Nova
Orleans, després de ser destruïda per l’huracà Katrina, va fer el carnaval.
Molts ho van criticar. Com es podia fer el Mardi Gras si la majoria de la gent
no tenia ni casa ni feina i ho havia perdut tot? Precisament. A Nova Orleans s’havia negat tot el que materialment
es pot tenir. Només li quedava allò immaterial: l’esperit de la gent, i allà
això és el carnaval. Segur que els músics van cobrar poc, les disfresses eren
justetes i el pressupost, migrat. Però si Nova Orleans renunciava al seu
carnaval, l’últim orgull que arrela els ciutadans a la seva ciutat, ja no
quedaven gaires motius perquè la gent no fes les maletes i deixés la ciutat
enfonsar-se.
Tres
quarts del mateix passa amb les festes de Sant Joan, Sant Pere i totes les
festes majors que hi haurà al país. Amb una sabata i una espardenya part de la
població va atrafegada amb els prepara us: negociant amb orquestres, discutint
dissenys de carrers engalanats, assajant balls tradicionals, muntant barraques
de festa major... Tot plegat és la societat civil que s’organitza per preparar
unes festes que seran una vàlvula d’escapament i, de passada, formen unes
xarxes ciutadanes que serveixen per fer del poble una cosa més que una
agrupació d’immobles. És això o resignar-se a només mirar l’europeu de futbol
per la tele, i tant és que visquem a Reus, Atenes o Quintanilla de Onésimo.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada