Després de la funció, amb l'Amenós

Després de la funció de Jo tenia una casa, el meu somni, en primer lloc és de profunda satisfacció que tot hagués sortit de la manera prevista. M’agrada que els plans sur n bé. Després que la trentena de persones que es van mobilitzar sortissin a saludar a l’escenari, i que ens felicitéssim entre cametes, va arribar el moment que va fer que tot plegat

pagués la pena va ser.

Per mi el moment que va fer que tot plegat pagués la pena va ser quan el Jaume Amenós, el factòtum del teatre reusenc, va entrar als camerinos a felicitar-nos a tots plegats. El Mestre Amenós va beneir aquesta festa benèfica del teatre reusenc que va ser aquest Jo tenia una casa, el meu somni, i això va ser com quan et donaven les notes i el professor et felicitava.

Ja havíem vist que l’espectacle havia anat rodat, totes les peces havien encaixat per primera i última vegada, ja que l’assaig general no havia pogut ser del tot general. El ritme va ser fluïd, tothom va estar esplèndid i res no es va encallar, gràcies també, i sobretot, als eficients tècnics del Teatre Bartrina. El públic va respondre tot i el futbol i altres convocatòries artistiques i solidàries. La visita de l’Amenós va ser el colofó a tot plegat.

Amb algunes companyies vam comentar que això s’havia de repetir, i tant! Però a la propera li toca a algú altre organitzar-ho, naltros ja hem complert.