Fa sis anys em queixava en aquesta columna de la supèrbia d'alguns aprenents de restauradors que et cobraven vint euros per una cervesa, quatre comptades patates braves, pa gomós sucat amb tomaca i un pop amb gust de suro. Això s'ha acabat. S'ha acabat que et donin taula amb la cara d'haver-te fet el favor de la teva vida. S'ha acabat que per menjar peix congelat et cobrin deu, quinze o vint euros. S'ha acabat fer creure al públic que fas alta cuina tenint un pobre dimoni per cuiner al qual pagues quatre rals, o pitjor, s'ha acabat que sense tenir ni idea de cuina et posis davant dels fogons. S'ha acabat creure que ets l'hereu de Ferran Adrià només perquè serveixes el teu ranxo en plats quadrats. S'ha acabat que ens facin passar gat per llebre.
Per culpa de la crisi tornem a veure menús decents per vuit o deu euros. Els restaurants de gama mitjana tenen preus assequibles i cartes prou dignes. Tanmateix, els cars continuen sent caríssims. Queda clar qui està pagant els plats trencats de la crisi. Els divendres i els dissabtes al vespre ja no es veuen riuades de gent intentant trobar taula per sopar. La gent procura no llençar els diners, i del primer lloc on s'estalvia és en despeses supèrflues. I una de les despeses més supèrflues és menjar en un restaurant dolent amb pretensions. S'ha acabat el bròquil (a vint euros).
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada