Que sí, que encara som ciutat de teatre

El darrer cap de setmana de novembre va fer tornar la fe dramàtica a qualsevol descregut recent. Dos esdeveniments organitzats pel teatre de base  van solapar-se -vès que no hi ha dies- aquells vespres:

Les Artistes Locals i els Perejils van organitzar a la Palma el primer festival “4rts de Teatre”. Amb això han portat a Reus el microteatre, un gènere de rabiosa actualitat que es desenvolupa en petits espais on el públic, una vintena com a molt, gaudeix de peces teatrals de quinze minuts. Per quatre sales de la Palma es van interpretar aquestes obres breus, amb notables participacions de Reus i del Camp. El vestíbul d'aquest descentralitzat teatre era la sala polivalent, amenitzada per un punxadiscos i una barra on podies demanar menjar o beure. A la cresta de l'onada, com diu aquella.

Paral·lelament al Teatre Bartrina el TEBAC (Teatre Estable del Baix Camp) va tornar a ser el de les grans ocasions. El director Miquel Àngel Fernàndez sap fabricar grans espectacles donant la volta a obres del repertori universal. A la Terra Baixa que vam degustar, hi havia interpretacions treballades en les quals poc va desentonar; també hi havia una notable fidelitat al text, malgrat que van esporgar les repetitives acotacions d’ara ric, ara ploro, del teatre de Guimerà; i sobretot, si eres capaç de ser observador, trobaves un detallisme propi del director que sap el que vol i sap com explicar-ho. En definitiva, vam veure una Terra Baixa actualitzada, trencadora, i fosca, igual que ho és l'obra original que és plena d'adulteri, engany, odi, violència, avarícia, i sobretot molt de  sexe. Això em porta a parlar de l’escena de sexe molt explícit que hi ha entre el Manelic i la Marta, el que passa amb aquest tipus d’escenes és que capten una atenció i uns espais que, per exemple, ara jo podria estar aprofitant per explicar altres virtuts de l’obra.

Comptat i debatut, que Reus continua tenint un planter teatral formidable. Eh! I tot això sense el CAER. 

Woyzeck a Palo Alto

Una companyia amb idees anglosaxones encaixa en un espai que porta el nom de la localitat californiana Palo Alto. Woyzeck de Parquing Shakespeare és imprescindible si sou amants del teatre. El text de Woyzeck és un os, Büchner va escriure una obra que haurien signat els existencialistes d’encabat de la II Guerra Mundial, però ho va fer cent anys abans. De fet, retrata una deshumanització que avui dia és plenament vigent. Woyzeck és un os, però el director Marc Rosich ens el dóna mastegat, i preparat perquè no ens sigui tan dur de deglu r.

La direcció i muntatge de Marc Rosich són senzillament antològics. En una nau industrial buida, una colla d’actors esparracats ratllen la perfecció. A base de dir Shakespeare a la intempèrie, aquesta colla d’actors s’han convertit en uns tot-terrenys que broden qualsevol text en qualsevol circumstància: ara, una abrupte tragicomèdia dins una gèlida nau industrial.

Ara que es parla tant d’elits culturals, és prou clar cap on van les coses. Una producció feta sense ajuts, ni subvencions, ni infrastructura... Feta només amb les ganes d’una companyia, és molt superior a d’altres produccions pagades amb tota la parafernàlia, parlo del Woyzeck del Rigola que es va fer el 2001 al Romea. Aquest Woyzeck era una bona obra però no tant com la dels pàrquings, però que si mirem el balanç del que va costar una i i l’altra la diferència és abismal. Us queden tres dies per a veure-la, l’han prorrogat perquè quasi cada dia exhaureixen les entrades. És un espectacle gratuït, però passen el barret al final.

“Tots podríem ser Woyzeck pels cops que rebem diàriament.” diu Rosich, i tant!

Derelictes

Presentació que vaig fer el 13 de desembre de 2013 a ômnium Baix Camp:

Avui em toca la difícil tasca de presentar el poemari Derelictes de David Figueres.

Tasca complicada no perquè no s'ho valgui, és premi Miquel Martí i Pol, sinó perquè amb el David hem estat amics tota la vida, des de la tendra infància, i no només això, sinó que l'amistat i la relació entre els Figueres i la meva família es remunta a unes quantes generacions.

Dit això, entro en matèria que per això em paguen.

Un derelicte és una nau abandonada que va a la deriva, l'analogia entre aquesta embarcació sense rumb i qualsevol català que viu aquest primer tram del segle XXI és clara., les corrents que ens menen són molt fortes però malgrat tot i contra tot pronòstic, continuem surant.

El llibre s'estructura en cinc apartats, el primer “El temps que pesa”,tal com va dir un dia Casasses d'un poemari seu, és una catedral gòtica. Té una estructura i una solidesa plena d'aire i de llum. El poeta és alhora constructor i espectador d'aquesta catedral, la catedral ha estat feta per ell però no només en ell recau la responsabilitat, el temps, l'herència cultural, familiar, vivencial han fet l'edifici tal com és i el poeta es meravella del que basteix. El passat ha condicionat la forma de fer la catedral i el poeta, el constructor, ha d'acabar la catedral, posar la clau de volta de manera que la tanqui, que la doni per acabada, però alhora satisfent l'entorn i alhora a ell mateix.

Kilimanjaro seria la nau central d'aquesta catedral.

Plaça Major i Plaça del Castell les naus laterals, tot i que aquesta segona és situada a la solana.

A través de l'escriptura, el poeta ha endreçat les emocions, no se n'amaga, no són artefactes asèptics. La forma no és molt complicada, tampoc popular, la majoria són decasíl·labs sense rima.

Això ens porta uns poemes molt ferraterians que serien les absidioles de la catedral.   Certeses, Aquesta neu que cau  , i El temps que pesa.

La nau té Fruitera i Detalls del jardí, de contraforts que equilibren els pesos que tenen el present i el passat.

I Derelictes és la rosassa d'aquesta catedral, i amb els que segueixen són vitralls, imatges contemplatives del pas del temps. Les catedrals són testimonis del passat,

desdoblament poeta i persona

Cometre hiverns

És un recull més hermètic, urbà, nocturn,,, Les llargues subordinades fan efectes de llums intermitents, com de la llum que fan els fanals quan passem en cotxe.

“Palpejos de mil sols intermitents” del poema Poblenou.

Són poemes dits a la segona persona del singular, com un murmuri a cau d'orella tornant a casa de matinada, La nit és confusió i alhora és seductora. Dins el caos s'intueix que hi ha el llevat d'alguna cosa.

El poema central Cometre hiverns és això, hermètic i fosc però s'aferra a la llum que encara s'irradia.:

“No som estels ni fars

i hem estirat tots dos

aquest llast de la nit

El flam és encara viu”

Hi ha una guerra entre la llum i la nit, cadascú que les interpreti com vulgui. No sabem fins a quin punt cada concepte és positiu o negatiu:

“No vull fer-me buidor

ni silent visturí

autopsiant la nit” diu a CSI

“Hauríem fugit de la llum” a Projecte d'Odissea

“Corrompudes les ombres

totes eren idèntiques” a Ring rang rung

GERANIS
Poemes sobre el fet d'escriure. Optimistes, primaverals.

Promeses n'és el central i Gènesi fa de pòrtic a la secció.

Fins i tot hi ha referències a diversos autors i poemes, com a l'arxiconegut albatros de Baudelaire, Edward E Cummings, Yeats o Wallace Stevens.

Ara passo a l'última secció i deixo pel final la penúltima, Montsant, que només té un poema, Ara que escric això és també un poema d'esperança, de futur, de família, perquè el futur és la demografia i per tant la família. Això fa de contrapès a la dura secció:

SOM ELFOC

Tornem a la foscor, la de la mort. El poema Som el foc és gairebé tan terrible com la vida real, una vertadera revolta contra el destí. Jardí de Tanhatos en canvi és l'acceptació. Però ja que som a Òmnium i immersos  en el procés que estem deixeu-me acabar amb un poema, que tot i que parla del que parla, ens deixa entreveure una llum, altra vegada. És un sonet dedicat a Lluís Maria Xirinacs: del Desert a l'ombra

Balls parlats IV: Ball de Dames i Vells de Constantí

El Ball de Dames i Vells de Constantí no és cap recuperació. No han trovat cap document ni paperot que hi digui que es feia l’any de la picor. Han fet un ball de Dames i Vells perquè han volgut, perquè han vist que un ball parlat és una bona eina per a fer poble explicant coses del poble, un ball parlat és un artefacte escènic prou vàlid en ple segle XXI sense que hagi de buscaren les fonts de la tradició. L’escola de que són Dames i Vells de Tarragona han donat aquesta vigència a aquest gènere.

El curiós de Constan  és que es demostra que com més pe ta és la població on es fa un Dames i Vells, menys mordaç és aquest, per un motiu molt clar: no rebregaràs en públic a la persona que cada dia tens al costat. Per tant aquest Dames i Vells és bastant amable, però per contra, es fixa en coses molt quotidianes que són molt aplaudides, com podrien ser el horaris de la Farmàcia, les línies d’autobús...

www.youtube.com/embed/AwDAetDyTfs

Fitxa

Festa: Sant Feliu, Festa Major d’Estiu

Dates i llocs: 02/08 Plaça de l’Església, 04/08 Carrer Major

Personatges: 3 dames, 3 vells, Capellà, Batlle, Municipal, 2 diables, 1 diable infantil

Actors professionals: ?

Primera no cia: 2011

Any recuperació: 2011, és un ball nou

Característiques: No hi ha transvestisme, es representa dalt d’un escenari

Música: Flautes travesseres, Violí, acordió, percussió

Companyia de teatre:

www.youtube.com/embed/GS6HFuZW6Vk

Més de cinc anys fent teatre amb la Gata Borda

La Gata Borda ja té més de cinc anys i la mateixa força que el primer dia. Ara faré un apunt de total i absolut auto-bombo, vagi la veritat per endavant. Si us sembla bé el llegiu, si no... doncs fins una altra ocació. 

Enguany hem fet per cinquena vegada les Visites Dramatitzades al Cementiri amb una gran acceptació per part de tothom, la clau ha estat com diu Pau Ferran a l’entrevista a La Ser: ”respectuós amb tot i tothom i sobri”, i ”Diu molt de vosaltres i del que deveu estar fent perquè hem ngut un canvi de govern i l’espectacle s’ha man ngut”. Aquí queda. Val a dir que s’ha d’agrair sobremanera la valen a de la gent de Gesfursa de mantenir la visita davant les crí ques irades del primer any, crítiques que veníen de desinformats que no hi havien assis t pas. Brams d’ase no pugen al cel.

En cinc anys hem fet més de cinquanta jornades de teatre, en les quals com per Dames i Vells o les visites al cementiri, tres o quatre representacions per jornada.

Hem renovat de tot la web, ara tenim un .cat: www.lagataborda.cat amb un nou disseny. Ara també assagem Sala d’Actes Josep Maria Ferrer Camprubí del pis principal d’Òmnium Cultural, amb unes vistes magnífiques a la plaça del Prim.

Tenim Twiters, facebooks, instagrams i tot el sumsum corda que vulgueu del 2.0.

També celebrem la professionalització d’algun dels nostres membres que no paren quiets.

Hem fet actuacions fora del país, i actuacions en fes vals com el COS, el FITAG, el FIMPT o per la mostra que la ciutat de Reus va fer a Barcelona per Santa Eulàlia.

Aquest 2014 Dames i Vells celebrarà els cinquè aniversari, encara no què farem, però segur que la farem grossa.

El dissabte 30 de novembre ens estrenem amb un nou gènere: el microteatre, al fes val 4RTS de Teatre que han organitzar Les artistes locals i els Perejil’s. Presentem Godot ha arribat, escrita per San Monreal, dirigida per Ester Cort i interpretada per Josué Andreu i Carme Merlo. Teatre de proximitat. Una obra d’un màxim de 15 minuts per a no més de 4 actors. 20 persones màxim de públic. Simplicitat total. Esperem que us agradi. Això serà a la Palma de Reus a les 21.00h, 21.30h, 22.00h, 23.30h i 00.00h.

Ben aviat sortirà a la llum M’agraden els fruits secs, el final de la trilogia de Comèdia de l’Art que ha fet la Gata Borda. Com que és una obra de creació pròpia l’anem destil·lant poc a poc, esperem que el procés s’hagi acabat per la primavera de l’any vinent.

Potser el més important és que demogràficament la companyia gairebé s’ha doblat, i tot i que això sembla un tema familiar, poder compatibilitzar teatre i família és un punt que podem trampejar.

Conclusió: tot això que hem fet no és perquè siguem la pera, sinó senzillament perquè les hores que tots plegats hi destinem donen fruits.

Els nostres mantres

”Si fóssim un país com els Estats Units o el Brasil, que han sabut exportar la seva música, el món fora ple de panderos quadrats i tothom pixaria colònia, amb això! Però som un país on certes coses fan vergonya, i ens n’amaguem perquè no semblen modernes” deia Guillem Ballaz quan va presentar el seu disc Projecte Pandero. Aquest cap de setmana al Masroig va haver-hi la jornada sobre pandero quadrat a la qual vaig assistir a un parell de sessions. Val a dir que a banda del pandero del Priorat vam fer un tomb per la Península i el Nord d’Àfrica. Segueix...

L’etnomusicòleg colombià Mauricio Molina ens va fer arrencar dels panderos sons a l’es l del nord de Portugal, Galí-cia, Astúries per una banda, i el Nord d’Àfrica i Catalunya per l’altra, sí catalanocatalans, l’es l de tocar el pandero a Catalunya s’assembla més a l’Africà que al Galaicoportuguès.

Surto de tema, però em torna a quedar clar després d’aquest viatge que amb d’altres pobles de la Península ens uneixen tradicions similars, com seria la música de pandero a Castella, les birllas de Campo, i un llarg etc. però que el poder central ha decidit per activa i per passiva oblidar per sempre i fomentar altres aspectes culturals. Volent contruïr uns ponts de ferro han deixat perdre ponts naturals.

Sigui com sigui, Mauricio Molina ens va fer una master class en tota regla, aquells que es dediquen a la percussió tenen feina per dies. Vam veure com al Nord-oest de la Península el pandero era un instrument que servia i serveix per cantar, per ballar i per anar de processó. Un instrument senzill, gairebé atàvic, que ha estat ventat durant segles per a acompanyar la veu del cant.

Més tard la cantadora Laia Pedrol ens va centrar al repertori del Priorat, Prades i la Ribera amb les tonades que s’han recollit de cançons de pandero, i de les quals vam esbossar un assaig de cadascuna.

Els dos tallers queden incomplets però, cert és que ens van passar lletres i partitures, però uns primitius mp3 amb aquestes cançons i tonades penjades en una web serien el col·lofó ideal a aquestes jornades. Si es tracta de repop-ularitzar el pandero, què voleu què us digui, jo m’aprenc més tonades escoltant les cançons del mòbil que llegint par tures.

Cantar al ritme repetiu i fosc del pandero seria l’equivalent al nostre mantra. No era estrany que en un principi aquestes cançons acompanyessin a casaments, bateigs, Corpus i festes majors... la repetició ens predisposa a un estat anímic procliu a l’espiritualitat... Però vaja, també s’han recollit cançons de pendero que devien ser del cap al final de la festa religiosa, quan potser el menjar, el beure i que les autoritats s’haguessin re rat, donaven pas a unes lletres més desenfadades. En tot cas, el pandero servia per a cantar de tot, i tal com vam veure al Masroig, encara pot fer aquesta funció.

La ciutat d'Hermes i Heracles III: la ciutat dels morts

La ciutat de la mort, Cronos

Normalment es mor tal com es viu. Si a la ciutat dels vius conviuen sense problemes els símbols cristians amb les figures de la mitologia clàssica, i de vegades costa i tot diferenciar-los, a la ciutat dels morts passa el mateix. A l’entrada del Cementiri General de Reus, dalt del frontó, ens espera Cronos. Aquesta escultura de pedra és una reproducció de l’original del déu del temps feta per Macià Auqué, i que és a la sortida del cementiri, sota els porxos. Aquesta divinitat va ser col·locada al Cementiri el 1871, retirada amb la Dictadura el 1939 i recol·locada fa poc. Cronos no està sol, la seva dalla i el seu rellotge de sorra decoren les finestres de les dependències del cementiri, combinades alternativament amb les magranes de Persèfone, símbol de la dualitat entre vida i mort.

El rellotge i la dalla també es trobem al panteó de la família Macià Vila i al de la família Abelló un panteó interessantíssim ja que també hi trobem quatre òlibes, representació d’Atena com a vèrtexs del perímetre, i a l’interior dues hídries, vasos d’aigua de la vida eterna vigilats per esfinxs de Tebes, que representen la vida després de al mort.

A prop d’allà, al passeig principal i ha la tomba de la família Ferran-Sans, la qual és contemplada per una petita estàtua de marbre blanc que pels dibuixos del vestit representaria Gea, la mare terra. 

I a quatre passes, el mausoleu Casas Bley és custodiat per representacions de les quatre virtuts cardinals: la prudència, la justícia, la templança i la fortalesa. Quatre figures pitagòriques que van ser adaptades posteriorment pel cristianisme. Aquesta combinació la tornem a trobar al mausoleu neoegipci Yglésias-Òdena que barreja les virtuts cardinals, les òlibes d’Atena, magranes de Persèfone, símbols egipcis, l’àngel del judici final i una creu. Un fet que ens torna a recordar el sincretisme, mestissatge en diuen ara, de la nostra cultura. Un sincretisme que fusiona elements cristians i pagans, civils i religiosos, nacionals i internacionals. Aquesta barreja esdevé una recepta que cuina un plat únic, com totes les cultures, i que cal preservar de la uniformització empobridora que encara alguns tenen en ment. La nostra cultura no s’entendria sense el pòsit grecoromà, com poc s’entendria sense el posterior llegat cristià. 

Teatre de Tot Sants

Ara ja fa massa anys que a Reus no es representa el Don Cuan Tanorio. És una llàstima perquè era un patrimoni de la ciutat, i més que pel fet immaterial, la veritat és que si alguna companyia la tornés a representar, els primers anys ho petaria, com es diu ara.

La Gata Borda no ho podem fer perquè per aquestes dates estem fent les visites drama tzades al Cementiri General de Reus i a tot no s’hi arriba.

De petit recordo llargues estones fent cua davant del Bràvium esperant que obrissin la taquilla per a comprar de manera anticipada les entrades. Segur que aquesta imatge es repetiria.

El que no tinc tan clar és si a hores d’ara l’humor d’aquest Don Cuan Tanorio funcionaria. Però l’humor és estrany: la broma que feia riure més, era la que cada any es repetia.

Si voleu aprofundir més en les representacions teatrals que es feien a Reus pels volts de Tots Sants, aquesta pàgina us en pot donar més detalls del Cuan Tanorio i del Ball de la Mort que es fa fer uns poquets anys.

Per cert, tot aquest teatre de Tots Sants, cert és que està banyat per un ambient fúnebre i tètric, però res a veure amb els espants i els monstres del Halloween -com sembla que algun espectador despistat esperava a les visites drama tzades- qui busqui això que pagui entrada al Port Aventura.

Ja és la cinquena visita dramatitzada al Cementiri

Avui i demà els de la Gata Borda tornem a fer, i ja és la cinquena vegada, les visites dramatitzades al Cementiri General de Reus. Des de llavors hem canviat un munt de coses i hem introduït canvis per tal de fer més entenedrora l’explicació que fem de la ciutat, comptant que l’expliquem començant pel final.

Enguany hi ha dues històries noves referents a ubicacions que hem redescobert: Una farà referència al Dr. Frias, el de La gota de la llet; i l’altra al bombardeig del 21 de gener de 1938, el de la plaça de la Llibertat, del qual enguany ha fer 75 anys.

Esperem que aquells afortunats que hagueu aconseguit entrades us interessin les històries que us explicarem dels que van viure a la ciutat abans que naltros.

Anem de COS

El festival de teatre per excel·lència de la tardor és el de Girona, però a banda del Temporada Alta també hi ha d’altres festivals de referència com el COS de Reus, especialitzat en mim i teatre gestual. Amb actuacions memorables com les del japonès Makoto Inoue o Guillem Albà amb Trau, enguany el festival ha tornat a agafar aire i s’ha desplegat durant quatre dies a la capital del Baix Camp. Evidentment que les retallades en cultura s’hi noten, ja no vénen les estrelles mundials del moment, tal com vam tenir durant els anys daurats del festival, però sí que hem pogut tenir teatre de qualitat –en la majoria de casos- repartit pels sis teatres de la ciutat. I a hores d’ara això no és poc.

Elements Possibles de la Festa Major X: La Cucafera

Va començar a remenar-se l’any 2008, així ho vaig escriure al meu bloc, però el projecte es va aturar i semblava aturat. Doncs aquesta tardor l’Ampa de l’Escola Els Ganxets de Reus ha presentat la maqueta de la Cucafera Pe ta de Reus, un nou element per al seguici festu petit de la ciutat que té previst sortir per Sant Pere de 2014. 

La Cucafera la farà el Manel Llauradó, el mateix escultor del Bou, l’Àliga, el Basilisc... Tindrà color de bronze i potser

treurà aigua. Curiosament serà la primera bèstia de la ciutat que  tindrà versió petita i no gran, o sigui, que si en un futur es decideix fer la Cucafera Gran, aquesta tindrà unes proporcions considerables. De fet la Cucafera està fent el mateix viatge que el ball de Pastorets, que va començar com a petit i ara ja és gran.

El rol de la Cucafera petita a la festa sembla clar: donar a un conjunt de xiquets i xiquetes de la ciutat l’oportunitat de participar a la festa. Darrerament es senten veus que gairebé tots els elements festius -el Bou no- estan plens i no accepten més participants, i això fa que es creïn més grups. El que és estrany és que a Reus, quan això passa, es crea un animal nou i no un ball. Sembla contradictori, una bèstia costa un munt de milers d’euros i un ball unes poques centenes, i en canvi la proliferació de bèsties a la festa Major de Reus és gairebé excepcional.

Sigui com sigui, benvinguda serà la Cucafera i tots aquell i aquelles que fan gran la nostra Festa Major.

Tricicle 1.33

El Tricicle va omplir el Fortuny cinc vegades. Hauria pogut segurament omplir-lo un parell de vegades més i tot. El Tricicle són gats vells i donen al públic el que el públic vol a canvi de diners. No enganyen, no et venen gat per llebre. El públic vol Tricicle, i ells donen Tricicle i no res més. No busqueu innovació, no busqueu rerefons social, no busqueu res més que Tricicle perquè no hi és. Ja fa trenta anys que van fer el salt de les sales alternatives a les comercials, fa trenta anys van fer descobrir al gran públic el teatre gestual i aquesta va ser la seva gran revolució, i ara en treuen rendiment.

Bits comença amb una accelerada inicial. Després planegen per escenes individuals que provoquen somriures poc sorollosos, veus en off, moltes projeccions i fins i tot una col·laboració dels argentins Les Luthiers ens porten fins a fer l’hora d’espectacle. Els darrers vint minuts fan petar de riure al públic amb un greatest-hits de la seva trajectòria: un aeroport –Èxit (1984)-, un pescadors davant de la mar -Xooof (1994)- i les tres jubilades franceses: Dafne, Stella i Mildred -també d’Èxit, Tres Estrelles...- que es colen dins un supermercat a fer de les seves. Gags indiscutiblement hilarants, tot i que no són nous. “Ep, que és un espectacle diferent” potser dirà algú, cert, però a cada broma, a cada gest que executen, tenim la certesa d’haver-lo vist abans. Això és dolent? No, si funciona, i per les entrades venudes i per la cara de felicitat del públic a la sortida, podem estar segurs que funciona.

Si havien estat una companyia d’humor gestual, ara podríem podar l’etiqueta i deixar-los com a mestres de l’humor. Fa trenta-tres anys que dominen el ritme i sempre saben acabar els gags al moment just i en un crescendo, cosa que ens fa oblidar que a vegades també tenen moments tediosos. Si se’ls ha de retreure alguna cosa és això: que fa trenta-tres anys que fan el mateix.

Com un vol de papallona, com un estel fugaç

A vegades, quan un està assegut enmig de la fosca de la platea d’un teatre i allò que passa a l’escenari li importa un rave, es pregunta quin sentit té el teatre. Quan portes tres, quatre, cinc vegades seguides anant al teatre i has vist funcions massa insulses o massa pedants, massa hermètiques o massa vulgars, et preguntes per què hi tornes. Llavors s’esdevé que, per sorpresa, un passatge d’una obra es converteix en un vol de papallona: gràcil, natural, precís i preciós. I aquells breus instants de glòria teatral redimeixen totes les hores d’adotzenament dramàtic que t’has hagut d’empassar. Moments inesperats com aquest passen al festival COS: una aprenent d’actriu de l’Institut del Teatre ens va regalar uns d’aquests efímers moments A vegades mentir-se és un art a la sala Santa Llúcia. Com ja he dit, la felicitat és efímera i a la mateixa sala minuts després, a l’espectacle següent, vam passar d’aquesta glòria a maleir el final de l’obra que no arribava mai, i que ens va fer arribar tard a l’altre moment apoteòsic del festival: el Trau de Guillem Albà. Aquest ha estat un dels espectacles més delicats i magistrals que han passat per la nostra ciutat en molts anys. La proposta bellíssima d’Albà es torna realitat per una interpretació exacta de Blai Rodríguez i d’ell mateix, i tot embolcallat com un somni per la música de l’Anna Roig i l’escenografia d’Alfred Casas. Cabdals de riures i de llàgrimes van precedir a una ovació que el mateix Albà va tallar, com si ens volgués dir que no n’hi havia per tant, que només havia fet la seva feina.

Sigui com sigui, d’un festival com el COS n’esperes que els plats forts et saciïn la gana teatral, com així va fer Makoto Inoue amb Richard o Gardi Hunter amb Jeanne D’Arppó. Però el que realment fa singular aquest festival són aquests breus moments de  plenitud teatral, que com un estel fugaç, saps que poden passar en qualsevol moment i el que has de fer és tenir els ulls ben oberts perquè no se t’escapin.

Maria Forès, actriu

La Maria Forès feia d’actriu, actriu aficionada, però actriu. Tenia catorze anys i anava a l’Orfeó Reusenc a assajar. Ho tenia a prop, des de la meitat baixa del carrer Sant Elies no hi deu haver ni cinc minuts caminant, menys encara si ets una adolescent plena d’energia.

No sé gaire cosa més de la Maria, no se sap si era de dretes o d’esquerres, si anava a missa o no. Se sap que portava trenes, que era rossa, molt guapa, i que va morir per l’ona expansiva d’una bomba que va enfonsar casa seva, i els seus pares que també eren dins.

Qui recorda la Maria?

Balls parlats III: Ball de Vells de Valls

Els balls de Valls i Reus tenen molta semblança: el transves sme és doble i han estat recuperats al segle XXI a imatge i semblança del ball de Tarragona. Des de 2011 han pres la decisió oposada a Vilafranca i s’uneixen a la processó par cipant a l’anada a Completes i al Tomb pel Poble.

//www.youtube.com/embed/3CHSf1CgE5M

Fitxa

Festa: Sant Joan

Dates i llocs: 22/06, 18h Plaça de la Zeta, 18.45h als Arcs de Ca Magrané i a les 19.30h a la Plaça de l’Oli. 23/06, 12H.

P. Garrofes, 12:45 P. Blat, 13:30 P de Sant Roc.

Personatges: 2 diables, 4 dames, 4 vells, capellà o monja, alcalde, Mosso d’Esquadra

Actors professionals: Marc Ayala

Primera notícia: 1635

Any recuperació: 2005

Caracterís ques: Transvestisme de les parelles.

Música: Violí, acordió, percussió

Companyia de teatre: Grup del Teatre Principal

Web:

Facebook: www.facebook.com/pages/Ball-de-Vells-de-Valls/

Twitter:twitter.com/GTPValls

Balls parlats II: Ball de Malcasats de Vilafranca

El Ball de Malcasats s’ha reinventat diverses vegades. A Vilafranca el ball de Malcasats fou recuperat el 1999 per la Festa Major de Sant Fèlix. A diferència dels altres balls, el Vilafranquí no es basava en la composició de textos crítics adreçats a les autoritats, sinó que va esdevenir una dansa més de la processió de Sant Fèlix. Això diferia de la resta de balls parlats existents que modernament no van a la processó, o bé hi han deixat d’anar perquè no hi encaixen, com ha fet el Dames i Vells de Tarragona. El Consell de la Festa Major de Vilafranca, amb el consens de l’Ajuntament va indicar als Malcasats locals que havíen d’incen var el vessant parlat i dialogat, això va provocar una dimissió d’aquest grup que ja no va sor r a les festes de 2011, i se’n va crear un de nou el 2012 que és un ball parlat on la part teatral és més important que els coreografies. Tot i que és un grup nou, que no prové de cap grup de teatre preexistent, la qualitat del ball és bona.

IFRAME: //www.youtube.com/embed/aFtVUQW7YtA

Fitxa

Festa: Sant Fèlix

Dates i llocs: 29/08 A les 19h, 20h i 21h, a la plaça de Lluís Via; 30/08 A les 19h, 20h i 21h, a la plaça de la Constitució, cruïlla Galceran amb carrer de la Font i Plaça de Llorens i Barba

Personatges: 4 dames, 4 vells, capellà, alcalde, municipal

Actors professionals: Raimon Casals (director)

Primera no cia: Segle XIX

Any recuperació: 2012 com a ball parlat, 1999-2010 com a dansa de processó amb diàlegs

Característiques: No i ha transvestisme. La direcció està professionalitzada.

Música: acordió diatònic, tarota, violí i percussió

Balls parlats I: Ball de Dames i Vells de Tarragona

El ball de Dames i Vells de Tarragona farà l’any vinent 500 anys. Ha estat un dels balls parlats, conjuntament amb el de Salomó, que millor ha aguantat el pas dels anys, només va deixar de sor r durant els foscos anys del franquisme. A banda és un ball que ha tingut la sort de comptar amb actors i guionistes de gran qualitat que han convertit aquest ball en una de les cites ineludibles de Santa Tecla. Per a veure’ls la gent s’espera una hora i mitja -pel cap baix- abans de cada representació i, no cal dir-ho, està ple de gom a gom. Senyal de la vitalitat d’aquest gènere si les coses es fan ben fetes.

/www.youtube.com/embed/eJ2XBnuq74s

Fitxa

Festa: Santa Tecla

Dates: 22 i 23 de setembre

Lloc: 22/09 18:30 pl. Dames i Vells, 19:30 pl. nazarens, 20:30 An c Escorxador, 21:20 pl. Rei

23/09 11:30 Antic Escorxador, 12:30 Residència Merdè, 18:30 pl. Nazarens, 19:30 pl. An c Escorxador, 20:30 pl. Nazarens

Personatges: 2 diables, 4 dames, 4 vells, capellà, alcalde, guàrdia civil

Actors professionals: Oriol Grau, Fermí Fernández, Marcel Ferré

Primera notícia: 1514

Any recuperació: 1981 (s’havia perdut el 1948)

Característíques: Les dames són homes transvestits. A causa del gran èxit de públic l’any 2012 van haver d’incorporar micròfons.

Música: Violins, flautes, violes i bombo

Web:www.damesivells.cat/

Facebook: /www.facebook.com/damesivellstgn

Twitter: twitter.com/Damesivells

Marc Recha, petit Indi

El cinema de Recha és gairebé autobiogràfic. Parla d’ell, de coses que li han passat a ell, i de com ell veu les coses. I a mi què m’importa ell, podríem pensar? Doncs que fet i fet tots som fet del mateix fang, i pa m i riem per coses ben semblants. I això ho filma Recha. Recha no ens mostra persones fent coses, sinó com les persones fan les coses, i a vegades et veus retratat en escenes molt concretes que et claven una punyalada dins de les entranyes, que et remouen totes les freixures i t’escanyen.

Els paisatges també tenen papers protagonistes a les pel·lícules de Recha. Hi ha gent que es posa negra veient els inacabables plans de muntanyes o rius. Si tens clar que no estàs veien una pel·lícula d’acció potser t’adones que Recha es fixa en els silenciosos coprotagonistes de les nostres vides. Per aquest mo u Marc Recha fa pel·lícules que te les emportes posades, com carregat portes el paisatge que fa de decorat de les nostres vides.

La darrera pel·lícula, Petit indi, és un retrat dels barris treballadors es el més semblant a la vida real que he vist mai, la delinqüència hi és, però passatgera; el que hi ha és la digna lluita per la supervivència i les pe tes alegries com els concursos de caderneres. Petit indi ens mostra amb tot detall el pas de nen a home d’un adolescent d’aquests barris, la seva pèrdua d’innocència i el seu embru ment. Una faula emmarcada en una Barcelona rural que Recha ha sabut trobar.

En tot cas, han passat massa anys sense noves pel·lícules de Recha.