Manuel Vázquez Montalbán al seu llibre ‘Barcelones’ va escriure un pròleg que ha restat inèdit fins avui dia. De fet aquest pròleg va ser publicat a la versió anglesa del llibre, o sigui que va tenir una repercussió nul·la. En aquest pròleg, Vázquez Montalbán posava aigua al vi i pronosticava un panorama post-olímpic desolador. Els seus auguris es van complir. Per a llegir aquesta retrospectiva és relativament fàcil de trobar-la donat que un diari de gran tirada l’ha publicat en obert a la seva web. El terratrèmol olímpic va aixecar Barcelona, literalment, però les rèpliques del sisme es van repetir per tot Catalunya, i les subseus olímpiques les van notar especialment.
Com totes les ciutats del país, Reus es va despertar del llarg son de la dictadura desorientada i amb els ulls plens de lleganyes. Com diu Montalbán, havien passat vint anys de misèria i vint anys d’abusos especulatius. Què fer? Què dir? On anar? Tot plegat eren preguntes que ben aviat van quedar en mans del partit socialista i sembla que la consigna va ser tornar a ajeure’s al llit. Josep Abelló va ser el primer batlle reusenc que va tenir temps per portar a terme el seu projecte. ‘Pep Places’ va ser el renom que li va en colomar la ciutadania. Aquest malnom respon a la pràctica que ja es duia a terme a Barcelona i altres ciutats de l’antic cinturó roig: destrucció i construcció. La destrucció urbanística començada vint anys abans va continuar, potser de manera menys brutal, però igualment implacable en mans de la iniciativa privada. El cas més clar va ser l’enderrocament absolut de tot el barri que ara se’n diu del Pallol, al centre urbà, a mans de l’empresa Núñez i Navarro.
El resultat de tot plegat no ha estat només la creació o desaparició de carrers, sinó que ha suposat un aburgesament del centre, i la separació encara més profunda del centre i perifèria.
El ‘desarrollisme’ franquista va continuar amb el creixement urbanístic olímpic. A Reus i a tot el litoral català, la pràctica va vèncer qualsevol intenció de repensar les ciutats, i cada vegada es parlava més de Reus com a ‘ciutat dormitori’. Tal com a la Barceloneta desapareixien els xiringuitos, aquí es fonien els paraigüets de la plaça Llibertat. Tot es donava per bo, ja que es creia que el progrés i la modernitat era això.
Qualsevol vestigi de fàbrica o taller va desaparèixer del nucli urbà. A hores d’ara el cotxe esdevé indispensable per a qualsevol treball industrial. La jornada diària de qualsevol consisteix en passar del barri al polígon en cotxe, i tornar. I els caps de setmana tres quarts del mateix, només que es va al polígon al centre comercial i d’oci. Els blocs de pisos aixecats a finals del franquisme als perímetres de la ciutat quedaven fatalment desconnectats dels centre. Així es generava un ecosistema diferent que s’aprofitava com a viver de vots. Culturalment aquestes zones generaven un sincretisme que els allunyava de la cultura local. Que una festa de barri del sud de Reus sigui igual que una del nord, i sigui idèntica que la d’un barri de Tarragona, o de Barcelona, o de Castelló no és un fet massa natural. Per lògica el contacte de cultures hauria d’haver derivat en una diversitat i amalgama social, però l’urbanisme va mantenir les diferències. Les associacions de veïns, tan combatives i necessàries, van acabar callant el seu crit, ja sigui pel relleu generacional o per una certa domesticació.
A Reus es va aixecar un imponent pavelló olímpic al mig del no-res i al voltant d’aquest es va construir un nou barri absolutament artificial. Per lògica sembla que si s’hagués situat en un dels molts forats que tenia Reus, entre centre i perifèria, hauria pogut relligar zones de la ciutat. Ningú es preguntava si allò era correcte, semblava inevitable. Ningú es preguntava si allò era el que necessitava la ciutadania.
El successor del ‘Pep Places’, va ser Lluís Miquel Pérez, i per ser justos hem de reconèixer que va fer un esforç palpable per trencar distàncies. En queda necessari i costosíssim calaix que connecta Sant Josep Obrer amb el Tanatori per sota les vies del tren. Paradoxalment qui ha passat a la història més mal parat ha estat aquest darrer batlle.
La ciutat deu ser atractiva pels turistes, segur que sí. Però a tots ens apreten les sabates i ens ofega la corbata quan anem massa mudats.
10.05.2018
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada