2. The Sopranos

L’ópera prima de les sèries. La millor de totes i la més ben feta de les sèries convencionals. Però la poso la segona, ja explicaré el per què de la primera quan hi arribem. The Sopranos són un èxit de crítica i de públic incontestable. Tothom els vol imitar però ningú ho aconsegueix. És difícil parlar d’una sèrie tan excel·lent perquè segur que em deixaré elogis. Fins i tot aquesta sèrie sembla que trenqui la norma que no pots agradar sempre a tothom.

L’argument no és nou: en una família italo-americana de la màfia, el cap de família té una crisi d’ansietat i ha d’anar al psicòleg per a intentar solucionar aquest problema. Ser alhora un capo de la màfia, pare de fills adol·lescents, camorrista, fill sol·lícit d’una harpia, extorquidor, amic dels amics, proxeneta, i un llarg etcètera no ha ser fàcil per qualsevol ment convencional.

Primer de tot, The Sopranos té la millor actuació vista per televisió. James Gandolfini interpreta al gras i sociòpata Tony Soprano i ho fa de manera gloriosa. Gandolfini aconsegueix que t’enamoris perdudament d’un psicòpata lleig, aconsegueix que et vulguis abraçar a un ós furiós. Per aquesta interpretació va guanyar tres premis Emmy i guanyava un milió de dòlars per capítol. Hi ha països en els quals les estrelles no només són futbolistes.

The Sopranos també són uns secundaris i unes situacions fantàstiques. Les millors escenes són quan estan tots al voltant d’una taula i mengen com a llops suculències italianes, i entre cannoli i antipasto deixen anar brillants diàlegs i antològiques interpretacions. La família, no només en el sentit mafiós, esdevé un protagonista més de la sèrie, ja que sembla que no hi ha gaire cosa més: ”He arribat quan la bona època ja s’havia acabat” diu (més o menys) Tony Soprano a la seva psicòloga... Quina bona època? La de la màfia? La dels Estats Units? La d’Occident? La dels mascles-alfa? Doncs a cada capítol ens claven quatre o cinc qüestions com aquesta entre cella i cella mentre endrapen un paquet sencer de prosciutio o enterren a algú que ja feia massa nosa.

I res més, perquè fa de mal parlar de la perfecció. Em sembla que els de l’HBO encara es pregunten com ho van fer i intenten repetir la fòrmula sense aconseguir-ho: Boardwalk empire, Luck...