Els llits dels altres

Descregut com sóc m'agafo amb pinces qualsevol extrem. Per això vaig agafar amb prevenció Els llits dels altres que diuen que és la novel·la que ha de sacsar la Literatura Catalana i no sé quantes meravelles més. 

Aquet és un llibre sense floritures ni arabescos. No hi ha bellesa. Per a molts lectors això és un motiu suficient per descartar-lo. Però els lectors que busquen bones històries, d'aquelles que et remouen per dins, que et fan dubtar, trobaran en aquest un bon llibre.

La protagonista, la Claustre, no és una estúpida ni una badoca, senzillament està buida per dins. Aquesta és la història.

Quan em van passar el llibre em van dir: "Diuen que va de sexe, però no és veritat, va de trastorns". Repassant ressenyes s'afirma que va de sexe, a les entrevistes es diu que va de sexe, el títol ens evoca al sexe, fins i tot diria que a cada capítol hi ha sexe, però confirmo el que em van dir quan em van passar el llibre.  

Deixeu-me fer una digressió: Cadascú té els sedassos mentals que té. Un parell de vegades, en llibres que he presentat, l'autor m'ha mirat amb uns ulls com a taronges durant el meu discurs i després ha dit que el sorprenia molt la lectura que n'havia fet. Cadascú té les seves fixacions i estructura una experiència al voltant d'això. Hi ha gent que a les obres de teatre es fixa en les mans i els peus i jutja a un actor o actriu pels moviments de les extremitats.

Doncs tot i que es repeteix que és una novel·la sobre el sexe, jo veig que és una novel·la sobre com es munta i desmunta una persona diverses vegades. I com en aquest caure i aixecar-se no es renuncia a intentar trobar el plaer sexual.

"Desmuntar una persona i tornar-la a muntar. Jo no creia en l'origen dels problemes. L'origen... què és? I saber-lo, què repara? En el fons de les coses no hi ha res". Crec que aquesta frase és la clau de la història, i no pas el que passa als llits dels altres. Els llits dels altres es converteixen com finestres del navegador que es van obrint mirant de buscar alguna cosa que ens mitigui el dolor. 

Un dels punts que destaco és que no és una novel·la que es sustenti en la creació de paradisos imperfectes, sinó que s'escriu en la Catalunya real, la Catalunya maltractada, empobrida i sense esperança. El personatge del pare alcohòlic, covard i obsedit per la grandesa del passat català és una metàfora molt clara.

Finalment em sembla que el llenguatge que utilitza la Punsoda fa de contrapunt al munt de merda que ens explica la història. "I la merda, qui la toca?" es preguntava el també lleidatà Viladot. Doncs el llenguatge quirúrgic aconsegueix que llegim pàgines escabroses sense que la història es rebolqui en la immundícia. és un equilibri difícil, molt ben pensat, que pot agradar més o menys, però que s'aguanta, que carai!

Per acabar: espero el següent llibre de la Punsoda per llegir-me'l.