’hivern de trencar l’ordre natural, aquestes forces de l’obscuritat prenen forma de llop com el déu ibèric Tir.



Aquesta riquesa de versions plàstiques és comparable a les diferents interpretacions que s’han donat a la rondalla de la Caputxeta Vermella. Primer Perrault i després els germans Grimm van adaptar l’obra folklòrica a la literatura, i cada cop que una àvia explica aquesta rondalla als seus nets el resultat és diferent, igualment com diferents seran les nostres reaccions davant de cada versió que veiem i escoltem de la Caputxeta. Dic escoltar perquè en la inauguració David Figueres, Marta Marca i Carme Merlo dirigits per Ester Cort ens van obsequiar amb una particular interpretació del conte a la inauguració.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Arxiu del blog

Entrades populars