Petites històries de la ciutat

La teva ciutat, el teu poble. Els que tenen veu són les grans persones que fan grans sopars en grans salons, que es donen copets a l’esquena i que es llencen floretes pel twi‚tter. Grans persones que fan servir grans paraules i tenen grans visions de grandesa. 

Grans persones que són lloades o blasmades, a vegades per coses tan banals com posar una pilota entre tres pals o no. 

Grans persones a les quals dedicaran, a vegades merescudament, carrers, places i monuments quan ja criïn malves. 

Grans persones que a vegades conviden a d’altres grans persones que gasten diner públic fotent escopetades a d’altres mamífers. 

Les petites històries no surten a la llum, i si ho fan interessen poc. 

Petites històries com les que passen cada dia davant dels cash converter, on els els camells esperen al costat de la porta disposats a posar la mercaderia a l’abast del drogoaddicte que acaba de vendre la quincalla que ha robat per qualsevol lloc. 

Petites històries com les cues de metres i metres i metres de gent davant dels locals on es lliura menjar gratuïtament, i les baralles que hi ha. 

Petites històries sobre els que han posat a llogar el pis dels avis, i que una família que passa encara més penalitats, els ha deixat de pagar. 

Petites històries com les de pares i mares de família, que fins no fa pas gaire es guanyaven la vida honradament, que ara han de remenar contenidors per poder portar alguna cosa a taula, com ens explicava Joan Morales el dia 17 d’abril al Diari, en un reportatge que ens fa glaçar la sang.  Sobre tots aquests amb prou feines s’escriurà un article un dia en un diari, ningú no en farà cap llibre, ni els dedicaran cap plaça ni els donaran cap premi. 

A ningú no li agrada dir, ni menys escriure per a la posteritat, que a la seva ciutat o al seu poble hi ha misèria. Un poble, una ciutat, un país és la suma de les grans i les petites històries. Des de la curta distància podem creure que només es veuen les grans. Però ara mateix pocs relacionem Grècia amb Aristòtil, Kavafis o l’exquisida EleAteria Arvanitaki, sinó amb senyores amb vestit i talons arrossegant sacs de patates, robatoris a plena llum de dia al centre d’Atenes, o jubilats que es suïciden perquè no volen haver de passar els seus darrers dies remenant brossa.

Sentir-se brut

Arriba a casa i llença les coses a un racó del rebedor. Com cada nit arriba tardíssim. Se’n va al lavabo i llença la roba a terra i entra dins a la dutxa. Les companyes ja dormen, però no els molesta que es dutxi a aquelles hores. Ho entenen. Segueix... Dins la dutxa posa l’aigua calenta a tota potència. Vol que l’aigua i el sabó li entrin dins de cada porus i li treguin de sobre aquest imaginari tel de fàstic que se li enganxa a la pell. S’esgarrapa amb l’esponja per tot arreu, però sobretot pels plecs dels dits. S’està una bona estona sota l’aigua de la dutxa, així si se li escapen llàgrimes no se n’adona. No vol plorar per això que fa. Quan flaqueja pensa en els diners que guanya, que encara que sigui pocs li permeten viure. Si no fos per això potser hauria de posar-se a treballar al carrer i segur que seria encara pitjor. Es posa a dormir. Li costa agafar el son, però quan ho fa somnia que el Quimi Portet se l’enduu de gira i pot engegar a la merda la feina de músic de directe d’un programa de tarot d’una cadena local. 

Poruc

No treballo gaire. De fet, només ho faig set dies a l'any; un afortunat. Ho faig més o menys ara, de cara al bon temps. Feia temps que patia per si se m'acabava la feina. Tenia por que amb això de la crisi no decidissin prescindir de mi. Després d'estira i afluixes i de rebaixar-me el sou, sembla que enguany em tornaran a confiar l'encàrrec que ja fa uns quinze anys que faig. Només sé fer una feina però la faig ben feta. Quan surto al carrer tothom està content, la canalla em segueix i els grans s'interessen per les noves que els duc. Sóc el portador i l'anunciador de dies d'alegria i de festa. Però després de tan de patir, potser seré jo el que no voldrà sortir a treballar enguany. Renunciaré a la feina. Ho sento, però no puc. No és que sigui un vaguista. Senzillament: tinc por. No m'atreveixo a sortir al carrer. El motiu és que m'han explicat una cosa d'un senyor molt important. És un senyor que ell o els de la seva família a vegades vénen a Reus a recollir premis i a sopar amb gent que també és important, però no tant com ells. Doncs es veu que aquest senyor, quan ningú no ho sap, es dedica a matar a sang freda els que són com jo. No entenc perquè ho fa, ni tampoc entenc molt bé perquè li donen diners de tots si fa aquestes coses.

Em dic... bé, el meu nom és igual. Tothom m'anomena l'Elefant del Trapezi, el del Festival de Circ.

Parlars del Priorat

Carrutxa ha reeeditat amb molt d’encert el llibre Aproximació geolingüística als parlars del Priorat del cambrilenc Pere Navarro. Aquest llibre era gairebé un objecte de culte i Carrutxa, ens l’ha tornat a posar a l’abast. Per part meva ja el tinc als meus prestratges, i ja me l’he rellegit de punta a punta. 

El Pere Navarro si una cosa que té és que és un perfeccionista. El llibre és un luxe d’edició, de mapes il·lustratius, de capacitat pedagògica... i pots posar les dues mans al foc que el que hi diu està comprovat i contrastat a bastament. El llibre, a banda de la introducció als parlars del Priorat, és una testimoni de la riquesa lingüística del nostre país, en especial de les terres de transició del català occidental a l’oriental, o sigui, la franja que va dels Dedalts de Vandellòs fins a les valls d’Andorra, i no pas al riu Sènia com creuen molts des de València i Sant Joan d’Espí. 

Navarro focalitza aquest interès en aquesta petita i diversa comarca i comprovem les diferències que trobem d’un poble a un altre. A la setantena de mapes que ens incou trobem que, per exemple, el que a Reus i a Siurana en diem ”renyar”, a Margalef en diuen ”abarallar” o ”runar, a Ulldemolins ”dir coses”, o a la Morera ”barallar”. O bé el fastigós animal que tan a Reus com a Falset en diem ”panerola”, a la Vilella Baixa en diuen ”cucamolla”, a Cabassers ”panderola”, a Porrera ”pasterola”, a Poboleda ”escarabat” i a Cornudella ”cucaratxa”... 

La diversitat lingüística és riquesa cultural, aquest peࢢt llibre de Pere Navarro és un testimoni gegantí en contra de la uniformització de les persones, ja vingui de Madrid, Washington, Berlin o Barcelona. Aquest llibre també hauria de ser de lectura obligatòria a tots aquells mestres de primària, ells també tenen una gran responsabilitat en fer créixer l’autoestima de les variants autòctones de cada racó de país. No ens podem permetre que cap mestre ridiculitzi a cap alumne per dir ”dillums”, ”moixó”, o ”abre” tal com a naltros algun inefable ens va fer. L’única pega del llibre és que no te ni encara 100 pàgines i tot plegat ens ho mengem com un caramelet. Esperem que algun dia que aquesta Aproximació geolingüística als parlars del Priorat esdevingui Els parlars del Priorat. Va Pere! 

Burillers

El meu pare cada diumenge em comprava un Hazañas belicas. Recordo que en un d’ells hi havia la història anomenada”El colillero”. Aquesta explicava la història d’un soldat que recollia de terra i es fumava les burilles de cigarreta que els altres llençaven a terra. Val a dir que aquesta degradant activitat li reportava el menyspreu de la resta de batalló. La pobresa no infon respecte. Al final, i com no podia ser d’altra manera, en combat el buriller va resultar ser un heroi que va salvar la pell dels seus companys, i aquests, en agraïment, li van regalar un paquet sencer de tabac.

Fumar tabac sense comprar-ne és una cosa molt habitual, tot i que canvia la manera d’aconseguir-lo. La manera habitual és cridar grollerament ”Tienes un cigarro?”. A França sempre m’ho han demanat de manera una mica més educada, i als Estats Units t’ofereixen un dòlar a canvi d’un cigarret. En canvi això dels burillers, els que recullen les puntes de les cigarretes de terra, els que fumen allò que els altres han rebutjat, semblava que era cosa del passat, de l’època de la guerra, de la postguerra, de les xinxes i dels pans negres, però si us hi fixeu en els desvagats que caminen per les voreres de les vostres ciutats veureu com no.

El dropo i la dama manen al cel

Aquestes darreres setmanes si un cop fosc heu aixecat el cap us haureu trobat dues llumeneres al cel. Com si juguessin a empaitar-se, Júpiter i Venus han anat acostant-se , separant-se, canviant posicions i algunes nits fent caramboles amb la Lluna.

Potser hauríem de dir que ha estat Venus qui ha empaitat al dropo Júpiter que porta uns quants mesos movent-se

ben poc per una parcel·la de cel ben determinada. Els nostres avantpassats, desconeixedors de l’astronomia cien fica

però no idiotes van anomenar al planeta gegant com El Dropo, ja que el seu viatge pel nostre cel nocturn és exasperadament lent.

Molt més conegut era Venus, l’objecte més brillant del cel nocturn i potser per aquest motiu es va personificar en una figura femenina, i se’l va anomenar com a: Roseta, Margarideta, Lleó de la Mercè, Dama, Donzella, Dama flamenca (en el sentit de flamejant)...

Com que Venus és visible a primer hora del ma i a darrera del vespre també se l’ha anomenat: del dia, Prima, del ma , de l’alba... Sembla ser que la seva sor da al capvespre anunciava l’hora de plegar a diversos oficis per això també se l’anomena l’estel dels pastors, dels bovers, dels porquers, dels boters... Semblant és la denominació Estel farineter, sembla ser que també era l’estel que marcava l’hora d’esmorzar i posar-se a la feina, Amades diu que s’anomenava així perquè els collidors solien esmorzar amb una perolada de farinetes ben calentes.

Com que és l’estel que ens vigila a hores intempestives també se l’ha anomenat: de les donzelles, l’estel batxiller, etc.

Les excuses del porc i la gallina

Excuses del porc i de la gallina és un mig disc i una mitja maqueta, o sigui, està autoeditat i autodistribuit com una maqueta, però té l’exigència musical d’un disc, i per ser exacte d’un disc dels bons. Els riudomencs DeBlassis fabriquen cançons rodones com ”Avions de paper” o ”Les estrelles del meu pis”, a això hi afegeixen unes introduccions que semblen una obra d’orfebreria, la del ”Mil hòmens” té ressons de Sgt Peppers o la de ”Misses”, un tema que podria haver signat un Jim Morrison que hagués nascut per aquestes terres.

Els DeBlassis ja no són tan rumberos com ho havien estat, enlloc d’això han trobat el que sembla el seu propi es l, rockanrollisme en diuen ells, sembla pop però encara conserven aquell punt salat i que et fa bellugar el cul, amb tocs de reggae blanc trencat, en cançons com ”Podràs marxar” o ”1, 2, 3”.

Les lletres tres quarts del mateix, el desmenjament pop és contrastat amb aquell punt trapella i de mala llet que té la gent del Camp de Tarragona, sobretot els que no s’han criat entremig de monstres de ciment. ”Els números no es men però compten molt bé” ens diu ”El gendre de l’Antonio”, comptat i debatut, les músiques d’aquest disc són el que ens diu la cançó ”A dins del llit”: ”Somnis que arrenquen motors, somnis que posen en marxa”.