A principis de 2003, va fer vint-i-cinc
anys de la mort de Miquel Escudero, un poeta
reusenc que ha estat absolutament oblidat, tot i l'interès de la seva
figura. Escudero va ser el primer literat que va casar la seva ètnia, la gitana,
amb la llengua del seu país, la catalana. Altres autors com Juli
Vallmitjana van introduir la cultura gitana a les lletres catalanes, però Escudero és
el primer gitano que fa poesia en català.
La seva poesia intenta assumir amb normalitat la seva
triple condició: d'ètnia marginal, de
classe baixa i de nació oprimida; terna
ben semblant a la Divisa de la Maria Mercè Marçal.
Escudero no tant sols relliga literàriament la cultura
gitana i la catalana, sense caure en costumismes ni tipismes suats, sinó que la
seva és una obra personal i vivencial, tenyida d'nfluències del món germànic
que va conèixer de la mà de la seva dona. La seva obra, turmentada i desordenada,
es va cloure amb la seva prematura mort als trenta-tres anys. Sols ens queda
d'ella dos poemaris introbables, publicats a la també malaurada editorial Llibres del Mall, i
algun poema espars en alguna antologia. Escudero és, encara avui, un exemple de
mestissatge ben entès, sense submissions; Escudero continua essent una resposta
forta i clara a aquells que ens diuen que la nostra cultura és tancada,
carrinclona i curta de mires
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada