Bravo Coral Romput



Ahir al Teatre Bartrina de Reus vam tenir el privilegi de poder veure i escoltar el Coral romput de Joan Ollé. Coral romput és un poema llarguíssim de Vicent Andrés Estellés que el 1979 l’Ovidi Montllor i el To Soler van enregistrar en un doble disc.

Ollé parteix des de la veneració a l’obra feta per l’Ovidi i ens presenta la seva versió del poema com un parèntesi a l’obra del cantautor alcoià. L’espectacle comença i acaba amb versos enregistrats per l’encara potent veu de l’Ovidi i unes sub ls notes de la Muixeranga pel TotiSoler. 

La primera part de l’espectacle Joan Ollé ens la presenta com una obra coral entre actors i actrius, amb jocs escènics que ens recorden al programa televisiu l’Illa del tresor que feia amb el Joan Barril. El poema d’Estellés és banyat amb nts surrealistes: una fallera dins l’armari, un trompe sta trencant el sostre, les tonades de la Marta Roure (sí, la d’Eurovisió)... i en cap cas són elements gratuïts o efectistes, sinó que reblen l’excel·lent feina dels actors.


La segona part és la del Coral romput, aquí es trenca la coral d’actors i actrius i el quatre principals donen una lliçó magistral de com s’ha d’interpretar un poema.

L’Eduard Farel·lo demostra que no és immerescut que sigui la veu de Catalunya, al costat de l’actor de doblatge i de televisió hi ha un actor de teatre que voldríem veure més; Joan Anguera sembla encarnar per un estrany sortilegi al mateix poeta; la Montserrat Carulla no cal comentar-la perquè sempre és excel·lent; però sí que cal aturar-se amb la feina del Pere Arquillué. L’Arquillué, en el monòleg dels grills, quan posa punt i final és per arrencar-se a aplaudir drets, però ens pensem que som civiltzats i no ho fem. Però no en té prou i esdevé sublim, excels, amb el monòleg final, el de la filla morta, i res més del que pugui dir no li faria jus cia.


Aquest espectacle ens demostra que la poesia catalana pot ser molt ben llegida, molt entenedora i pot emocionar com qualsevol d’altra si se les posa en igualtat de condicions. L’hora i tres quarts d’espectacle va ser un assaig de país normal, d’un país que es retroba amb els seus poetes i la seva cultura des de la modernitat.


Cert és que el públic semblava dividit: els que aplaudíem a ferir-nos les mans, i els que feien cara d’haver-se adormit (entre ells algun important representant del poble). Calia saber abans de comprar les entrades que anàvem a veure un poema d’hora i tres quarts, si t’agafa desprevingut passa el que passa, és ben humà. El que no entenc és la comparativa que fa algun crític amb l’anterior obra del Montllor, no s’hi val a enrocar-se amb les mogudes de fa trenta anys per a criticar l’actualitat, almenys als de generació que hem nascut en democràcia això ja no ens serveix.




Només un apunt negatiu, i no de l’obra, sinó del públic: per què quan algú té un atac de tos no surt de la sala? No costa res, perquè amb un atac de tos ni pots sentir l’obra ni la deixes sentir a la resta de públic. Ahir hi va haver un moment que em pensava que passaria com el 1990 al Teatre Fortuny amb l’Ara que els ametllers ja estan batuts quan Josep M Flotats va aturar la representació, va amonestar al públic pels seus persistents estossecs, i se’n va anar al camerino sense acabar l’obra. Ahir però, tots, actors i públic, vam aguantar estoicament la tos descarada d’uns pocs.





0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

 

Arxiu del blog

Entrades populars