El maniquí

En una obra com aquesta, mancada de conflicte dramàtic, pren molta importància el text, i la seva posada en escena. És cabdal com es diuen unes paraules que ho són tot sense voler dir res convencional. Els personatges ebris de mots mostren de diferent manera la seva posició davant de la indigència i amaguen en les paraules tota la seva deseperació, ja que les paraules són susceptibles de ser inexactes, o sigui mentides.

Per remarcar la importància de les paraules s'ha fet a Maniquí un treball centrat en una acurada interpretació coral. En la primera part les coreografies i els "cadres" són essencials per fer viure el text. Es nota una bona direcció i una bona coreografia. Amb una cadència lleugera els tres primers protagonistes van entrant rèpliques i canvis de ritme fins al punt de semblar un número de circ. En aquesta escena s'ha de destacar el ric paper que fa en Jordi Banacolocha i la molt correcta interpretació de Joan Borràs.

Per contra de la festa "pueril" que ens pot semblar la primera part, la segona sembla un aquelarre de bruixes. Tres velles harpies conviuen en el mateix escenari suportant-se com poden amb les seves històries miserables plenes de nostàlgia i auto-compassió. En aquest segon acte apareix amb tota la seva força i energia una pletòrica Teresa Cunillé i és present tot racó de l'escenari, fent que no ens fixem tant en un bon treball com el de Carme Molina.

     L'altre actor a destacar és en Josep Lifante, que fa el difícil paper de Geperut d'una manera sòlida i sense esquerdes, cosa que seria fàcil en una interpretació tant portada a l'extrem com aquesta.

L'escenografia és l'exemple del que haurien de ser totes, senzilla però molt efectiva, amb quatre pinzellades se'ns mostra perfectament el caràcter que té l'obra, les enormes portes donen una petitesa surrealista a l'home, i el diferent utillatge que s'utilitza ajuda a crear l'atmosfera de miserable absurditat. També dóna un gran resultat les sorpreses escenogràfiques com la caiguda de roba del sostre.

Mercè Rodoreda va escriure el primer acte d'aquesta obra com una peça curta, potser com un "divertimento" o un exercici d'estil. Després va completar-ho amb la segona part a instàncies d'Araceli Bruch. Les dues parts unides pel nexe del maniquí. Però crec que no és sols el maniquí el que uneix aquestes dos peces, si no sabéssim que van ser escrites en diferents temps no dubtaríem de la unitat de l'obra, les dues parts tenen un to diferent, però que en cap cas s'oposen entre si, ans al contrari, es complementen.

A primera vista l'anàlisi és clara, la primera part voldria ser la passió amorosa, parlar de la fràgil línia que separa la veritat de la mentida, de la febre per la bellesa de tres burdes vagabunds. Una part més festiva que contrasta amb l'aire d'acabament de tot de la segona. La segona ens parla de la soledat d'unes dones que estan en la recta final dels seus dies i l'única il.lusió està en el que ja ha passat. Les velles pretenen un home, però no per amor, sinó per poder fer els últims batecs amb una mica de comoditat i de decència.

Els homes, ben al contrari, s'enlluernen d'un maniquí, i veuen en ell un element de fantasia i grandesa, es senten herois per haver-lo "robat", en canvi les dones veuen al maniquí com un mirall del que van ser, la rival que, tot i ser de cartró, pot oferir més que elles.

Moralitza Rodoreda sobre els gèneres masculí i femení ? Se'ns presenten uns homes abrandats que es lliuren inconscientment, quasi tontament, a les seves passions. En canvi les dones veuen el maniquí des de la cerebral fredor, des de la cerebral mesquinesa. Homes i dones ens son posats en entredit.

Però Maniquí fa un pas més endavant, veig l'espectacle com un circ de dues pistes on veiem el fracàs humà, simbolitzat pel maniquí. El maniquí no és només un nexe d'unió dramatúrgica, és el model a seguir, model irreal, que els éssers humans de carn humana no podran mai imitar. La primera part trobar l'amor ideal i la segona el triomf personal. El maniquí és el símbol d'aquest fracàs vital, l'element que ens assenyala que no hem arribat ni a les beceroles del que volíem. Un destí mal realitzat, com gairebé tots.

És molt definidor el tipus de diàleg. És absurd, banal i reiteratiu. Aquesta ridiculesa de l'ésser humà se'ns fa més palesa en els vagabunds i les velles xarugues. Que ja han perdut les convencions socials, i no poden amagar el que és evident. Tot i això, menteixen i lluiten per conservar l'últim crostó de dignitat, per semblar a través de les paraules el que de cap manera no són. La mentida és una constant en tota l'obra. Si aquest món és una merda perquè no inventar-ne de millors, encara que siguin irreals ?. Potser així ens submergim en una càlida inconsciència que ens entela la vista del nostre patetisme.

Els esperpèntics personatges ens podrien recordar els pallassos. Les seves disputes vanes que es converteixen en autèntiques guerres entre ells per ser el qui mana, almenys moralment. A la primera part en Perot sembla ser el "klown" fins i tot porta la cara blanca, els altres dos uns Augustos. En el segon acte la Sebastiana agafa el paper d'un innocent enfarinat i les altres d'àcids Augusts. Però hi ha un moment crucial que és l'aparició del Geperut en l'escena, on les tres deixen les seves disputes apartades i es converteixen en un sol "klown" que s'acarnissa sobre un desemparat August.

Quan Joan Sales opinant sobre Maniquí el va incloure dins el corrent de l'anomenat teatre de l'absurd la Rodoreda va respondre que el seu teatre era pla de lògica, que l'absurd era Josep Maria de Sagarra.

Malgrat aquesta declaració, podem dir que Maniquí està marcat pel corrent renovador de Ionesco o Beckett. De cap manera no és una obra costumista ni naturalista, l'inclouríem dins el teatre de l'absurd, això si, passat pel sedàs poètic i característic de la Rodoreda.

Rodoreda va viure molts anys a París i de ben segur va conèixer l'esclat de Beckett i Ionesco. L'ambient de la intel.lectualitat existencialista de l'època a França, molt o poc la devia influenciar, o almenys, tenia les mateixes angoixes que els seus contemporanis. No és estrany que algun dia fes una peça d'aquella corrent, però amb el seu llenguatge inconfusible. Potser ho va fer com a exercici d'estil, i al veure que reeixia tanqués el tema, ja que devia pensar com Gabriel Ferrater que deia que:"El veritable intel.lectual deixa de fer les coses quan ja les sap fer"

L'obra recorda i molt a Tot esperant Godot de Samuel Beckett. L'estructura és molt semblant, compostes en dos actes (Rodoreda primerament sols en va escriure un, però va optar per completar-la amb un segon acte molt similar al primer).

Els personatges també són molt semblants, hi apareixen vagabunds que tenen poques expectatives en la seva vida i la passen verborrejant com a oci. Fins i tot es podria comparar el Geperut amb en Lucky, el personatge més miserable de les dues obres, en una un marginat pels apartats i en l'altra un esclau. Els dos són recriminats per la seva pròpia desgracia. Encara que el Geperut té la il.lusió de l'amor pel maniquí.

Enllaçant amb la temàtica, veiem en les dos la inutilitat del pensament i la conseqüent absurditat de tota acció humana. Si l'últim és absurd, l'immediat també. Les situacions són absurdes, en la primera segresten un maniquí i en la segona classifiquen roba. La impotència humana es mostra amb tota el seu dramatisme.

La feina que s'està fent en el Teatre Nacional està sorprenent gratament als que som més aviat escèptics en segons quins temes. Les produccions que s'estan veient responen a les expectatives que s'havien creat i fan una important tasca, la recuperació d'obres oblidades d'importants autors nacionals és una feina que s'havia de fer. I potser sense el Nacional no es podrien veure aquestes obres considerades més aviat complicades tot i la seva qualitat.

Maniquí era una obra que s'havia "d'estrenar" en les òptimes condicions com s'ha fet ara. La nota general és bona, molt bona, tot i que potser encara li falta rodatge.

L'espectacle és complert, es manté el mateix to i color tota l'obra fins al final on una porta se'ns obre i mostra, tot i la destrucció del maniquí, un cel blau al fons com una invitació a l'esperança.

S'agraeixen representacions tan acurades com aquesta, és sols un detall, però el fet que del braser de les velles hi sortís un fum amb olor d'encens, molt adient en una reunió fúnebre com aquella, una olor que després una anomenarà.

---------------------------------------------------------------------------------------

Maniquí

                                           de Mercè Rodoreda

     Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers, Barcelona

Diumenge 7 de febrer de 1999.

Repartiment

                Geperut  Josep Lifante

                  Perot  Joan Borràs

                   Juli  Jaume Pla

               Rebregat  Jordi Banacolocha

             Sebastiana  Mercè Bruquetas

               Adelaida  Teresa Cunillé

                Dominga  Carme Molina

        Senyor Baltasar  Francesc Periu

Fitxa Tècnica

           Escenografia  Antoni Taulé

               Vestuari  Teresa Pombo

                         Antoni Taulé

           Il.luminació  Albert Faura

   Moviment coreogràfic  Marta Carrasco

     Tractament musical  Xavier Albertí

                     So  Àlex Pons

            Maquillatge  Eva R. Mallafré

    Ajudant de direcció  Teresa Pombo

 Assessorament literari  Francesc Massip

                         Montserrat Palau